El dijous 8 de Març, el ple de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va aprovar per una àmplia majoria (21 vots a favor de 22) no qüestionar de soca-rel la immersió lingüística en català del nostre sistema educatiu encara que en el seu auto exigia que el govern de la Generalitat facilités una atenció personalitzada als alumnes que demanessin el castellà com a llengua vehicular a l'escola.
En el marc d'aquesta nova polèmica política i lingüística, el passat Dilluns dia 12, en un interessant article del diari El Punt Avui, el periodista i editor Josep Maria Pasqual parlava de “batalla de la llengua” per a referir-se a la defensa en àmbits molt diversos (econòmic, polític, governatiu o jurídic) de la immersió lingüística en català del nostre sistema educatiu i, potser pels meus estudis de història i hebreu modern a les universitats de Granada i Tel Aviv, aquests mots un pel bel.ligerants em van recordar a l'expressió “Miljemet HaIvrit” o “Guerra de l'Hebreu”, utilitzada a la historiografia israeliana per a referir-se a la normalització i la immersió lingüística de la revifada llengua de la Torà durant les primeres dècades del segle XX a la Palestina otomana i britànica, prèvia a la independència de l'estat d'Israel l'any 1948.
Els seus protagonistes van ser els emigrants jueus procedents principalment d'Europa de l'Est en diverses onades des de finals del segle XIX amb una doble finalitat: fugir de l'antisemitisme que llavors feia estralls al nostre continent (pogroms a Rússia a partir de l'assassinat del Tsar Alexandre II l'any 1882, ascens de l'antisemitisme ‘Völkisch' als territoris de parla alemanya, el ‘Cas Dreyfus' a França...) i posar les bases per a la creació d'un estat nació en un territori on el poble jueu tenia des de feia segles importants vincles històrics, culturals i religiosos, gràcies a la influència del Sionisme i d'altres moviments nacionalistes precursors, com per exemple el dels ‘Hovevei Tzion' (Amants de Sió).
Encara que al llarg del segle XIX, gràcies a les influències de l'Haskalà', la il.lustració jueva, moviments culturals com ‘Hohmat Israel' ja havien defensat a l'Europa de l'Est el revifament de l'hebreu, el ‘Pompeu Fabra' i gran impulsor de la seva normalització va ser l'excel.lent lingüista, Eliezer Ben Yehudà. Nascut l'any 1858 com Eliezer Isaac Perlman, a Luhzki, un petit poblat de Lituània, en el si d'una família molt religiosa, el nostre protagonista va iniciar els seus estudis en una Ieshivà o escola rabínica, però, posteriorment, influït per les seves idees il.lustrades, seculars i nacionalistes, va decidir abandonar-los per establir-se a Palestina. Des de la seva arribada a Jerusalem l'any 1881 fins la seva mort l'any 1922, Ben Yehudà va treballar activament per al revifament de l'hebreu com a llengua nacional en el sistema educatiu i en la vida diària de la comunitat judeo-palestina.
En aquest sentit va inventar milers de paraules tècniques, científiques o d'us diari inexistents en l'hebreu clàssic, va publicar la primera gramàtica i el primer diccionari modern en aquesta llengua, va escriure nombrosos articles en diaris per a defensar les seves idees, va ser el gran impulsor del Consell de la Llengua hebrea (fundat l'any 1890) i va defensar un sistema educatiu íntegrament en hebreu entès com la principal eina per al renaixement nacional d'una societat que en aquells moments era una torre de Babel, composta per emigrants arribats d'arreu del món, amb unes llengües, orígens i tradicions culturals jueves molts diferents.
En uns inicis, les idees de Ben Yehudà van semblar abocades al fracàs tant pel recel dels seus col.legues com per l'obstinada oposició dels sectors més tradicionals de l'ortodòxia religiosa jueva, que veien negativament l'ús de la llengua sacra de la Torà per a afers relacionats amb la vida quotidiana. Però, la creació dels primers centres d'educació secundària íntegrament en hebreu, com per exemple la Gimnàstica Herzliya a Jaffa (1905), la consolidació d'aquesta mil.lenària llengua com la vehicular en l'ensenyament en detriment d'altres idiomes com l'alemany arran de la controvèrsia a l'Institut Technion de Haifa (1912-1919), la creació de la Universitat hebrea de Jerusalem als anys vint i les múltiples campanyes en defensa de l'ús de l'hebreu, recolzades per grups de piquets molt actius, els ‘batallons de la llengua', en àmbits molt diversos: al carrer, als rètols dels anuncis i botigues, als teatres o al cinema, van ser factors claus per a l'èxit del seu projecte de normalització lingüística ja als anys trenta, als anys previs a l'esclat de la II Guerra Mundial (1939-1945).
La posterior independència israeliana (1947-49) va consolidar aquest procés de immersió lingüística fins al punt de que el vell somni d'Eliezer Ben Yehudà és avui una realitat i l'hebreu finalment ha esdevingut la llengua nacional del poble jueu tant a Israel com a la diàspora.
