Diumenge, 21 de Juliol de 2024

Llums i mirades

  • Carles Duarte

    ACN

L'any 1987, a petició de Miquel Horta i Xavier Folch, Manuel Vázquez Montalbán, decideix caure en una temptació que feia temps que li demanaven des de diferents bandes i escriure 'Barcelones', un llibre que no volia ser poètic, que no volia ser històric, que volia ser una "crònica documentada però subjectiva", "la crònica de la meva ciutat, però implicant-hi totes les ciutats possibles que conté, perquè la tesi prèvia i imprescindible d'aquest llibre és que, com tota obra de creació, Barcelona no és Barcelona, sinó Barcelones".

Aquesta mirada polièdrica i plural sobre la ciutat ofereix molts punts de vista, moltes possibilitats, moltes formes d'abordatge i, de fet, al llarg de la història hi ha hagut molts escriptors que s'han acostat a les ciutats des d'infinitat d'òptiques.  Ara mateix el reconegut poeta Carles Duarte i el seu fill, Gerard, fotògraf que, darrerament, ha treballat explorant les possibilitats dels drons en la fotografia arquitectònica i de paisatge acaben de protagonitzar un d'aquests contactes de pell i d'ànima amb l'entorn.

El resultat és l'arrencada d'una sèrie de llibres 'Fragments de llum', que comença amb la sortida al mercat de dos títols, 'Barcelones' i 'Marimurtra', i la traducció al castellà del primer a càrrec del conegut poeta Carlos Vitale que acaba de publicar l'editorial Comte d'Aure i que té prevista la continuïtat amb nous treballs que mantindran les mateixes premisses de base però canviaran l'objectiu final de les mirades.

En aquest cas concret el treball ens permet observar des d'un lloc privilegiat dos jocs diferents i a la vegada complementaris que, a més, s'estructuren en dos nivells d'exploració diferents. Els primers jocs i els més obvis, són la confrontació entre la mirada del poeta i la mirada del fotògraf. Cadascú persegueix un objectiu diferent, però tot acaba confluint en un únic punt, la bellesa i els suggeriments de cada instant concret. Són dos llenguatges concrets i específics, amb les seves regles, les seves especificitats i les seves estructures que, gràcies a l'habilitat de la tria i dels plantejaments inicials s'acaben convertint en una única mirada, doble, polièdrica, singular i específica que es nodreix de l'altra i ambdues es retroalimenten en un clar exercici de simbiosi sense fissures que crea una nova mirada, multiplicada i formada per l'equilibri perfecte i subtil de les dues que la basteixen.

Pel que fa als nivells d'exploració, podem dir que n'hi ha dos de ben clars. Un és la llum i l'altre el redescobriment de l'art i de l'arquitectura des d'una aproximació més concreta, més centrada en els detalls, en la mirada (en les mirades) i en la manera d'analitzar-ho tot, convertint-ho en una porció, en una part del tot que agafa vida pròpia, que explica les seves pròpies històries i que destil·la les essències més pures de l'escena escollida.

I el millor de tot és que aquestes maneres de mirar, que, no hi ha dubte, viuen arrelades amb força  la memòria gràfica del fotògraf i a la memòria poètica de l'escriptor poden generar en l'espectador/lector un sentiment d'impacte que el condueixi a variar la seva manera d'observar l'entorn i, de manera complementària, a canviar la seva pròpia manera de mirar. Qui sap, potser contemplar el detall concret dels maons d'una volta modernista enlloc de veure-la en tot el seu conjunt, dona ales a una fórmula que concedeixi prioritat a la part concreta per sobre del tot general. La llum d'una determinada hora retallant el perfil d'un hotel costaner no té res a veure amb la mateixa imatge presa en un altre moment on, posem per cas, el sol impactés amb força cruenta sobre les superfícies exposades. Les ombres profundes i subtils del detall d'un forjat poden arribar a explicar moltes més coses que el fet d'observar-lo sencer i sense cap més joc estètic complementari.

I les paraules casem amb el text i li donen la precisió concreta derivada del plaer meravellós de badar, aquest ofici plaent i introspectiu que les presses del dia a dia ens fan oblidar amb massa freqüència i que convé reivindicar per tot el que té de singular, d'únic, de plaent i que proporciona sempre aquest sentiment final de pertinença al paisatge, a l'entorn, a la creació humana concebuda com un acompanyament sòlid i real de la vida.

I en el segon llibre, construït amb els mateixos paràmetres generals però aplicats en un objectiu diferent, els sempre rics i enlluernadors jardins Marimurtra de Blanes, les mirades se centren en la natura, en l'esclat esplendorós de la vida vegetal en un indret únic que es també un meravellós camp d'experimentació a l'hora de conjuntar les mirades de Carles i Gerard Duarte en aquesta i sorprenent conjunció entre imatge i poesia. 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Reportatges