Cèlia Artiga Esplugues, una mestra amb petjada

Cinquena filla del matrimoni reusenc Artiga-Esplugues, que havia retornat a la ciutat des de l’Argentina després de traspassar un negoci de restauració, Cèlia Artiga va néixer a la capital del Baix Camp, el 1912, al mas que, posteriorment, es coneixeria com a granja Artiga. Després d’un breu període de la família a la ciutat, els Artiga-Esplugues van marxar de nou al país sud-americà el 1916 on la futura pedagoga començaria a anar a col·legi als 6 anys, concretament a l’escola número 4 de Buenos Aires.

En la seva maduresa, Artiga recordarà aquesta escola argentina com un edifici situat en una via important i ampla, el carrer Corrientes, de planta baixa i amb uns patis de grans dimensions. Al respecte de l’ensenyament, la pedagoga reusenca explicarà en la seva obra ‘L’escola que jo he viscut’ (1919-1977) que l’ensenyament era molt complet amb classes de dibuix, música i labors i que es treballava molt la llengua. A la porta d’entrada, es podia veure la imatge del president argentí Domingo Faustino Sarmiento (1868-1874) amb el lema ‘Cada escuela que se abre es una cárcel que se cierra’.

La nostàlgia de la ciutat d’origen del matrimoni Artiga-Esplugues provoca el retorn de la família a Reus on arriben el juliol de 1923 després d’haver solucionat els problemes pendents amb el negoci argentí. Segons els records de la mestra, el canvi de Buenos Aires, una  ciutat “bonica” però alhora “plena de carrers i cases”, per Reus, és “l’entrada en un altre món” en què els fills de la família queden meravellats per l’espai natural i agrícola que envolta el mas. Transcorregut l’estiu, Artiga es matricula a l’escola privada Ntra. Sra. De Misericòrdia on assistirà a classes entre l’octubre de 1923 i el setembre de 1927.

L’escola reusenca

A diferència del seu primer contacte amb el món de l’aprenentatge a l’Argentina, l’edifici escolar reusenc estava situat en un primer pis del Raval de Jesús en què Donya Maria i la seva família ocupaven l’entresòl del mateix edifici. A l’escola no hi havia ni pati de joc ni zona d’esbarjo i tot l’ensenyament girava a l’entorn de Donya Maria que se situava a la sala més gran, asseguda a la tarima, segons referia Artiga el 1991 en la seva obra esmentada anteriorment. En aquesta mateixa etapa, Artiga contacta per primer cop amb el Centre de Lectura on segueix els estudis musicals ja iniciats a l’Argentina i on es comença a formar a la seva biblioteca.

Entre els 15 i els 18 anys, Artiga assisteix a la Escuela Superior de Maestras de Barcelona, ubicada al carrer Fortuny. Segons explicaria més tard la mestra,  “el nivell d’estudis era molt més baix que ara” i durant el primer i part del segon curs va poder “viure de renda”.  Pel que fa als professors, la majoria eren persones grans i algunes d’elles semblaven “amargades”.  De la seva banda, la directora del centre era “molt seriosa” i provocava “un respecte” que, per Artiga, llindava amb la por. A finals del quart curs, el 14 d’abril de 1931, es proclama la II República. Després d’aquell estiu, Artiga es va presentar a les proves d’ingrés de la primera promoció  de l’escola Normal de la Generalitat, que va superar.

L’escola Normal de la Generalitat de Catalunya

A diferència de la seva anterior experiència a l’Escuela Superior de Maestras, el pas per l’escola Normal de la Generalitat va estar marcada per uns professors “que no eren uns sers llunyans i indiferents”. Ubicada al cos de l’Escola Industrial del carrer Urgell de Barcelona, les seves aules eren “clares i alegres” i hi entrava la llum i el sol exteriors. El Pla d’Estudis comptava amb 3 cursos de formació professional i un de pràctiques remunerades. S’hi integraven, preferentment, les Ciències de l’Educació, el coneixement de l’infant i les metodologies. La memorització quedava exclosa i no hi havia ni exàmens ni llibres de text. Una altra de les novetats era la coeducació.

En una entrevista publicada a la Revista del Centre de Lectura els anys 60, Cèlia Artiga recordava que en aquesta etapa “la persona del mestre era considerada i l’ensenyament ocupava un lloc de privilegi”. A més, la pedagoga rememorava les aportacions dels mestres i les personalitats que va poder conèixer a l’Escola Normal de la Generalitat, on també va coincidir al seu futur marit, també mestre, Francisco Palacín.

Primeres experiències professionals

Acabat el període d’aprenentatge, Cèlia Artiga s’incorpora  al parvulari ‘Forestier’ situat en ple bosc a Montjuïc, un centre que considerava “modèlic”, per posteriorment encarregar-se de  la unitària de nenes núm. 26 de la Ronda Sant Pau de Barcelona i, ja iniciada la Guerra civil, a l’escola de Calldetenes (Osona). El 15 de febrer de 1937 es casa amb Francisco Palacín i sol·liciten plaça en les escoles de la Vall d’Aran on, ambdós, són admesos per encarregar-se de les escoles d’Arties.

Els centres, un de nens i un altre de nenes, eren noves. La Comissió de Cultura de la Vall d’Aran havia establert la coeducació, motiu pel qual van poder agrupar els escolars en les seccions dels grans i els petits. Com a la resta d’àmbits socials, el final de la Guerra Civil comporta grans canvis en la seva activitat professional: els nens i les nenes tornen a anar separats i el català queda prohibit. El matrimoni format per Artiga i Palacín es veuen obligats a assistir a un curset obligatori a Barcelona i a validar els seus nomenaments davant les noves autoritats polítiques.

L’octubre de 1939 prenen possessió de les escoles de Castellar del Vallès, on romandran fins al 1943 per, a continuació, exercir a l’escola graduada de nenes de Ripoll entre els anys 1944 a 1957. Al final d’aquesta etapa, Francisco Palacín emmalalteix i deixa sola Cèlia Artiga, qui decideix tornar a Reus.

De nou, a la ciutat

De retorn a la capital del Baix Camp,  Cèlia Artiga aconsegueix en propietat la plaça de pàrvuls de l’escola del barri de la Immaculada (abans escola de les parcel·les Ferrater-Clarassó) a l’edat de 46 anys. Les classes estaven molt plenes de nens amb un mínim de cinquanta (o potser més) alumnes per cada unitària, fet que li farà pensar en “pollets atapeïts a la gàbia, que forçosament es piquen i es barallen”, segons explica en un dels seus llibres. 

Tot i les condicions millorables de l’espai, ben aviat va iniciar mètodes per fer-se seu l’alumnat a través de les cançons, els contes i les marxes rítmiques. També va introduir l’aprenentatge de lectura, escriptura i càlcul, el dibuix lliure i creatiu. El material que va construir per la classe es va començar a treballar en un pla col·lectiu a la cartellera per, a poc a poc, anar introduint ordre a la classe. Un dels primers elements  que va emprar  van ser les lletres retallades (vocals i primeres consonants) que va posar en una bossa de plàstic perquè els nens comencessin a compondre les primeres paraules.

Segons va explicar anys més tard en el seu llibre ‘L’escola que jo he viscut’, les escoles del barri eren “com una gran família on tots ens coneixíem, almenys tots els que hi tenien fills”. Després d’un llarg període al barri Immaculada, aconsegueix el 1966 una plaça al parvulari del Col·legi Nacional José Antonio (avui, Prat de la Riba). L’edifici escolar era el mateix en què havia realitzat una substitució la primavera de 1934 amb 21 anys. A finals dels seixanta, la coeducació només existia als parvularis però no va trigar a anar-se establint en els altres cursos, fins a arribar a la totalitat del centre escolar. Al igual que al barri Immaculada, les classes estaven saturadíssimes assolint fins i tot la xifra de cinquanta-quatre alumnes.

En la seva publicació, Artiga explica que el material que tant havia treballat en el parvulari Forestier de Barcelona, i que al llarg de tota la seva vida professional havia anat confeccionant, dins de les precàries possibilitats econòmiques del centres, era el moment de tirar-lo endavant de forma sistemàtica. Coincidint amb aquesta etapa, la pedagoga comença a assistir als cursets Rosa Sensat de Barcelona i se n’adona que es comencen a recuperar mètodes pedagògics que s’havien prohibit durant la postguerra. Des de la secció de Pedagogia del Centre de Lectura i juntament amb altres mestres com Montserrat Correig i Àngels Ollé promou a Reus una de les quatre primeres escoles d’estiu d’àmbit territorial.

Els reconeixements de la darrera etapa

La parvulista es jubila l’any 1977, data a partir de la qual se succeeixen els reconeixements de la seva ciutat i del sector professional en el qual està vinculada. El novembre de 1981 se li ret un sentit i emotiu homenatge donant el seu nom a una escola pública del barri Sol i Vista i el desembre 1988 és nomenada sòcia d’honor del Centre de Lectura juntament amb el doctor Francesc Tosquelles.

En el transcurs de l’acte públic, Maria Teresa Piqué, en nom de l’ateneu reusenc, afirmava que “la llibertat de l’infant, el desenvolupament de les seves facultats dinàmiques i la recerca del seu interès amb un material encertat, són els tres principis montessorians, fets pràctica diària a l’aula de Cèlia Artiga” i destcava el paper de mestratge i proximitat que Artiga havia desenvolupat amb tots els mestres de totes les edats. Un any més tard, el mateix Centre de Lectura va exposar part del material didàctic elaborat per la pedagoga reusenca.

En aquesta mateixa línia, i com a reconeixement de la seva tasca pedagògica, el setembre de 1999, l’Ajuntament de Reus li va atorgar públicament la medalla d’or de la ciutat afirmant l’aleshores alcalde, Lluís Miquel Pérez, que “les ciutats que honoren els seus mestres s’honoren a elles mateixes”. Amb anterioritat, ja havia rebut la medalla Francesc Macià, el 1991. Actualment, el material escolar i pedagògic de Cèlia Artiga es troba dipositat al Centre de Recursos Pedagògics del Baix Camp i, recentment, va ser restaurat. Gràcies a l’exposició i a la xerrada organitzada per la Biblioteca Xavier Amorós, fins al 31 de març es pot contemplar part d’aquest material i tenir l’oportunitat d’escoltar el perfil humà i professional que els seus fills faran el proper 17 de març .