El traspàs de Ramon Ferran ens provoca records de l'època dels estudis de l'ensenyança general bàsica, quan el tinguérem de mestre de plàstica en un col·legi on predominava la tortura antipedagògica i la repressió ideològica, i ell i pocs d'altres n'eren l'excepció. Escola franquista, espanyolista, repressora... i, en canvi, afortunadament lliure i creativa gràcies a persones com Ramon Ferran, Joan Casals, Jack Salter i alguns mestres més (l'Enric Valls, la Dolors Escardó i poca cosa més). Certament, Ramon Ferran ens ha llegat una obra artística extensa i valuosa, però no volem deixar de reivindicar la seva tasca didàctica en uns moments encara difícils: els anys 70 del segle XX. Ferran, Casals i Salter ja són al cel dels artistes rebels i podria ser que per això, pel fet de no ser ja a la terra que ens pasta i ens acull, quedés en l'oblit el seu pas per les aules on uns jovenets preadolescents maldaven per trobar mestres que els suggerissin formes d'expressió que els alliberessin de tantes prohibicions i de tantes inhibicions.
Vet aquí, doncs, que aquests tres mestres de plàstica contradeien el sistema educatiu d'aquella època encara predemocràtica. Tots ells van proposar-nos un punt de partida propi, personal, basat en l'observació de nosaltres mateixos i del nostre entorn... i, des d'aquí, arribar a solucions diverses, per camins distints, amb destinacions finals d'acord amb la nostra manera de ser i de fer, sense motlles, sense producte acabat homogeni. Els treballs manuals, les làmines, les figures de fang, els dibuixos, les pintures... tot era al servei d'una creativitat personal i alliberadora, crítica i reflexiva. Recordem el Ramon proposant-nos aproximacions a obres d'art des del parer individual per compartir-lo tot seguit mitjançant el diàleg amb els altres. Talment recordem el Joan tombant per les taules del taller i conversant amb cada un dels estudiants per tal d'encoratjar-los a continuar aprofundint en aquell esbós. Recordem també el Jack parlant-nos amb un català tan pulcre com viu sobre les possibilitats d'aquell primer assaig de creació artística, les beceroles de vés a saber què...
Ferran, Casals i Salter van ser mestres de plàstica excepcionals en temps difícils i a contracorrent. Els hem d'agrair, doncs, el seu coratge, el seu esperit crític, revolucionari, inquiet. Perquè, ultra la seva pròpia obra de gravador, escultor, pintor, ceramista (o de terrissaire, com li agradava de dir-se el Jack Salter), també van inocular a molts estudiants d'ensenyança general bàsica el sentit veritable de la creació artística: l'expressió lliure i personal des de l'observació atenta i crítica.
Biel Ferrer Puig és filòleg.
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics