La nostra llengua torna estar a l'ull de l'huracà. El manifest del grup Koiné a favor del català com a llengua comuna d'una hipotètica Catalunya sobirana ha aixecat polseguera, fins i tot, en el si de les files independentistes. Es pot discutir la conveniència de fer públic aquest manifest en aquests moments, però cal que tinguem clar que l'única manera de salvar la nostra llengua i posar-la al nivell que es mereix, és seguir les seves línies bàsiques.
El manifest descriu una situació "extremadament crítica" fruit de "la ideologia del bilingüisme" i d'agafar aquesta pràctica com a natural i positiva. Es pot pensar que a finals dels 70 era una bona manera de parar el cop, però ja fa temps que el bilingüisme s'ha demostrat com a insuficient. Segons l'enquesta d'usos lingüístics feta el 2013, tan sols un 37% de la població té el català com a llengua habitual, mentre que el 51% té el castellà. Recordo que al voltant dels anys 80, les xifres deien que el 60% de la població era catalanoparlant i el 40% era castellanoparlant, i també recordo haver llegit que a principis del segle XX tan sols el 2% de la població tenia el castellà com a primera llengua.
El descens és clar i evident, especialment entre els més joves. Conec casos d'adolescents catalanoparlants que es comuniquen en castellà entre ells. Inaudit. Un fet que jo no sóc capaç d'entendre ni de trobar-hi cap explicació. Tot i així, ens vanagloriem de xifres que diuen que el 80% dels catalans i andorrans saben parlar català. També en saben el 70% dels balears, el 60% dels valencians i dels algueresos, i la xifra puja fins al 90% si ens fixem amb els habitants de la Franja de Ponent. Però amb el coneixement no n'hi ha prou. L'ús real al carrer està molt per sota i molts ens preguntem per què.
El manifest Koiné indica que el bilingüisme ha suposat la subordinació del català al castellà i la continuació de la progressiva substitució, erosió i fragmentació que pateix la nostra llengua envers el castellà. Per tant, en una suposada situació d'igualtat entre dues llengües en un mateix territori, s'acaba imposant la més forta.
Si volem que la nostra llengua sigui la de referència, cal actuar amb tanta radicalitat com normalitat. Cal fer que sigui la primera de l'administració, la vehicular de l'ensenyament, la d'acollida als nouvinguts i la llengua majoritària dels mitjans de comunicació, només així s'aconseguirà que sigui la llengua del carrer.
Però hi ha un element més que ningú s'atreveix a posar damunt la taula i és el del coneixement del castellà entre la població catalana. A tall d'anècdota, recordo, que el meu "iaio" pràcticament no sabia parlar castellà. El iaio Miquelet va néixer a Vallfogona de Balaguer, però de jove va venir a Reus on va tenir una explotació ramadera o "quadra de vaques". Per ajudar-lo en la feina, contractava "mossos", la majoria d'origen andalús, la necessitat d'entendre's amb ell els feia necessari aprendre català ràpidament.
El català no ha de ser un element folklòric, ha de ser una necessitat, i per tal que ho sigui, cal que un dia un ciutadà de Catalunya pugui dir amb naturalitat: "perdona, però no entenc el castellà". Una altra anècdota en aquest sentit, és el cas dels cosins d'un amic meu. Uns nois nascuts als Estats Units de pare nord-americà i mare catalana que parlaven anglès i català... i res més. En una República Catalana, aquests nois no tindrien la necessitat d'aprendre el castellà.
Està clar que el català ha de ser la llengua vehicular a l'ensenyament, però també caldria aprendre un parell de llengües estrangeres, a triar entre l'anglès, el castellà i el francès, sense oblidar llengües prou importants com l'italià o l'alemany. Així esdevindríem una societat multilingüe amb el català com a pal de paller. Aquesta seria l'autèntica normalització lingüística que fa anys que perseguim els que estimem el país i la seva llengua.
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics