Un islam en construcció

Aquests dies tothom em pregunta sobre què han de fer els musulmans a Europa per evitar situacions com les viscudes a París. Crec que la pregunta l’han de respondre els seus representants, i no jo. Però sí que m’agradaria dir quelcom en relació a la forma en que ens referim a les comunitats musulmanes europees.

Des de ja fa dècades que l’islam europeu es troba en construcció. Una construcció que va més enllà de mantenir vius els referents religiosos propis de la societat d’origen (tal com vàren fer les primeres generacions de treballadors immigrats), i que es projecta vers la voluntat de trobar un encaix propi a les societats europees (tal com plantegen les noves generacions de musulmans europeus). Ara bé, aquest procés de construcció no s’ha fet mai d’una manera autònoma o autosuficient, ja que les diferents comunitats musulmanes reben la influència d’actors estatals diversos que, amb agendes particulars i concurrents, intenten projectar sobre ells uns concrets patrons d’orientació.

En aquest escenari d’influències hi intervenen tres actors principals: els estats europeus que tenen aquests col•lectius en el seu territori, els estats dels països d’on aquests provenen originàriament i els estats d’altres països musulmans, també interessats a poder intervenir en la matèria. Tots tres desitgen un model d’islam per a les comunitats musulmanes: els primers volen un islam europeu, els segons un islam a Europa, i els tercers un islam a seques. És evident que aquesta categorització simplifica els matissos existents entre uns i altres, però ens serveix per a situar la forma i contingut d’aquestes orientacions que són proposades per tots tres actors estatals. En essència, allò que persegueixen és posar a prova la seva capacitat d’influència sobre aquests col·lectius, sobre la base dels arguments que proposen.

Tots tres actors suggereixen models diferents que podrien sintetitzar-se en termes d’adaptació, continuïtat o sublimació, respectivament. I per tal de concretar aquests principis, formulen patrons normatius que serveixen per a situar el manteniment de les observances religioses distintives en el marc de l’espai públic europeu. És també significativa de la coïncidència entre tots tres actors estatals per a determinar allò que és substantiu de la singularitat islàmica a Europa siguin les pràctiques religioses.

És evident que d’aquesta manera tots tres exclouen (el que no vol dir que no els tinguin en compte) a aquells individus que, nascuts en el si d’una família musulmana, es desmarquin de qualsevol observança religiosa i es declarin com a no practicants. Si hem d’acceptar el que suggereixen aquests actors estatals, les pràctiques religioses són les que defineixen les formes de les pertinences entre els col•lectius musulmans. I en virtut d’aquestes, es concreten els models que es consideren preferents per esdevenir uns bons musulmans europeus, uns bons marroquins, turcs, pakistanesos (i musulmans) a Europa o, simplement, musulmans fidels a la tradició islàmica.

I la qüestió segueix pendent: qui pregunta, doncs, als musulmans que viuen a Europa sobre el que volen fer?

Jordi Moreras és professor del departament d’Antropologia, Filosofia i Treball Social de la Universitat Rovira i Virgili.