El confeti fa festa

La relació entre els grans premis de casa nostra i els personatges mediàtics és sempre un territori relliscós que sovint té més a veure amb les intencions comercials que amb la qualitat literària de les obres guanyadores i que, com és obvi, genera debats encesos, de complicada solució i acostuma a posar els guardons a l'ull de l'huracà i no sempre en clau positiva.

Per sort de tots, de vegades els astres es posen en línia i s'aconsegueix quadrar el cercle i que un gran premi se l'endugui un d'aquells autors irrefutables que no desperten cap objecció. Aquest seria precisament el cas de l'últim premi Sant Jordi que ha anat a parar a mans de l'escriptor Jordi Puntí per la novel·la Confeti, una més que peculiar i brillant aproximació a la biografia del músic Xavier Cugat però agafada des d'un punt de vista molt personal i diferenciat i això és precisament el que dona magnitud i grandesa al llibre.

Puntí aborda el que podria ser una falsa biografia de Cugat, explicada per boca d'un personatge de ficció, un periodista musical que el va tractar de ben a la vora, però amb un plantejament inicial que ho canvia tot. La hipòtesi d'entrada és que la ficció, els somnis, les il·lusions i fins i tot les invencions i les mentides que construïm més enllà de la vida de cada dia, acaben formant una part molt sòlida d'aquesta vida i que ho fan amb la mateixa intensitat o més que els fets reals i contrastables.

Partint de la base que Xavier Cugat (de nom real Francesc d'Assís Xavier Cugat Mingall de Bru i Deulofeu) va tenir una vida singular i excessiva, que va ser un visionari avançat al seu temps en moltes coses, que va viure per damunt de les seves possibilitats i que va assolir un estatus impensable en algú amb els seus antecedents familiars, ens trobem davant d'una novel·la que exposa una doble (o triple) paradoxa, Jordi Puntí planteja una falsa biografia, el narrador també l'acaba organitzant a la seva manera i afirma que explicarà coses que són mentida i que el lector se les creurà sense posar-les en dubte i que, per contra hi haurà veritats contrastades que semblaran mentides increïbles i, finalment el mateix Cugat que es va anar inventant part de la seva vida i de les seves grandeses sense que, a hores d'ara es pugui discernir entre realitat i ficció, per la qual cosa el resultat pot ser francament enganyós i acabar sent el que desitjava Puntí des d'un bon començament, que el dubte sigui el fil conductor de la lectura.

De fet, recordar Xavier Cugat és pensar en grans orquestres, en hotels fastuosos, en dones exuberants, en la màfia, en dòlars corrent sense fre, en chihuhaues, en caricatures, en aventures inversemblants, en llargues estades al Ritz i , si teniu memòria i prou anys recordareu que el Rolls Royce de Cugui es va aturar fa anys a la plaça de la Llibertat de Reus per inaugurar la cafeteria que portava el seu nom i la seva imatge caricaturitzada per ell mateix. Tot gran, tot superlatiu, tot veritat o, qui sap, tot mentida.

Jordi Puntí ha aconseguit sotmetre les lleis de la novel·la i adaptar-les de manera subtil a les seves necessitats i així, els resultat final és un treball sòlid que enganxa i que es belluga amb comoditat per diferents camps. Deixant de banda la dicotomia ferotge entre realitat i ficció, una vegada s'entra al cor de la narració i val a dir que l'estil elegant i acurat del Jordi fa que ho facis des de la primera frase, et capbusses en una època daurada, brillant, exagerada i plena de glamour però, sobretot, es va penetrant en el cor i en l'ànima de Cugat, un veritable monstre de l'entreteniment, de les aparences grandioses, d'un home que va entendre més aviat que ningú que promocionar-se sense descans era una manera d'imposar-se, de triomfar.

L'autor remena una gran quantitat d'informació, de dades, de petits o grans elements informatius que, en mans d'algú altre menys experimentat i menys hàbil, podrien acabar sent feixugues, denses i complicades de digerir i que, per contra, ell converteix en elements que adornen la narració i que la fan brillar encara més. I no penseu que Confeti mitifica la figura de Cugat, ans al contrari, la porta als terrenys que li convenen i, aprofitant la veu del periodista que ho explica tot, entra en reflexions sobre aspectes concrets com la fama, la mentida, la necessitat de ser a dalt de tot i sense perdre mai de vista aquesta batalla entre la realitat i la ficció que, al final, haurà de ser el lector qui dictamini amb els seus propis mitjans qui ha guanyat i si ho ha fet per KO o bé només als punts

I qui sap, posats a anar més lluny fins i tot es podria afirmar que el protagonista veritable és el periodista que ens explica la història, que acaba convertint Cugat en una mena d'objectiu vital, en un motiu que, en certa manera guia els seus passos existencials i professionals. Relata l'ascens, la caiguda i una mena d'estat de supervivència, vivint del record i a l'estela dels antics guanys. De fet és ell qui probablement l'ajuda sense ser-ne del tot conscient (o sí, que per això veritat i mentida s'alternen sense fites definides) a passar de ser una persona a convertir-se en un personatge i una vegada s'assoleix aquest estatus, sembla que tot ja és possible, que qualsevol cosa que diguis o facis, o que no diguis ni facis, forma part d'una història que ja té molta part de llegenda.

Jordi Puntí, manipula i desmanega la realitat a la seva conveniència amb una única premissa, fem el que fem i expliquem el que expliquem, la motivació final és quasi sempre la recerca obsessiva de la felicitat, ja sigui instantània i puntual o duradora, es tracta de ser feliços a qualsevol preu i això ens pot portar a mentir i fins i tot a mentir-nos a nosaltres mateixos. De fet, entre veritats i mentides, Cugat va aconseguir tot el que es va proposar. Bé tot potser no, volia viure cent anys, morir amb el nou segle però no ho va aconseguir i es va aturar als noranta, tot i que qui sap, si ara, sigui on sigui, algú li pregunta, potser menteix i diu que ell va morir als cent anys. 

I per acabar, el títol, que tampoc no és gratuït. Segons va confessar Puntí, el de treball era Chihuahua, pels gossos de Cugat i per les connotacions de sorpresa que té aquesta expressió musical llatina, però finalment, sent fidel a l'esperit profund de la història es va acabar decantant per 'Confeti', ja que és un sinònim d'una alegria immediata però que l'endemà fa nosa i cal escombrar.