-
Una imatge de Romaguera
Cedida
El periodista Àlex Romaguera és l'autor del llibre Víctimes en so de pau (Pagès editors, 2021). Hi dona veu a quinzena de persones, de trajectòries diverses, totes elles víctimes de la violència afectades per l’assassinat d'un parent en períodes tan dispars com el tardofranquisme, la Transició o l’actual etapa democràtica. En aquest sentit, recorda que en els 50 anys, i al territori estatal, s'hi han produït "un miler llarg" d'assassinats "per raons polítiques". Són testimonis, exposa en una entrevista a Reusdigital.cat, que "exemplifiquen el drama humà que ha causat la violència en les diferents etapes de la història moderna" de la nostra societat, per subratllar que "moltes han sabut transformar aquella terrible vivència en un actiu per reivindicar el dret de les víctimes i lluitar perquè, allò que van patir, no torni a succeir mai més".
- Com la va fer, la tria de les persones a les quals va donar veu? Va ser difícil, poder-hi arribar a contactar? La tria final ha estat diversa.
- Vaig partir d’un llistat d’unes 50 persones que, al meu entendre, comparteixen el mateix patró: són familiars de víctimes que, lluny de quedar instal·lats en l’odi i la rancúnia, han experimentat un procés de resiliència, la qual cosa els ha convertit en persones compromeses en defensa de la veritat, la justícia i els drets humans. De totes, vaig optar per les 15 que considero més rellevants, en tant que exemplifiquen el drama humà que ha causat la violència en les diferents etapes de la història moderna de l’Estat espanyol (des del tardofranquisme fins a actualitat) i com moltes han sabut transformar aquella terrible vivència en un actiu per reivindicar el dret de les víctimes i lluitar perquè, allò que van patir, no torni a succeir mai més.
- Es va trobar amb el rebuig d'algú que no tingués interès a aparèixer al llibre?
- D’entrada, alguns van mostrar el seu recel, però tot seguit van entendre el valor de participar d’un llibre en què els diferents testimonis, no sols els equipara el dany sofert; també la voluntat de treballar per una societat en la qual els conflictes es dirimeixen de forma pacífica i col·laborativa. És per això que reclamen polítiques encaminades a què ningú es vegi discriminat per raó d’origen o condició social i vegi salvaguardada la seva integritat física i psíquica.
- I hi ha testimonis que van agrair el fet de poder-hi aparèixer per haver-se sentit silenciades pels mitjans? Penso especialment en Marga Labad.
- És de les lliçons més remarcables. Quan t’apropes a les víctimes t’adones que moltes tenen la necessitat de verbalitzar la soledat amb què van afrontar l’assassinat dels seus parents. I és que, sigui per les seves idees o perquè senzillament eren ciutadans civils, no se les va tenir en compte o van quedar relegades a l’oblit i, només quan ha interessat, algunes formacions les han utilitzat com a arma llancívola per desgastar l’adversari polític. Un fet que ha submergit aquestes persones en un sentiment de perplexitat i indefensió.
- Creu que en funció de la ideologia de la víctima se la tracta d'una manera o d'una altra, per part dels mitjans i de l'opinió pública? Creu que passa el mateix en funció del botxí, l'estat o una banda terrorista?
- Sens dubte, perquè així com les víctimes causades per ETA, els GRAPO i altres grups que actuaven contra l’ordre establert han merescut l’atenció i el reconeixement que les corresponia -sobretot si eren autoritats de l’Estat o polítics dels principals partits constitucionalistes-, moltes altres han estat menyspreades, si no despreciades obertament.
És el cas de persones anònimes o de militants d’esquerres assassinats pels cossos policials o pels grups feixistes que actuaven en el marc de la guerra bruta practicada per l’Estat. Encara avui, moltes no han vist satisfets els tres drets fixats l’any 1997 per les Nacions Unides, els anomenats ‘Principis de Joinet’: conèixer la veritat, que els botxins siguin detinguts i jutjats pel dany comès i poder rebre ajudes de tipus psicològic, material o econòmic. En aquest sentit, els testimonis que apareixen en el llibre reclamen que no hi hagi víctimes de primera i de segona, sinó que totes siguin ateses i reconegudes degudament.
- Al llibre hi sobrevola contínuament el perdó. L'ha sorprès, que les víctimes tinguin la capacitat de perdonar si pensem en tot el que han passat i continuen passant?
- El perdó és una qüestió molt íntima i, en la immensa majoria, no és una demanda que expressin les víctimes. Si bé a algunes reconeixen que rebre’l els pot mitigar el dolor i sentir-se alleugerits, en general els compensa més que els botxins admetin l’error d’utilitzar la violència com a mecanisme per resoldre els problemes i s’avanci cap a una societat on regni la solidaritat, l’empatia i el suport mutu en el si de la comunitat.
- 'Víctimes en so de pau' vol fer entendre el lector que no es tracta de 'bons i dolents', sinó que es tracta d'escoltar i fer costat a la víctima, independentment de la seva situació?
- Escoltar ens permet conèixer a l’altre, posar-nos a la seva pell i entendre que, com a éssers humans, compartim inquietuds i problemes similars. Això no està renyit amb discrepar; però sí que ens situa en el pla d’establir vincles i apreciar allò el més preuat per qualsevol persona. I aquest és el dret a existir, sense el qual no podem exercir qualsevol altre dret. Escoltar a l’altre, doncs, ens vacuna contra els prejudicis alhora que aplana el terreny per construir col·lectivament un món més humà, ètic i digne.
- Creu que l'opinió pública reconeix ara el familiar com una víctima més? O la percepció social és una altra?
- Sobre la condició del familiar com a víctima se’n comença a parlar a la dècada dels 90, encara que no s’estableix cap jurisprudència fins al 2002, quan el Consell d’Europa afirma que, darrere de la mort violenta d’una persona, hi ha una víctima indirecta, que és la seva família. També s’hi referirà més tard les Nacions Unides en la resolució 60/147 de 2005, en virtut de la qual s’exhorta els estats a tenir compte els parents de la víctima directa, i consegüentment també, l’entorn social que l’envolta.
Malauradament, la manca d’empatia o desídia de les autoritats fa que no tinguem present aquest col·lectiu, d’aquí la importància de fer-lo visible, més i quan és cabdal en els processos de justícia i reparació.
- Tanca 'Víctimes en so de pau' tot assenyalant el paper que les víctimes podrien tenir en processos de pau i reconciliació. Per què ho pensa? Què creu que podrien aportar-hi? I el més important: creu que es tindrien compte, les seves aportacions?
- L’aportació d’aquestes víctimes, no pas les que participen del discurs maniqueu i estigmatitzador que projecten altres, sí que són rellevants. S’ha demostrat a Colòmbia, a Irlanda del Nord i en altres contextos castigats per la violència, on el seu testimoni han ajudat a posar la vida al centre, apropar els sectors polaritzats i establir espais de diàleg i convivència. Ofereixen un relat humanitzador que, per les noves generacions, és molt pedagògic sobre els estralls que provoca la violència i la necessitat de ser proactius perquè fem possible unes societats cohesionades i en pau. La seva bondat crec que és un exemple per a tothom.
- A Reus ens toca de prop el cas de Cipriano Martos. Ara que les seves despulles ja són a Andalusia, ha contactat amb la seva família? Creu que la reparació de la qual parla la Generalitat és un fet?
- Fa uns anys vaig tenir ocasió d’entrevistar Antonio Martos, el seu germà, a propòsit dels primers passos de la família per exhumar el cos de Cipriano. I ara que s’han recuperat les despulles i se l’ha enterrat al municipi de Granada d’on era originari, segurament s’ha pogut tancar el dol. Això no vol dir que s’hagi fet justícia: l’assassinat del Cipriano ens evoca a altres episodis en què l’Estat ha recorregut impunement a la violència per esclafar la dissidència política. Accions que, com l’assassinat del jove antifranquista, continua sense ser jutjat ni reparat, ja que les autoritats no han accedit a que s’esclareixin els fets i ha hagut de ser la justícia argentina qui, en el marc de la causa general contra els crims de la dictadura, s’ha fet càrrec del cas.
