Em fan passar al despatx de la presidència de la Fundació Reddis. Carme Buixeda és asseguda a la taula auxiliar rodona on em convida a seure, mentre em confessa que a la taula principal del despatx no s’hi ha assegut mai. De formes senzilles i properes, el seu càrrec de presidenta de la Fundació Reddis no s’interposa entre nosaltres. No ho fa perquè en la seva presència un se sent considerat, se sent escoltat. Buixeda es comparteix de forma autèntica i en fer-ho deixa entreveure el profund compromís que té amb la vida en majúscules, sigui quina sigui la forma amb què aquesta es presenti. M’explica com va viure amb passió la seva professió de mestra, com viu ara amb dedicació el seu rol de presidenta de la Fundació Reddis que ha dinamitzat sense precedents en la història d'aquesta. Amb un somriure entremaliat em diu que es va casar amb el seu mestre, Joaquim Mallafrè, quan tenia 20 anys i com de feliç continua essent al seu costat.
Parlem de les dificultats que la vida porta en forma de pèrdues, entrebancs i malalties... però Carme Buixeda no és donada al drama, sinó tot al contrari. Ella es fixa en allò que es pot fer, en allò que es pot millorar, esdevenint d'aquesta manera una força de canvi positiu allà on va.
- Què ens pot explicar dels seus orígens i de l’entorn on va créixer?
- Vaig néixer a Reus, al carrer de Vallroquetes, a casa, com naixíem la majoria de gent en aquell moment, vinc d’una família treballadora provinent de Blanes i vaig tenir una infància molt feliç, sense cap luxe, però em van ensenyar a donar valor a les petites coses quotidianes, a treballar i el sentit de la generositat.
- Què la va portar a ser mestra d’escola?
- Quan vaig acabar quart de Batxillerat, la directora de l’escola Ca Maria Cortina, la senyora Borrell, em va dir que havia observat que tenia traça amb la canalla i si volia quedar-me com a ajudant de la senyoreta Rosa Farré Parisi. Tenia 15 anys, no tenia títol de mestra, no m’ho havia plantejat mai..., però vaig acceptar. Treballava de dia i estudiava a les nits, els caps de setmana i durant les vacances i m’examinava al juny. Va ser dur, però no me’n penedeixo gens, sempre ho he fet així, estudiant i treballant...
- De què s'enorgulleix, de la seva experiència de mestra?
- D’haver ajudat a crear una escola de referència a Reus, l’escola Puigcerver, una escola catalana, mixta, laica i en règim de cooperativa. Hi vaig treballar més de 40 anys i, en general, hi vaig ser molt feliç. Ara sembla molt normal que una escola tingui aquestes característiques, però en aquells moments, recordem que Franco encara era viu, no ho era tant...
- Quan li van proposar de ser presidenta de la Fundació Reddis, què la va fer decidir?
- En un principi no ho vaig acceptar, però van insistir molt i diversos patrons... Llavors vaig posar moltes condicions, vaig presentar un programa amb força canvis, pensant que no els acceptarien... però em van dir que sí a tot, i mira, aquí estic... Potser el que em va temptar més va ser que fos la primera vegada que fos presidenta una dona i que valoressin que a la meva edat encara era útil per al càrrec... Em va semblar que alguna cosa començava a canviar a la societat.
- Quina creu que és la seva aportació a la Fundació Reddis?
- Soc treballadora de mena, les circumstàncies m’hi han empès, i crec que he encomanat aquest ritme de treball a tot el patronat. Tinc un equip magnífic! En el meu programa d’acceptació del càrrec hi havia una sèrie de punts que anem desenvolupant a poc a poc: la visualització de la fundació, el fet rejovenir el patronat, la revisió dels estatuts, la creació d’un codi ètic de les inversions, o desenvolupar projectes de creació pròpia, i que entressin més dones al patronat...
- Què n'està aprenent, de si mateixa?
- Que l’edat no és un obstacle per ser encara útil als altres, que amb mitjans, treball i esforç es pot arribar a molta gent i que ni la pandèmia pot aturar la solidaritat entre els humans.
- I què n'està aprenent, de la ciutat i del seu teixit social?
- Que Reus continua sent un motor mot important a la comarca, una ciutat d’emprenedors i d’associacions de tot tipus, farcits d’idees, que només necessiten una empenteta econòmica per a fer realitat tots els seus projectes...Treballar, sobretot en l’àmbit social, m’ha donat molt més del que ells han rebut. M’ha fet descobrir un teixit de voluntaris que desconeixia, una professionalitat a les associacions, admirable. M’he sentit molt respectada, molt valorada...
- Com voldria que fos Reus, l’any 2030?
- M’agrada somiar amb un Reus en una Catalunya independent, acollidor amb els altres pobles i cultures, solidari, que la cultura arribés a més gent, amb una administració pública amb molts recursos que fes que fundacions i associacions com la nostra es poguessin desenvolupar amb plenitud. Però el 2030 és encara molt lluny, qui sap qui hi arribarà!
- Què farà quan s’acabi el seu mandat a la Fundació Reddis?
- No ho sé, alguna cosa sortirà, voluntariat... de feina no en falta.
Íntim i personal
- Nom complet: Maria del Carme Buixeda Bordallo.
- Lloc i any de naixement: Reus, 1949
- Professió: Mestra, professora de català.
- Un lloc emblemàtic de Reus? El Centre de Lectura.
- Una dona a la qual admira: Misericòrdia Bach Voltes, gran mestra, intel·ligent, sensible, generosa...
- Un record de la seva mare: els sacrificis que va fer perquè estudiéssim i tinguéssim una cultura a la qual ella mai va poder tenir accés.
- Lema o referència de capçalera? Carpe diem, viu el moment...
- Reusenc amb qui faria el vermut? Josep M. Guix, compositor reconegut a tot el món i poc conegut a casa nostra.
- Si fos alcaldessa...? Ui, no, quina responsabilitat! Ara, a més, ja no hi soc a temps...
- Quin espai inequívocament violeta triaria, de Reus? El Casal de les Dones, ara servei i atenció a les dones i antigament, jo encara ho he vist, rentadors municipals on les dones mentre rentaven la roba arreglaven el seu petit món...
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics