La pervivència dels mites clàssics a Reus

Reus, ciutat altivament modernista, també s’ha configurat a partir de les històries i de les divinitats del món clàssic; elements que la doten de significació identitària. I és que malgrat el seu origen medieval, la capital del Baix Camp ha despullat aquests símbols de la mística i la religiositat per dotar-los d’identitat civil i, fins i tot, per fer-ne ús en l’àmbit comercial.

I ara ve la pregunta del milió: per a què serveixen aquests emblemes en l’actualitat? En una era dominada per internet i les noves tecnologies, l’estudi de llengües i cultures clàssiques pot semblar estrany i anacrònic. Quina és la utilitat d’una llengua morta? Tot depèn de com s’encari: el coneixement d’una cultura, des de qualsevol prisma, és un trampolí que enriqueix la visió de les persones, la seva manera de pensar i el coneixement del seu passat. Així ho considera el professor d’estudis clàssics i director de l’Institut Baix Camp, Josep Lluís Queralt, qui subratlla que “qüestionar-se el passat és conèixer el present; és adonar-se que els valors d’avui són la successió d’uns altres”.

Aquesta peça ha estat possible gràcies a les aportacions de l’historiador Antoni Veciana i del director de l’INS Baix Camp, també professor d'estudis clàssics, Josep Lluís Queralt, qui ha cedit a Reusdigital.cat la recerca de diversos alumnes de l’institut en l’àmbit de la cultura clàssica. En ella es recull el sincretisme i algunes de les principals petjades, no pas totes, que el pòsit grecoromà ha deixat a Reus.

La ciutat comercial i esforçada

En un article publicat a la revista del Centre de Lectura, Antoni Veciana explica que Hèrcules va ser escollit pels avantpassats reusencs com a metàfora del valor demostrat per la ciutadania l’any 1843, quan el general Prim va pronunciar-se a favor d’Isabel II. La reina concedí a Reus el títol de 'Ciutat Esforçada', i a partir d’aleshores l’activitat municipal de l’època va marcar-se amb la figura d’Hèrcules, un semidéu que personifica, principalment, la fortalesa i el coratge. L’heroi mitològic apareix a diferents indrets de la ciutat: a la base del monument de la plaça de Prim; a la porta de l’Institut Salvador Vilaseca; a la campana Petra Clàudia del Campanar i a la plaça de Joan Sol i Ortega. La font d’Hèrcules, però, és on més presència adquireix la divinitat: l’escultura està situada a la rotonda entre l’avinguda de Jaume I i el carrer de Misericòrdia, i presenta Hèrcules amb un cos robust i musculós, una pell de lleó a les espatlles i un escut de guerrer.

Veciana apunta que Hermes, probablement, no és tan visible com Hèrcules, però sí més nombrós. Mercuri pels romans, era el déu del comerç i va ser adoptat com a símbol per diversos comerciants de Reus, que decoraven les façanes de les seves llars amb figures de la divinitat en qüestió. La més destacada es troba sota el rellotge de la façana de l’Ajuntament, obra de Modest Gené en què Hèrcules sosté l’escut de la ciutat amb una altra divinitat que probablement és Hefest, l’equivalent a Vulcà en la mitologia romana, pel martell que du a la mà. Hefest també figura al frontis de l’edifici de la Caixa i se’l representa treballant a la forja. Al capdavall, el déu del foc i la forja, juntament amb Hermes, és un símbol més de Reus com una ciutat de comerciants i gent treballadora.

Es pot contemplar, també, un Hermes de cos sencer al medalló situat al carrer de Sant Esteve i a les vidrieres de l’interior de la Cambra de Comerç de Reus, que formen part d’un tríptic al·legòric a la idea del comerç. La divinitat gaudeix d’altres referències a la ciutat, sobretot al raval de Santa Anna, on hi havia la majoria de bancs i comerços. Al mateix Museu, antic edifici del Banc d’Espanya, s’hi troben caduceus de pedra repartits per diversos balcons.

L’Olimp reusenc

Entre el brunzit del motor dels cotxes, la remor de la ciutat i la grisor de l’asfalt, altra font important és la de Triptòlem, situada a la plaça de Joan Rebull, del passeig de Mata. L’escultura, de l’artista reusenc Joan Rebull, representa el mite de l’origen de l’agricultura, i va ser dissenyada per Enric Llimona, qui va inspirar-se en la Rosa de Reus: les plataformes recorden els pètals de la flor i homenatgen la ciutat com a centre de comarca agrícola i capital cultural. El conjunt reuneix la figura de Demèter –deessa de l’agricultura– i la seva filla Persèfone, que transmeten a Triptòlem l’ofici de l’agricultura perquè n’escampi les llavors i el doni a conèixer.

En l’àmbit de les arts, Reus també ha pres referències de la cultura clàssica. L’Orfeó Reusenc, dedicat principalment al cant coral, ha adoptat diversos noms al llarg de la seva història. L’any 1893, el músic Estanislau Mateu i Mas va decidir que l’entitat passés a anomenar-se ‘Orfeó Reusenc del Centre de Lectura’, amb motiu d’evocar la figura d’Orfeó, músic mític, fill d’Apol·lo i de la musa Cal·líope. D’altra banda, la façana del Centre de Lectura reuneix quatre escultures (dues muses que es repeteixen d’esquerra a dreta): una és Clio, musa de la poesia i de la Història, i l’altra Terpsícore, la musa de la dansa i de la poesia lleugera.

Valors diferents, però compartits

Al llarg de la història la mort ha estat i és un dels grans misteris que l’ésser humà intenta explicar. En el cas dels grecs i els romans, els plantejaments sobre la fi de la vida han estat molt diversos, però hi ha quelcom inalterable i que traspassa fronteres religioses: un sentiment d’esperança i fe, des d’una posició de fidelitat cap als valors tradicionals. Antoni Veciana argumenta que “si a la ciutat dels vius conviuen sense problemes els símbols cristians amb les figures de la mitologia clàssica, i de vegades costa diferenciar-los, a la ciutat dels morts passa el mateix”.

La mort, tant per una civilització com per l’altra, era un trànsit que s’havia de superar amb la protecció humana o divina. En aquest sentit, a l’entrada del Cementiri General de Reus, dalt del frontó, es pot observar l’escultura de Cronos, la divinitat que simbolitza el pas del temps i la mort en la cultura clàssica. La seva dalla i el seu rellotge de sorra decoren les finestres de les dependències del cementiri, un espai cristià que recorda, una vegada més, la fusió màgica i necessària entre cultures. "Pot semblar que l'estudi de la mitologia clàssica queda molt lluny de la nostra època, però uns ulls curiosos poden veure-la ben present fins i tot en una ciutat del segle XXI com Reus", conclou Josep Lluís Queralt. El pòsit grecoromà, doncs, és digne de consideració, encara més per part dels pobles d'arrels llatino-cristianes. Però sigui com sigui, Reus, amb totes les seves paradoxes, gaudeix d'una cultura híbrida i diversa.