Polítiques antisocials

En un article anterior sobre les ordenances de civisme ja fèiem referència a l'hipòcrita actitud del nostre consistori que pretén sancionar les expressions de la pobresa en lloc de complir amb la seva obligació d'apaivagar-la. Doncs per a mostra un botó!

Fa anys que treballo al Servei d'Addiccions de l'hospital i tradicionalment la primera dificultat de les persones que superaven la seva addicció era reinserir-se laboralment. Ara això ja és gairebé un somni. La primera dificultat és sobreviure i menjar cada dia sense haver de tornar a robar o a traficar.
   
Tinc un pacient que ja fa molts anys que ha deixat de ser addicte però continua en tractament pel seu trastorn mental. No entrarem en detalls diagnòstics però sí que explicarem que pateix d'uns nivells d'ansietat excessiva i una notable dificultat per les relacions socials.

Aquesta persona discapacitada que, a més, te càrregues familiars, sobrevivia amb un PIRMI, una d'aquestes ajudes miserables que ben just donen per cobrir les necessitats més bàsiques. No obstant això, quan el seu fill va trobar el seu primer treball (per 2 mesos i mal pagat) va anar a avisar per tal que li descomptessin la part del subsidi corresponent. Davant la seva sorpresa, voler fer les coses excessivament be li va comportar que li retiressin el subsidi al complert, contràriament a la informació rebuda, i el van condemnar a la més absoluta indigència. Quan escric aquestes línies, el seu fill ja fa temps que no treballa però ell ja porta 5 mesos sense cap mena d'ingrés. La seva malaltia s'ha exacerbat i ha verbalitzat ideació suïcida.

Però segons els funcionaris que se n'ocupen, no és que passi res d'estrany sinó que les coses funcionen a aquest ritme (ultraràpid per retirar els ajuts però amb una lentitud exasperant per tornar-los a recuperar)!

L'interessat no ha pogut pagar el llum ni l'aigua i estan a punt de tallar-li. Va sentir dir alguna cosa sobre ajuts a la pobresa energètica i, armant-se de valor, tot i les seves dificultats, va anar a l'Ajuntament a sol·licitar-les. Li van dir que ja no n'hi han. Quan va expressar les seves queixes, van avisar a seguretat. Puc assegurar que l'ansietat del meu pacient es manifesta només a través d'una sudoració excessiva o d'un plor fàcil, però no és una persona agressiva. Suposo que la pròpia mala consciència de la funcionària li va fer veure amenaces on no n'hi havien.

I no voldríem caure en la crítica fàcil als funcionaris o treballadors municipals. Si més no, els operadors socials que coneixem ens consta que estan atrapats entre l'espasa d'unes necessitats imperioses que han d’atendre i la paret d'uns recursos clarament insuficients. I l'estrès els acaba emmalaltint també moltes vegades, perquè s'enfronten a situacions que fereixen la sensibilitat humana.

Sovint són les organitzacions caritatives les que intervenen in extremis. I sort que hi són! Però la caritat, amb tots els respectes, ve a ser com l'externalització de la justícia social, un repagament que persones ben intencionades i que s'ho poden permetre fan voluntàriament en vista que no queda prou clar on van a parar els nostres impostos (què hi pot haver de més urgent que atendre les necessitats bàsiques de la gent?)

El cas que he exposat com exemple no és una excepció, no és una acumulació casual de circumstàncies adverses. En situacions similars s’hi han trobat probablement centenars de famílies a la nostra ciutat. El govern municipal sap perfectament que qui no te ni per cobrir les necessitats bàsiques tampoc podrà pagar la sanció corresponent però pretén criminalitzar la pobresa per invisibilitzar-la, per si de cas la mala imatge els pot fer perdre algun grapadet de vots.

Per això ens fa tanta ràbia escoltar al regidor Enrech recitar el seu conjunt de sancions per a captaires mentre se li escapa que "no importen els motius" de tal o qual comportament. Perquè la seva primera obligació, regidor, és precisament ocupar-se dels motius!

Artur Sardà és psicoterapeuta del Servei d'Addicions i Salut Mental de l'Hospital Universitari Sant Joan de Reus.