-
Martínez, durant la seva intervenció
Joel Medina Romero
Continua el cicle de conferències Reus 1970-2020: la transformació d’una ciutat, de la Fundació Privada Reddis. Dijous al vespre va ser el torn de la periodista, historiadora i col·laboradora de Reusdigital.cat, Isabel Martínez, amb la xerrada Mig segle de cultura a Reus. De la resistència al desconcert. I és que 50 anys donen per molt. Moments bons, d’altres que no ho han estat tant, però amb un denominador comú: l’anàlisi del món de la cultura a casa nostra.
La conferència es va dividir en tres blocs. Al primer, titulat Entre dues èpoques (1970-1979), es va analitzar com va ser el trànsit dels esdeveniments culturals des del tardofranquisme cap a la democràcia. Martínez va afirmar que, malgrat comptar amb una entitat de referència destinada a fomentar la cultura i el coneixement com és el Centre de Lectura, “a Reus a finals dels seixanta hi havia mancances greus en matèria d’educació i, per tant, de cultura”. Sabem així que l’analfabetisme no era infreqüent, però quins projectes es van endegar per tal d’intentar controlar aquesta problemàtica? Martínez n’ha repassat els més destacats.
Alguns dels principals avenços van provenir d’iniciatives privades, com la biblioteca infantil i juvenil del barri Fortuny, impulsada per la Caixa de Pensions. Aquesta biblioteca fomentava la cultura però també la convivència dels infants. El 1973, quan es va posar en marxa, hi havia 1.700 volums. Una dècada després, en tenia 5.000. I quant als infants inscrits com a lectors, el 1979 en tenia 2.356. “Al llarg de la seva història, Reus s’ha emmirallat molt en les figures dels seus fills més il·lustres”, va comentar la historiadora. I és que els esdeveniments públics de 1974 es van centrar sobretot al centenari de la mort de Marià Fortuny.
Sota l’alcaldia de Josep Francesc Llevat, va haver-hi “un programa d’actes important” i es van realitzar una sèrie de concursos literaris, periodístics i pictòrics. Martínez també va destacar que la situació del patrimoni arquitectònic de la ciutat no va ser tan exitosa: “La llista dels edificis emblemàtics i singulars del patrimoni reusenc que es van perdre va ser extensa”. N’ha citat alguns. com l’hotel de Londres o Palau de Miró. La Casa Quer va caure en una situació similar, ja que es va enderrocar el 1974. Però no tot van ser pèrdues. A la Prioral de Sant Pere es va restaurar la rosassa i es van consolidar els pinacles el mateix 1974.
No han faltat els reconeixements a llibreries de la ciutat. Dues en concret: l’emblemàtica Llibreria Gaudí i la Llibreria La Tronada. En paraules de Josep Maria Martí, la Llibreria Gaudí va representar “la lluita política i cultural del tardofranquisme”. La Tronada va ser una llibreria d’esquerres i d’agitació cultural que va néixer el 1975, amb la mort de Franco. A la segona part de la dècada, la periodista va remarcar la Diada de Sant Jordi de 1975, que va comptar amb 10 parades de llibres i roses, i va estar suportada per l’Ajuntament. A partir d’aquí, la festa va tenir continuïtat l’any següent.
També amb ajuda del consistori es va recuperar el Carnaval el 1978. L’alcalde, Miquel Colàs, va aconseguir el permís del Govern Civil. A la celebració van participar-hi tres entitats: el Bravium, el Reus Deportiu i l’Esbart Dansaire de l’Orfeó. En la següent edició, el suport ja va ser multitudinari. És curiós el cas del Cineclub del Centre de Lectura, que va realitzar l’últim passi clandestí l’any 1978, tres anys després de la mort de Franco. Va ser tan tard perquè la policia encara controlava la “correcta” realització dels actes que estaven programats.
En aquest sentit, l’etapa 1970-1979 va estar marcada per inevitables contradiccions. Inevitables perquè el context social era agitador per un costat i immobilista per un altre. Els problemes hi eren presents, i com la cultura és inconcebible sense la societat, i la societat sense la cultura, les modificacions en una afectaven l’altra de retruc. Com a tots els canvis, tot plegat va requerir temps.
Al segon bloc, Polítiques, models i equipaments, Martínez va entrar de ple en el període democràtic. Des del 1979 i fins al 2019, els moviments culturals van passar per molts alts i baixos. En l’àmbit polític, al primer Ajuntament democràtic hi havia una necessitat de consens, ja que “la manca de recursos era important, i l’expectativa generada al carrer perquè les coses canviessin era molt forta”, va dir Martínez. Quant als equipaments, va ser clau poder lligar el llegat arqueològic del doctor Salvador Vilaseca a l’edifici del Banc d’Espanya. A més, es va desencallar el projecte del Castell del Cambrer, ja que el 1979 es van dur a terme les primeres obres, i el 1982 es va signar un conveni amb la Generalitat per a la creació del nou arxiu.
El consorci del Teatre Fortuny va ser un altre dels projectes que es va encetar als anys 80. Precisament a l’inici dels 80 van néixer els Xiquets de Reus, que van aixecar el seu primer castell el 1981 i van començar a vestir la camisa avellana el 1982. També al 82 es va veure la primera edició de la guerra dels tomàquets, que al 83 va ser prohibida per la comissió permanent de l’Ajuntament, cosa que no va agradar gens als organitzadors. Finalment, es va celebrar amb la supervisió de cossos policials i bombers. “La primera regidoria democràtica s’havia limitat a seguir la trista rutina dels temps anteriors, mentre la ciutadania demanava que les festes fossin realment populars”, va dir en aquell temps Carrutxa.
A partir de l’alcaldia d’Anton Borrell, la cosa va començar a canviar. L’ocàs dels 80 va portar nous models de gestió de la cultura, com per exemple l’Institut Municipal d’Acció Cultural (IMAC), que el 2001 va passar a ser l’Institut Municipal de Museus (IMM). De totes maneres, Martínez ha argumentat que els òrgans gestors no eren la finalitat sinó el mitjà. Els museus de Reus van passar de tenir 5.500 visitants l’any 1985 a tenir-ne 22.000 l’any 1995, o sigui que la gestió va ser encertada.
La bonança econòmica de finals dels 90 i d’inicis del segle XXI va provocar la creació de nous equipaments, com per exemple la biblioteca Xavier Amorós o el Centre d’Art Cal Massó, “una bella aposta per l’art contemporani”, segons Martínez. No obstant això, la crisi de la segona part de la dècada dels 2000 va suposar un pas enrere. La periodista va assumir que els últims deu anys no han estat bons, però afegeix que tampoc han estat fàcils. L’anul·lació de l’aportació de la Generalitat al Consorci del Teatre Fortuny, l’estada del circ Trapezi “a la corda fluixa” i la pèrdua de Cal Massó van ser cops durs, tot i que Martínez va reconèixer que també hi ha hagut moments positius, com la celebració de Reus capital de la cultura catalana 2017 i Reus ciutat de la música 2018.
I així vam arribar fins al 2020… La Covid-19 es va creuar en els camins de tothom, també de la cultura. El Carnaval va ser l’última activitat al carrer que es va poder celebrar amb certa normalitat. A partir d’aquí, es van suspendre tradicions tan importants com la Diada de Sant Jordi tal com la coneixem. El Trapezi també es va haver d’adaptar. Al final, es va haver de fer un exercici de “reinvenció permanent”, va expressar Martínez. Però per a la historiadora, el moment clau va ser la Festa Major de Sant Pere: “Pensant en un àmbit cultural, festiu i identitari, va esdevenir el pitjor moment anímic de l’any de la ciutat”. El món cultural a Reus durant els darrers 50 anys ha estat un autèntic joc d’anada i tornada. El que és innegable és que, independentment dels èxits, la cultura sempre ha estat un pal de paller en la idiosincràsia dels reusencs i les reusenques.
El camí a la democràcia
La conferència es va dividir en tres blocs. Al primer, titulat Entre dues èpoques (1970-1979), es va analitzar com va ser el trànsit dels esdeveniments culturals des del tardofranquisme cap a la democràcia. Martínez va afirmar que, malgrat comptar amb una entitat de referència destinada a fomentar la cultura i el coneixement com és el Centre de Lectura, “a Reus a finals dels seixanta hi havia mancances greus en matèria d’educació i, per tant, de cultura”. Sabem així que l’analfabetisme no era infreqüent, però quins projectes es van endegar per tal d’intentar controlar aquesta problemàtica? Martínez n’ha repassat els més destacats.
Alguns dels principals avenços van provenir d’iniciatives privades, com la biblioteca infantil i juvenil del barri Fortuny, impulsada per la Caixa de Pensions. Aquesta biblioteca fomentava la cultura però també la convivència dels infants. El 1973, quan es va posar en marxa, hi havia 1.700 volums. Una dècada després, en tenia 5.000. I quant als infants inscrits com a lectors, el 1979 en tenia 2.356. “Al llarg de la seva història, Reus s’ha emmirallat molt en les figures dels seus fills més il·lustres”, va comentar la historiadora. I és que els esdeveniments públics de 1974 es van centrar sobretot al centenari de la mort de Marià Fortuny.
Martínez ha repassat l'activitat cultural a la nostra ciutat en l'últim mig segle Foto: Joel Medina Romero
Sota l’alcaldia de Josep Francesc Llevat, va haver-hi “un programa d’actes important” i es van realitzar una sèrie de concursos literaris, periodístics i pictòrics. Martínez també va destacar que la situació del patrimoni arquitectònic de la ciutat no va ser tan exitosa: “La llista dels edificis emblemàtics i singulars del patrimoni reusenc que es van perdre va ser extensa”. N’ha citat alguns. com l’hotel de Londres o Palau de Miró. La Casa Quer va caure en una situació similar, ja que es va enderrocar el 1974. Però no tot van ser pèrdues. A la Prioral de Sant Pere es va restaurar la rosassa i es van consolidar els pinacles el mateix 1974.
La primera Diada de Sant Jordi i el primer Carnaval
No han faltat els reconeixements a llibreries de la ciutat. Dues en concret: l’emblemàtica Llibreria Gaudí i la Llibreria La Tronada. En paraules de Josep Maria Martí, la Llibreria Gaudí va representar “la lluita política i cultural del tardofranquisme”. La Tronada va ser una llibreria d’esquerres i d’agitació cultural que va néixer el 1975, amb la mort de Franco. A la segona part de la dècada, la periodista va remarcar la Diada de Sant Jordi de 1975, que va comptar amb 10 parades de llibres i roses, i va estar suportada per l’Ajuntament. A partir d’aquí, la festa va tenir continuïtat l’any següent.
També amb ajuda del consistori es va recuperar el Carnaval el 1978. L’alcalde, Miquel Colàs, va aconseguir el permís del Govern Civil. A la celebració van participar-hi tres entitats: el Bravium, el Reus Deportiu i l’Esbart Dansaire de l’Orfeó. En la següent edició, el suport ja va ser multitudinari. És curiós el cas del Cineclub del Centre de Lectura, que va realitzar l’últim passi clandestí l’any 1978, tres anys després de la mort de Franco. Va ser tan tard perquè la policia encara controlava la “correcta” realització dels actes que estaven programats.
En aquest sentit, l’etapa 1970-1979 va estar marcada per inevitables contradiccions. Inevitables perquè el context social era agitador per un costat i immobilista per un altre. Els problemes hi eren presents, i com la cultura és inconcebible sense la societat, i la societat sense la cultura, les modificacions en una afectaven l’altra de retruc. Com a tots els canvis, tot plegat va requerir temps.
Equipaments i entitats
Al segon bloc, Polítiques, models i equipaments, Martínez va entrar de ple en el període democràtic. Des del 1979 i fins al 2019, els moviments culturals van passar per molts alts i baixos. En l’àmbit polític, al primer Ajuntament democràtic hi havia una necessitat de consens, ja que “la manca de recursos era important, i l’expectativa generada al carrer perquè les coses canviessin era molt forta”, va dir Martínez. Quant als equipaments, va ser clau poder lligar el llegat arqueològic del doctor Salvador Vilaseca a l’edifici del Banc d’Espanya. A més, es va desencallar el projecte del Castell del Cambrer, ja que el 1979 es van dur a terme les primeres obres, i el 1982 es va signar un conveni amb la Generalitat per a la creació del nou arxiu.
El consorci del Teatre Fortuny va ser un altre dels projectes que es va encetar als anys 80. Precisament a l’inici dels 80 van néixer els Xiquets de Reus, que van aixecar el seu primer castell el 1981 i van començar a vestir la camisa avellana el 1982. També al 82 es va veure la primera edició de la guerra dels tomàquets, que al 83 va ser prohibida per la comissió permanent de l’Ajuntament, cosa que no va agradar gens als organitzadors. Finalment, es va celebrar amb la supervisió de cossos policials i bombers. “La primera regidoria democràtica s’havia limitat a seguir la trista rutina dels temps anteriors, mentre la ciutadania demanava que les festes fossin realment populars”, va dir en aquell temps Carrutxa.
A partir de l’alcaldia d’Anton Borrell, la cosa va començar a canviar. L’ocàs dels 80 va portar nous models de gestió de la cultura, com per exemple l’Institut Municipal d’Acció Cultural (IMAC), que el 2001 va passar a ser l’Institut Municipal de Museus (IMM). De totes maneres, Martínez ha argumentat que els òrgans gestors no eren la finalitat sinó el mitjà. Els museus de Reus van passar de tenir 5.500 visitants l’any 1985 a tenir-ne 22.000 l’any 1995, o sigui que la gestió va ser encertada.
"Un joc d'anada i tornada"
La bonança econòmica de finals dels 90 i d’inicis del segle XXI va provocar la creació de nous equipaments, com per exemple la biblioteca Xavier Amorós o el Centre d’Art Cal Massó, “una bella aposta per l’art contemporani”, segons Martínez. No obstant això, la crisi de la segona part de la dècada dels 2000 va suposar un pas enrere. La periodista va assumir que els últims deu anys no han estat bons, però afegeix que tampoc han estat fàcils. L’anul·lació de l’aportació de la Generalitat al Consorci del Teatre Fortuny, l’estada del circ Trapezi “a la corda fluixa” i la pèrdua de Cal Massó van ser cops durs, tot i que Martínez va reconèixer que també hi ha hagut moments positius, com la celebració de Reus capital de la cultura catalana 2017 i Reus ciutat de la música 2018.
I així vam arribar fins al 2020… La Covid-19 es va creuar en els camins de tothom, també de la cultura. El Carnaval va ser l’última activitat al carrer que es va poder celebrar amb certa normalitat. A partir d’aquí, es van suspendre tradicions tan importants com la Diada de Sant Jordi tal com la coneixem. El Trapezi també es va haver d’adaptar. Al final, es va haver de fer un exercici de “reinvenció permanent”, va expressar Martínez. Però per a la historiadora, el moment clau va ser la Festa Major de Sant Pere: “Pensant en un àmbit cultural, festiu i identitari, va esdevenir el pitjor moment anímic de l’any de la ciutat”. El món cultural a Reus durant els darrers 50 anys ha estat un autèntic joc d’anada i tornada. El que és innegable és que, independentment dels èxits, la cultura sempre ha estat un pal de paller en la idiosincràsia dels reusencs i les reusenques.
Etiquetes:
