Entre els escriptors d'aquest rodal que més m'influïren hi ha Joan Puig i Ferreter. Ja he assenyalat que en la formació d'una persona, i no sóc una excepció, intervenen una sèrie de mestratges. Jo sóc deutor del de Xavier Amorós que jugà un paper clau, no sols en la meva formació literària sinó també moral. Encara ara segueix essent, per a mi, aquesta referència crítica, gens sectària, amanida per una bona dosi d'ironia.
Vaig arribar a la lectura de Puig i Ferrater per indicació de Xavier Amorós que em recomanà com a imprescindible la lectura de Camins de França. A la biblioteca del Centre de Lectura em deixaren -en préstec- la primera edició (1934) d'aquest llibre publicat per Edicions Proa. Es tracta d'un llibre autobiogràfic, iniciàtic, que descriu els primers anys de la vida d'aquest escriptor a Reus, a Barcelona i, finalment, de camí vers París. Són vuit-centes trenta set pàgines, d'un text narratiu, on es desprèn "una atmosfera de vida, de pensament i de poesia que hauria de corprendre i encisar com si es llegís una novel·la... que hauria d'apassionar com un espectacle d'intens dramatisme psicològic". Aquesta era la intenció del novel·lista, i la veritat és que vaig iniciar la lectura del llibre un dia de vacances d'estiu a al tarda, em vaig acoflar en una butaca de la saleta de rebre visites de casa dels mesus pares, i no em vaig moure excepte per dormir i menjar, durant quatre dies seguits de vacances, fins arribar al final de l'obra, on diu "per avui prou". I vaig pensar el mateix, que de moment prou, però només de moment.
En alçar-me la butaca, m'havia convertit en un puig-i-ferreterià. Entusiasmat, vaig córrer a la botiga de Les Amèriques, a parlar-ne amb el Xavier. I vaig començar a tenir una notícia del personatge. Joan Puig i Ferreter va néixer a la Selva del Camp l'any 1882. Havia format part de la colla modernista de ca l'Aladern, que es reunia a la llibreria que, al carrer Jesús, tenia el poeta Cosme Vidal, de pseudònim Aladern, on també acudien el pintor Hortensi Güell, els poetes Miquel Ventura, Antoni Isern i Plàcid Vidal, i el dramaturg Pere Cavallé, entre altres. L'any 1901 es traslladà a Barcelona per estudiar farmàcia, carrera que no va acabar, però aquesta anada li permeté connectar amb els cercles literaris de Barcelona i iniciar-se com a autor dramàtic i, més endavant, com a novel·lista. Als anys trenta es va comprometre en política, amb Esquerra Republicana, i fou elegit diputat a les Cortes Españolas i al Parlament de Catalunya. L'any 1936 fou nomenat conseller d'assiitència social. En plena guerra civil, l'agost de 1936, fou enviat a París com a pagador de la Generalitat i aquesta gestió fou molt controvertida en cercles polítics. Se suggeria -encara que no ha quedat, que jo sàpiga, demostrat- que Puig i Ferreter s'havia enriquit amb aquests diners, per la qual cosa va ésser marginat pels exiliats, tant per part d'aquells que vivien a l'estranger com d'aquells que romanien a Catalunya, descrits com exili interior. Ell va respondre a aquestes crítiques, justificant-se a través d'una novel·la riu, impmensa, El Pelegri apassionat, que va acabar d'editar-se ja després de la seva mort a París, l'any 1956.
En pocs mesos vaig llegir diversos llibres de Puig i Ferreter. Si bé a Camins de França el dibuix de l'ambient de la Selva del Camp i de Reus ja em semblà magnífic, no menys atractiva em va semblar la descripció de la plaça de Prim, un dilluns de mercat, al Cercle màgic, una magnífica novel·la. Un parell d'anys més tard, vaig estrenar el seu Drama d'humils a La Tartana i m'hauria plagut estrenar Aigues encantades i també La dama enamorada. Engrescats, per aquesta i altres lectures de llibres de Puig i Ferreter -els entusiasmes juvenils s'encomanen- vam decidir donar el nom de Puig i Ferreter als Premis Reus de Teatre. I vam esvalotar el galliner. L'esquerra oficial, aquella que hem descrit com exili interior, va orquestrar una forta campanya contra aquests premis, pel sol motiu que un d'ells s'havia dedicat a Puig i Ferreter. Va ésser el moment de treure, al carrer, els draps bruts de l'escriptor de la Selva del Camp, de barrerjar l'imaginari amb el real, de confondre el valor polític amb el literari, d'empastifar una iniciativa lloable amb acusacions de col·laboracionsime amb el franquisme, ridícules. El líder d'aquesta oposició era un tal Forniés que ens la tenia jurada, avui encara no sé ben bé per què. Imagino perquè no el consideràvem mentor de les notres iniciatives. O perquè fugíem, com gat escaldat, dels grapejadors de consciències, per molt esquerrans que fóssim. I fugíem, en la mesura d'allò que era possible, en aquells moments farcits de dogmatismes, de divisió sectària entre bons i dolents. L'enfrontament dialèctic s'escalfà i va arribar un moment que per salvar el projectes vam haver de claudicar amb la qüestió del nom, i posar en lloc de premi de teatre Puig i Ferreter, premi de teatre Josep Aladern. Tot això seria anecdòtic i no valdria la pena dedicar-hi unes línies, sinó fos que és el mirall de la niciesa de determinats polítics que, lluny de preocupar-se i lluitar perquè s'acabés el franquisme, s'entretenien a donar patent de credibilitat a aquelles iniciatives culturals no oficials ni oficioses que tan molestaven el règim de Madrid.
Ara, vist amb la perspectiva que donen els any, i davant de l'escepticisme que la política genera en molts sectors de la societat, no m'estic de recordar aquesta anècdota. Sovint la societat política pretén acreditar les iniciatives culturals de la societat, vol prendre decisions científiques i tècniques allí on sols les hauria de prendre polítiques, com a representant que és de la veu dels ciutadans. Fins quan en aquest pais, el nostre, no s'entendrà el model anglosaxó de la democràcia, on la separació de poders i competències està ben establerta? Si no ho fem, el nostre progrés moral quedarà enfangat en els discursos electorals, immedaits, i poca cosa més.
El meu entusiasme per l'obra de Puig i Ferreter em va costar alguna estirada d'orella, més. L'any 1970 em van concedir el premi Joan Santamaria per l'obra de teatre La petita història d'un hnome qualsevol. Aquest premi va tenir un cert ressò, jo era bastant jove, vint-i-tres anys, i al jurat li va semblar que aquesta obra trencava amb una manera de fer treatre, apareixia un autor més d'una generació de dramaturgs que passà a anomenar-se generació dels setanta i que encapçalava Josep Maria Benet i Jornet. Ras i curt, algunes patums culturals van decidir fer-me un sopar d'homenatge a can Culleretes, restaurant proper a les Rambles, a Barcelona. En arribar a les postres, començá un torn d'intervencions, i m'ametrallen amb preguntes. En un moment donat, algú em va demanar de quin autor teatral, de la tradició catalana -s'entén- em sentia més proper. Sense pensar-m'ho dos cops, vaig dir que era Puig i Ferreter. Com si hagués invocat el diable, no vaig poder seguir més enllà d'una frase. No van ésser respostes sinó quasi - i dic el quasi- insults. El secretari de l'Institut d'Estudis Catalans, el Sr. Aramon, que em coneixia bé, ja que era alumne dels Estudis Universistaris Catalans, em va intentar treure del vesper. Amb prou feines ho va aconseguir. I quan semblava que els ànims estaven una mica calmats, una nova resposta meva va precipitar el final de la vetllada, quan vaig manifestar el meu entusiasme sense límits per l'escriptor del règim franquista, a través dels serveis d'informació a Francesc Cambó.
A poc a poc, els estudiosos de la literatura rehabilitaren la figura literària de Puig i Ferrater, alhora que la nostra militància puig-i-ferreterina es refredava. Altres escriptors ocupaven el seu lloc, sense que això vulgui dir que no segueixi considerant l'escriptor de la Selva del Camp, com un destacat escriptor de les lletres catalanes, que va tenir una influència important en mi i en altres membres de la generació d'escriptors dels setanta, a la recerca d'una tradició pròpia que desconeixíem. Guardo la meva pròpia edició dels Camins de França a la vitrina d'aquells llibres que conservo propers, que em plau rellegir, i que són pedra de toc de la meva formació, en l'etapa reusenca.
Quan escric aquest apunt biogràfic, m'adono que de Puig i Ferreter se'n parla poc. Menys del que la seva obra es mereix. Si aquesta nota contribueix que algun jove reusenc, demani en préstec Camins de França de la biblioteca del Centre de Lectura, i gaudeixi tres dies de les seves vacances d'aquest viatge magnífic, em sentiré molt satisfet. No ho oblidin, els recomano Camins de França i el Cercle màgic.
