-
Estel Romeu recomana la música de Jimena Amarillo
Cedida
Com és habitual, els de Reusdigital.cat aprofitem que arriba el cap de setmana per oferir-vos l'agenda d'oci i lleure més completa de la ciutat i del territori i també per compartir una mica de cultura amb tots vosaltres, amics lectors. Ens agrada parlar-vos de la música que escoltem, del cinema del qual gaudim, i tot plegat amb l'objectiu de contribuir a les vostres possibles bones estones al llarg dels propers dies.
Marc Busquets recomana les 'falsificacions' de Martin Gore
Al capdavant de Depeche Mode, Martin Lee Gore ha destacat com un dels compositors més inspirats de la música pop internacional al llarg de les últimes cinc dècades. Un cop Vince Clarke va fugir del grup per construir Yazoo primer i Erasure després, el tímid Gore es va veure empès a fer-se càrrec de la creació musical d'una banda que llavors, pels primers 80, ja havia aconseguit cert èxit amb el disc Speak and spell, on hi van incloure Just can't get enough.
Convertit Depeche Mode en un conjunt d'estadis arran de la magnitud i la repercussió dels discos Black Celebration i Music for the masses, Gore es va refugiar a finals dels 80 en un projecte personal per versionar cançons de llavors i de sempre, més o menys conegudes. Counterfeit (Falsificació) va ser un EP en què va aplicar la seva particular mirada a peces de Joe Crow o d'Sparks. La cançó més celebrada d'aquell treball va ser Compulsion, un cover de la cançó interpretada precisament per l'esmentat Crow.
Anys més tard, superada la major crisi interna a Depeche Mode (que per poc costa la vida al cantant Dave Gahan, i que va fer que el grup quedés reduït a trio per la sortida d'Alan Wilder), Gore va repetir la fórmula a Counterfeit 2. En aquesta ocasió va enregistrar més cançons per signar un àlbum complet, i per reformular les propostes d'artistes tan diversos com Nick Cave o David Essex. El disc es va publicar al mateix temps que Gahan va editar el seu debut en solitari, Paper Monsters, el 2003.
Tant Counterfeit com la seva continuació subratllen la part més experimental de Gore, com demostren les posteriors incursions en l'industrial amb els discos MG i The Third Chimpanzee. De Counterfeit 2 se'n poden reivindicar diverses versions, una de les quals aborda Loverman, de l'australià Nick Cave.
Estel Romeu recomana 'La pena no es cómoda', de Jimena Amarillo
Amb més raó que un Sant -una Santa en aquest cas-, Jimena Amarillo titula el seu segon àlbum amb La pena no es cómoda. Tota una declaració d'intencions que trenca amb el seu àlbum anterior, caracteritzat per la tristesa i el desamor.
Amb Porqué tu lo sabrías com a primer avançament, la cantant valenciana va fer un cop de volant. El primer single va suposar un trencament amb els sons habituals d'Amarillo, movent-se entre el pop i el rock i amb un autotune addictiu. El senzill, encara que gira al voltant d'una història de desamor -on l'artista sí que se sent còmoda- s'ha convertit en una de les seves millors peces, plena de força i una lletra potent. Tot i això, la resta de l'àlbum compta amb gèneres molt diferents que no acaben de donar continuïtat al primer avançament.
Rock, rap i una versió sublim d'un fado formen part de La pena no es cómoda, creant un àlbum amb un toc inesperat per part de Jimena Amarillo, una artista que, fins ara, era prou fàcil d'encasellar en sons i estil. El seu segon senzill, Billete de Amor, sí que és com una "representació del que és l'àlbum", amb paraules de l'artista.
És un àlbum que es mou entre la pena, el desamor, la ràbia i l'enyorança, encara que des d'una perspectiva sana, de passar per un camí on has de ser fins a arribar a la meta. La pena no es cómoda està ple de peces sorprenents, de les quals destacaria Maria la Portuguesa, per l'actualització d'un fado emblemàtic. Un àlbum que no és rodó i no per això deixa de ser una joia i, sobretot, que representa un pas més en la carrera de l'artista, amb cançons més madures, complexes i, segons Amarillo, "més romàntiques i més lesbianes".
Marià Arbonès proposa escoltar l’àlbum 'Closing Time' de Tom Waits
Aquest passat mes de març es van complir cinquanta anys de la publicació de l'àlbum de debut de Tom Waits (Pomona, EUA, 1949), anomenat Closing Time (1973). Waits tenia 23 anys i començava la seva carrera musical. Encara no tenia la veu tan ronca i estava molt influenciat per escriptors com ara Jack Kerouac, William Burroughs i Charles Bukowski. La intenció de Waits era fer un disc més jazzístic amb el piano, però el resultat van ser dotze cançons a cavall entre el jazz, el blues i el folk, i amb uns quants instruments més. Dotze cançons que evoquen bars plens de fum i individus solitaris que reflexionen sobre l'amor perdut i una vida insatisfeta.
Tirem enrere tres anys. El 1970, Tom Waits havia començat a actuar cada dilluns a la nit en un local anomenat Troubadour, a West Hollywood. Hi cantava principalment temes de Bob Dylan, tot i que també hi incloïa algunes composicions seves. En aquest club va conèixer Herb Cohen, que esdevindria el seu mànager i amb qui enregistraria algunes cançons que anys després es publicarien en dos volums. Allà també va ser "descobert" pel propietari d'Asylum Records, David Geffen, que li va oferir un contracte d'enregistrament després d'escoltar com interpretava "Grapefruit Moon". El disc va ser produït per Jerry Yester i les sessions de gravació van durar deu dies.
Les cançons de Closing Time parlen de diversos temes: de llibertat a "Ol' '55", una peça que després van enregistrar The Eagles i que no va agradar gens a Waits; d'amor a "Little Trip To Heaven (On The Wings Of Your Love)"; de desamor a "I Hope That I Don't Fall In Love With You", o del poc que el satisfà una ciutat d'aspecte sòrdid a "Virginia Avenue". També hi destaquen "Martha", en la qual un tal Tom Frost contacta amb una vella amant quaranta anys després de la seva última trobada i li confessa que en segueix enamorat, i "Old Shoes (& Picture Postcards)", en què Waits conversa amb un amor que ja dona per perdut.
Coincidint amb el cinquantè aniversari de Closing Time se n'ha publicat una reedició en vinil. Bon cap de setmana!
