Xavier Ribalta, la veu del sentiment

Abraçat amb les músiques més tendres, Xavier Ribalta ha vorejat el planeta passejant la poesia catalana. Trobador dels textos més identitaris i joglar de totes les emocions, s’ha endinsat en el món roig i negre de Salvat-Papasseit, en la mística de Joan Maragall, ens ha passejat per les hortènsies d’Apel•les Mestres, ens ha esperonat, ha aixecat barricades amb la força anàrquica de Leo Ferre, i també ha girat l’aspre gleva de la soledat, la llibertat i l’amor amb els textos de Joan Margarit.
Actualment Ribalta està pouant en el “postguèrric” univers de Màrius Torres.
En els primers anys de la seva carrera el cantautor targarí s’endinsà en diversos móns de la poesia catalana interconnectant-los tots, també amb les cançons de tradició i arrel catalanes. Temps de silencis forçats, d’exilis i prohibicions. SOM AQUÍ i CAMINEM foren els himnes que Ribalta proposà al seu públic, els mateixos què també va emocionar al públic de París o de Madrid quan les prohibicions ho permetien. Ambaixador incansable amb l’honestedat de parlar un sol llenguatge i una sola llengua damunt l’escenari, Ribalta ha recorregut els auditoris més diversos del món: l’Olímpia de París, La Capilla de Buenos Aires l’Espai de Barcelona, La Casa del Llac a Mèxic D. F., al Clinka State Central de Moscou i juntament amb el mestre Pau Casals és l’altre català que ha actuat a l’Auditori de les Nacions Unides.
Les cançons que Xavier Ribalta ens proposa no estan al dia però sí a la història, totes tenen el fil conductor de la CULTURA i el SENTIMENT, són en el fons, una proposta contra l’oblit, la desmemòria, la pertinença a un país que de vegades es desorienta en sí mateix; un país que es fixa més en les seves febleses que en les seves riqueses.
La música i la veu de Xavier Ribalta, que el proper 10 de maig es podrà sentir al Bravium Teatre de Reus ens recorda que, malgrat tot, som un poble viu i que ha explicat la seva vida a través de la poesia, l’única arma realment carregada de futur, i que malgrat la sequera segueix pouant en les aigües frondoses de la sensibilitat.