La Venècia que estimem

Des que, gràcies a la seva generositat, que s'ha mantingut intacta al llarg del temps, vaig conèixer per primera vegada l'obra poètica de Santiago Montobbio, l'any 2009 amb 'La poesia es un fondo de agua marina', que representava la seva tornada al gènere després de vint anys de silenci, no ha deixat de sorprendre'm constantment per diferents motius. 

El primer i no necessàriament el principal, és aquesta capacitat que té d'escriure a raig, quasi diria amb incontinència a un ritme de llibre per any tot i que, de fet, això en principi no seria especialment un mèrit si aquesta velocitat de producció no anés acompanyada d'una gran qualitat literària. Montobbio combina la feina de seguiment vital d'un dietarista constant, agut i precís, amb la subtilesa i la bellesa d'un poeta, aconseguint uns llibres extensos però carregats de frescor i de riquesa de matisos que es converteixen quasi en cròniques poètiques de la vida de cada dia, de les seves petites coses, dels racons de l'ànima i de les qüestions d'abast i transcendència, exposades amb una fluïdesa i una contundència envejables. Amb ell i amb els seus versos descobrim ciutats, el seu carrer, la vida a l'interior del seu pis i també ens capbussen en els seus sentiments, en els pensaments que el porten sempre a anar més enllà, a tibar les paraules i les emocions per aconseguir la bellesa dels mots, la brillantor de les emocions, la placidesa o la duresa de la vida.

Un altre dels motius de sorpresa cada vegada que m'enfronto a un nou llibre, i aquest sí que és dels que impacten, és la sensació repetida (i que, de fet, no sabria argumentar amb una base mínimament científica o dogmàtica) de tornar a un territori càlid i amable on m'hi sento còmode i a gust. Suposo que aquesta sí que és una sensació estrictament personal, però trobar-me amb un nou títol de Montobbio em produeix sempre una sensació de benestar, de pau, de recolliment i de protecció. És quasi com transitar per camins que coneixes i estimes, per indrets on saps del cert que hi pots viure segur, fent nous descobriments i explorant noves vies però sense pors, sense ensurts, sense sotracs, quasi com tornar a casa i això, en els temps que corren és dir molt. La literatura de Santiago Montobbio em causa sempre una gran placidesa i es converteix a l'instant en un agradable bàlsam que invita a seguir endavant, a descobrir, a explorar cada detall, cada gir i a pensar-lo, immers en el seu dia a dia i gaudint de la seva insòlita capacitat de transformar qualsevol cosa en un fet poètic. De vegades me'l puc imaginar com un creador genial, arrencant del no-res les paraules que l'han de portar a escriure un poema rodó i rotund i altres el veig com un obrer complidor que cada dia ha de construir un determinat nombre de versos estipulats per contracte. El resultat és sempre positiu i descobrir un nou llibre seu és sempre una fita esperada, plaent i desitjada.

Sigui com sigui, la conclusió és que els seus llibres, que són qualsevol cosa menys breus i que li han servit per tenir biblioteca pròpia a la prestigiosa col·lecció 'El Bardo de poesia', són, de manera invariable, un regal inesperat, un punt de pau i un lloc on cercar refugi i també on poder tornar-hi sovint amb totes les garanties.

Ara ens sorprèn amb un nou salt mortal, d'aquells triples i endavant, una incursió en prosa, 'Días en Venecia', publicat a Ònix Editor, l'editorial que va crear i que dirigeix Òscar Esquerda  i que, com tot el que fa Montobbio té lligams i justificacions sòlides i gosaria a dir que quasi poètiques. Va publicar 'El anarquista de las bengalas', un llibre que recollia poemes de joventut a March Editor, una editorial dirigida per Josep Maria March, un brillant editor i una persona excel·lent amb qui també vaig tenir el plaer i l'honor de col·laborar. Ho va fer a la col·lecció Biblioteca Íntima que ara, anys més tard, ressuscita Esquerda, aleshores col·laborador de March, com a Nueva Biblioteca Íntima i amb el mateix esperit de singularitat d'aleshores. Es va publicar després de 'El arquero dubitativo', un llibre que recollia un bon nombre d'articles de Joan Perucho i en el que jo, encara més coincidències vitals i personals, vaig fer d'enllaç entre l'editorial i l'autor, un bon i respectat mestre i amic. I així les coses, no puc amagar que m'encanta la idea que Òscar Esquerda continuï, eixampli i millori la tasca de Josep Maria March i mantingui viu aquest interès per la sorpresa, per les edicions arriscades, interessants i amb contingut.

'Días en Venecia', com el seu nom indica, recull dues estades a la Sereníssima, la primera en companyia d'uns amics durant uns dies de desembre del 2010 i la segona a casa de la seva traductora a l'italià durant uns dies de juliol de 2014. Montobbio és un guia força particular pel que fa al que podríem dir la geografia urbana, gaudeix visitant esglésies i llocs que atresoren la petita o gran màgia de fugir de la voràgine turística, una plaga que en aquelles dates encara no havia assolit les desproporcions actuals, però, per contra ens mostra uns itineraris personals i sentimentals que ens permeten gaudir de converses, de sensacions, de desitjos i d'esperances que acaben formant dos relats poderosos. 

Un altre dels mèrits és aquesta, en podríem dir confrontació entre dues maneres d'afrontar el viatge i l'estada, la primera més pròxima al descobriment casual, al caminar disposat a la sorpresa, a abocar-se a l'exterior tot esperant que la ciutat et vingui a buscar i et captivi i la segona, per contra, molt més pausada, reflexiva, quasi interior. Fa valer la idea que diu que tot és íntim i, de fet, acaba sent així. La intimitat de l'autor és també la nostra i el seu viatge, interior i exterior es va fent també una mica nostre. I llegint, m'han vingut unes ganes irrefrenables d'anar a casa de Paolo Olbi a buscar un dels seus llibres, també m'he pogut imaginar sense problemes un d'aquests llibres artesanals, artístics, de bellesa singular, carregats amb la cal·ligrafia del Santiago i convertits pas a pas en un nou llibre de poesia. Perquè, això sí que ho sabeu segur si heu passejat per la Sereníssima amb ulls atents, Venècia és poesia i la poesia és Venècia.