Per tots els que, com jo mateix, estàvem plenament convençuts -santa innocència- que Catalunya i els catalans estàvem apartats dels enrenous financers i de corrupció política que sortien pels telenotícies i es referien a altres indrets de l'Estat, i que ens sentíem cofois que tot allò que semblava tant i tant fastigós embrutava tota l'aigua menys la de la nostra aixeta, els darrers esdeveniments que en aquest mateix sentit han sortit a la llum representen una bona patacada que ens fa obrir l'enteniment, potser de manera extensiva i general... sobretot qui encara no ho havia fet.
No sé si és perquè ara ha tocat entrar “a sac” a Catalunya per relativitzar tot el que s'ha descobert -i s'hauria de descobrir- a d'altres llocs, però el cert és que estem veient que, també en això, estem entre els millors.
No es per treure importància als fets i els casos coneguts, però això confirma que quan s'arriba al poder, i se'n té, jo diria que inconscientment, i m'atreviria a assegurar que sense voler, hom es pot veure involucrat en situacions ratllant el fora de la llei, o fora de la llei descaradament. Si que és cert que talment sembla que alguns han fet d'aquestes maneres la seva forma habitual d’actuar i han seguit en la plena confiança que no estava tant malament si fins llavors tot havia anat la mar de bé... És com “embolica que fa fort” i si no hi ha ningú que es queixi o digui res en contra, és que encara es pot embolicar i pressionar sense adonar-se'n que, en cas de conseqüències en el sentit oposat, junt amb el propi, pot embrutar també el bon nom d'un estament o d'una entitat erosionant o, si més no, posant en dubte la seva vertadera finalitat i ferint greument les persones i els sentiments que es troben dipositats. Ah! i després no és cosa de reclamar respecte i confiança perquè això és molt difícil de guanyar i molt fàcil de perdre i depèn d'un mateix aconseguir-ho i després de mantenir-ho.
En l'àmbit polític, sembla ben bé que el fet de ser polític no vagi pel mateix camí que fer política i que els “polítics”, a l'arribar als llocs de responsabilitat política pels que se'ls ha elegit -no ho haurien d'oblidar- puguin fer i desfer, pactar o vetar, per uns interessos particulars o de partit sense tenir en compte que hi són amb caràcter eventual i per un període determinat de temps, per gestionar i administrar els béns comuns segons les sensibilitats dels votants que els han preferit i això es pot veure que passa allà... i malauradament -tampoc podia ser d'altra manera- també passa aquí.
El que és ben trist és que per aquestes coses Catalunya i els catalans ens posen -i ens posem nosaltres mateixos- a la mateixa panera de tot allò que fa angúnia... o potser sempre hi hem estat i, en realitat, a part de la llengua i de la pròpia història, no som tant diferents. Potser sí que ara la llum entra per tot arreu... Tot surt i tot es veu i se sap, i abans alguna cosa es quedava en: “entre nosaltres no ens farem, de mal... oi ?”... o la versió castellana del mateix sentit: “ ¿vamos a llevarnos bien... vale ?”.
Per tot això, és de suposar que la corrupció al poder sempre ha existit. El que passa és que amb el temps va adquirint més sofisticació... i també, per què no dir-ho, més caradura i pocavergonya, i es millor patir aquests ensurts en la confiança que la seva coneixença, esclariment i, si s'escau, càstig, els vagi reduint, encara que, i això és molt important, per a tothom, per tot arreu i sempre aplicant les mateixes regles de joc... sense caure en aquesta impressió que donen certes imatges i certes notícies que per uns es va fins al moll de l'os mentre que, per altres, per situacions -a la vista de la gent- similars o fins i tot pitjors, no s'actua d'igual manera.
