La perseverança no és un mite

En aquests temps líquids que propugna Bauman on sembla que res no té importància, que tot és banal, circumstancial o passatger i on tot s'escapa entre els dits sense possibilitat de retenir-ho, diria que és molt important, quan no bàsic, imprescindible i fonamental, fer justícia, retre homenatge i, si cal reverència, a la gent que treballa i que pateix per mantenir alçats pavellons cada vegada més castigats com la cultura escrita, la poesia i totes les seves moltes derivacions.

Aquest seria el cas de Joan de la Vega (Santa Coloma de Gramenet, 1975) que, amb un bon i interessant bagatge com a poeta a les espatlles i provinent d'un negoci familiar d'arts gràfiques es va decidir l'any 2004 a muntar una editorial dedicada a la poesia, La Garúa Libros.

Des d'aleshores us podeu imaginar que el camí no ha resultat precisament fàcil. Dificultats, problemes repetits amb la mala gestió de les distribuïdores (un mal endèmic del sector i el pitjor que li pot passar a una editorial), complicacions de tota mena i, malgrat tot, el Joan ha continuat amb la seva brúixola apuntant al nord i amb la proa del vaixell desafiant i vencent tota mena de tempestes. No hi ha dubte que n'ha sortit amb ferides, però també més fort i més sòlid.

Vint anys després, La Garúa és un referent per a molts poetes i per a molts lectors i el nom de Joan de la Vega és conegut i respectat i això, no ens enganyem, no ho pot dir tothom i és un mèrit i un triomf que s'ha guanyat a pols a base de treballar amb constància i qualitat.

El seu catàleg és un meravellós aparador de la millor poesia contemporània i ara ha fet un pas mes amb una col·lecció brillant i delicada, dedicada als haikus, un gènere que, a més, a ell l'apassiona i que ha conreat amb èxit en diverses ocasions.

A hores d'ara ha publicat sis títols. El primer 'El peso de este mundo. Haikus con mariposa', una antologia coordinada per Jesús Aguado i Joan de la Vega amb una condició indispensable que ja s'indica al títol, que tinguin papallona i amb autors com Vicente Gallego, Luisa Vilardell, Eva Muñoz, Lola Irún o Mario Benedetti; després venen 'Tanta luz sobre los árboles', d'Ángel Javier Aguilar Bañón; 'Alma de caracol', de Susana Benet; 'La casa en fuga. Haikus de una mudanza', d'Eva Muñoz; 'No hay tren que no me lleve', d'Isa Solana i 'Rayos de luz serena', de Vicente Gallego.

Entre les moltes virtuts del Joan destaquen aquesta perseverança, lloable i quasi numantina. Ha tingut sotracs que haurien fet abandonar al moment a qualsevol que no tingués aquesta voluntat i aquesta constància que arriben més enllà de les adversitats. El s'ha sobreposat i ha seguit lluitant contra els elements (que en aquest món de les lletres en general i en el de la poesia en particular són molts, molt variats i força invencibles) i n'ha sortit, deixant aquell rastre de molletes de pa del conte clàssic que, en aquest cas concret i per sort, no s'han menjat els moixons i s'han convertit en una corrua de grans llibres, recomanables, vius i plens de poemes brillants que l'han convertit en un editor respectat però, sobretot, en un amic i en un còmplice més enllà del paper estricte de l'editor.

Una altra de les virtuts a destacar podria ser aquest bon ull que té a l'hora d'escollir llibres i que es posa de manifest en un catàleg que recull veus i sensibilitats diverses però sempre d'un alt voltatge poètic.

I qui sap si la seva debilitat per la muntanya s'ha acabat convertint en una magnífica escola per aprendre tres coses que el Joan fa molt bé, no rendir-se, explorar nous camins, inèdits o desconeguts i anar sempre més amunt. Uns valors que té com a editor però també com a poeta, ja que la seva poesia és emocional i emocionant, silenciosa i discreta però plena de brogit, oberta als sentiments i batalladora contra les injustícies (patides en pell pròpia i en carn aliena), amarada de filosofia i de reflexió i, em fa l'efecte que en aquests temps líquids i banals que corren, trobar un editor capaç d'imprimir aquests valors a la seva editorial de forma sostinguda durant tants anys és un regal, quasi un miracle i, sens dubte, un refugi. 

És poc probable que si sou lectors habituals o ocasionals de poesia no el conegueu a ell i a la seva editorial, però en el cas que sigui així, us recomano que us deixeu temptar per aquesta Garúa, per aquesta pluja fina, discreta i tossuda que amara amb suavitat i que acaba deixant una llavor sòlida i perenne.

Gràcies Joan, per regalar-nos durant vint anys el teu tarannà singular i la teva saviesa plural i per demostrar-nos cada dia que la perseverança no és un mite.