Fa unes setmanes Lluís Pasqual va ser a Reus, a casa seva, per inaugurar el curs acadèmic del Centre de Lectura. Pasqual venia de Milà on es representava la seva darrera posada en escena, La Casa de Bernarda Alba de Lorca, amb Núria Espert i Rosa Maria Sardà entre altres artistes, muntatge que havia estrenat al Teatre Nacional de Catalunya l’abril d’enguany. I amb ell va tornar a flairar-se un esperit especial, aquell que molts que hem seguit des de fa anys el teatre a Catalunya trobàvem al Teatre LLiure dels anys vuitanta. La gent de teatre parla sovint d’aquest esperit del Lliure però jo quan hi penso hi veig sobretot a Fabià Puigserver i a Lluís Pasqual.
Aquest esperit no ha abandonat mai a Pasqual, és un intangible que només ell pot desprendre. Mentre parlava al Centre a molts ens evocà aquest gust per les petites coses, aquesta sensibilitat pels temes senzills, humans, de tocar tocar. Com repeteix ell quan cita Lorca: l’important no és el que passa, l’important és què ens passa.
L’esperit de Lluís Pasqual emana de la saviesa, de l’estimació per les coses del dia a dia i del seu talent humà. L’excel·lència, la sensibilitat, no surt així com així, s’ha de cultivar, i això ens ho demostra en cada un dels seus muntatges, com ho ha fet darrerament amb La casa de Bernarda Alba, al vell estil, a l’estil Lliure.
Desconsola però una mica que una trajectòria artística com la de Lluís Pasqual no s’hagi a sabut aprofitar pel bé del país. Segurament això passa perquè som un país petit, sovint més poblatà del que voldríem, on ens qüestionem el bo i millor i sempre trobem excuses econòmiques per a no fer front a polítiques amb visió de futur.
D’on no n’hi ha no en raja, i un país que no destina més que un 1% a tota la cultura pública és un país que no creu en ell mateix. Com poden passar els anys d’aquesta manera tant absurda sense que s’hi posi remei? La política cultural pública a Catalunya està sota mínims, és una política cultural no creguda, en la qual els que la gestionen van fent la viu viu i gràcies. No sorprèn que fa uns dies la família del fotògraf Agustí Centelles hagués d’acordar la venda del seu important arxiu al Ministerio de Cultura. És clar aquí no disposem de cap duro per adquirir col·leccions imprescindibles. Hi ha coses que s’han de fer i prou, el contrari ens porta a l’estat vegetatiu, a un país de segona.
Lluís Pasqual déu estar preparant aquests dies Mannon Lescaut a l’Òpera de Lió, el mes de maig estrenarà al Piccolo Teatro de Milano Doña Rosita la soltera. Potser “quan sigui gran” el recuperarem per fer-lo còmplice de la política cultural no creguda del país i deixarem de llogar-lo de tant en tant.
