‘Islamobòfia'

La sensació d'inseguretat generalitzada derivada de l'atac mortífer contra Charlie Hebdo ha generat el previsible reforçament de les mesures de seguretat, que la gent del carrer percebem per la visió més sovintejada d'uns agents de policia armats fins a les dents que fan més por que goig, que deu ser el que ha de fer un agent encarregat de vetllar perquè cap il·luminat ens torni a encendre les alarmes del terror.

Transitòriament, doncs, a àmbit paisatgístic vivim en un estat d'islamobòfia destinat més a una dissuasió escènica, a una vigilància indissimulada de caràcter fisonòmic i alhora a transmetre als esporuguits ciutadans en general la sensació que tenim uns poders públics que vetllen per tothom. Que aquesta intensificació de la presència armada fent ostentació d'un arsenal que acolloneix el vianant més aguerrit sigui una mesura transitòria ho he escrit amb més desig que no pas convenciment. En aquesta feina de sapa que fa, el terrorisme aconsegueix la victòria d'inocular cada cop dosis més altes de por, que a poc a poc ens van fent augmentar l'ànsia de seguretat, que va servint o reforçant els arguments per extremar la vigilància, pel nostre bé, que progressivament va empetitint els nostres àmbits de llibertat, tot sigui per la tranquil·litat general.

A curt termini aquestes mesures semblen inevitables, però no costa gaire entendre que en un estat policial no estarem pas més segurs sinó només més vigilats. I que amb aquestes torres uniformades mirant-nos amb cara de pocs amics, o de cap amic, el record que estem amenaçats ens anirà aprofundint els temors, les pors, ja se sap que les pors sempre busquen un culpable, i és molt fàcil trobar el boc expiatori en la generalització.

Més seguretat no vol dir pas més policia, sinó gestionar millor el problema que representa la letal barreja de terrorisme i islamofòbia i desarrelament. Contra el terrorisme pot fer més feina la consellera Rigau amb les mesures anunciades de reconvertir les aules d'acollida ara buides en aules d'integració, que no pas un exèrcit uniformat.

Carles Ribera és periodista i historiador.