Trast: ‘En aquest disc hem fet cançons més contundents i sense pèls a la llengua’

Trast és un grup de joves músics del Baix Llobregat que acaba de publicar el seu segon treball discogràfic, ‘El detonant’ (DiscMedi), en el qual reuneix deu cançons que plasmen l’evolució de la formació. Lletres compromeses amb diverses causes, de lluita i personals, i un so més contundent que abans, igualment basat, però, en l’ska, el reggae, la rumba, el rock i l’ambient de festa. Trast presentarà aquest disc el dissabte 30 d’abril a Lo Submarino de Reus. Dies abans, tres components de la banda, l’Albert Martí (veu), el Ferran Ollé (guitarra) i l’Óscar Cuestas (teclat) han passat per la redacció de Reusdigital.cat.

Com ha anat l’evolució del grup al llarg d’aquests anys?

Albert Martí: Ha anat de bracet amb el que hem estat i amb el que som ara. Han estat dos anys molt intensos des que vam treure el primer disc, Diari de matinada. Dos anys de carretera, de nit, d’assajos i molta convivència. Tot el que hem anat aprenent, tot el que ens hem anat trobant, s’ha traduït en ‘El detonant’, el disc que presentem ara. Són deu cançons més properes, més contundents i directes, sense pèls a la llengua. No hem callat res, hem volgut dir tot el que sentíem i fèiem: es tracta d’una evolució molt natural i no d’un canvi, perquè l’essència del grup encara és la mateixa.

Us agrada que us identifiquin més com un grup de música o com un grup de festa? Suposo que totes dues coses.

Ferran Ollé: Diria que totes dues coses; és difícil decantar-se per una o altra. Pel tipus d’estil que fem entenem la música també com alegria, i la manera amb què ens sentim més còmodes és fent el mestissatge a “patxanga”. Busquem cançons que arribin a la gent i amb les quals en els directes s’ho passin bé.

A.M: Volem treure la possible connotació negativa que pugui tenir a Catalunya fer festa major o fer “patxanga”. Reivindiquem una mica aquest positivisme, aquesta alegria i passar-ho bé. D’aquesta manera, el missatge i el subtext queda més en la retina de les persones.

Quants sou en aquests moments?

Óscar Cuestas. Vuit músics, però l’equip el formen tretze persones.

Respon, doncs, com una colla d’amics?

A.M: De fet, sí; tot neix i es tira per la il·lusió i per les ganes de dur a terme un projecte que va començar sent d’un grup adolescent, com el de molts grups en els seus inicis. Després t’adones que vols seguir prosperant i fer-ho millor, i si no fos per l’amistat i per aquestes ganes de passar-ho bé, no estaríem bé. Primer som amics, això sempre.

Satisfets, amb aquest nou disc?

F.O: El fet d’haver-nos tret moltes pors ha estat de les coses més positives. Ara n’estem més convençuts: hem fet una feina molt més minuciosa, fixant-nos més en els detalls. És difícil valorar-ho des de dins, però la nostra sensació és molt bona.

Un àlbum que ha sorgit basant-se en les actuacions en directe.

A.M: Com persones cent per cent de directe. El que ens agrada és tocar en concerts, però també tot el que això implica: carretera i manta, visitant llocs que abans no coneixíem. Els dies i les nits de convivència, al llarg de dos anys de carretera, fan que els temes sonin més contundents i directes.

El disc també ha rebut col·laboracions importants.

O.C: Sí, Aspencat, Emon... Ens agrada molt ajuntar-nos amb persones i grups amb qui coincidim a les festes i als concerts. Ens aporten molt: es crea un cercle viciós, s’obren portes i es genera una xarxa molt comuna, sobretot a Catalunya. És una cosa que seguirem fent sempre que la gent s’hi animi. El mestissatge és una barreja de molts estils que atreu el públic i gairebé sempre és positiu.

I què aporta Trast en aquest gènere? Suposo que coincidim en el fet que hi ha un gran nombre de grups i una explotació d’aquest estil?

A.M: És cert que hi ha més gent fent aquest estil de música, i de vegades gent molt bona. Dusminguet, La Pegatina... són alguns dels grups que han obert i aplanat el camí. Nosaltres aportem el nostre punt de vista, tant femení com masculí. Aquesta visió dual ens dóna una diversitat de matisos molt àmplia: encara que cantem temes universals com l’amor, les revolucions interiors, etc., hi volem dir la nostra perquè hi ha molta gent que ens sosté i s’ho sent seu. Ens llancem a la piscina amb aquest suport i les ganes, però sense més pretensions.

Hi ha certa complicitat entre les dues veus, amb una veu també important de la Laura.

A.M: Ens entenem molt bé, com tots els membres del grup. Quan alguna cançó estava estancada o no acabava de rutllar, sempre ho solucionàvem de forma natural amb el cant. Això sempre ha estat un punt a favor perquè en el mestissatge normalment no es veuen tantes noies, per desgràcia, i les dues mirades són necessàries.

A la cançó 'Per viure' feu una referència a Sopa de Cabra.

A.M: Això va ser un petit malentès en una entrevista. La cançó diu: “Mai no és massa tard / per viure, per creure en tot el que hem après / per tornar a començar / quan tot hagi acabat”. És cert que connecta amb un gran tema de Sopa de Cabra, com és ‘Camins’, que també parla de tancar una època i quedar-nos amb tot el que hem après. S’assemblen, però hem volgut donar el nostre punt de vista: nosaltres no destaquem la separació com es fa a ‘Camins’, sinó el fet de quedar-se amb l’essència del que ja s’ha viscut i seguir amb més força. Sopa de Cabra ens encanten i els admirem, però no és un homenatge directe.

Lletres de rebel·lia interior, exterior, també amb un perfil d’estima.

F.O: Ens és impossible no parlar del que sentim. Sempre hi ha un punt de vista personal que s’extrapola a les relacions més interpersonals. Intentem ser el més sincers possibles i cerquem la interpel·lació amb les persones.

Un gran nombre de músics possibilita riquesa en la instrumentació de la base.

O.C: Tens moltíssimes possibilitats i de vegades és difícil arribar a un consens. Però el fet de tenir tants perfils diferents enriqueix la manera de fer i de dir les coses.

Segur que no heu tocat sostre amb aquest disc?

A.M: Esperem que no. De fet, la cançó ‘Som el crit’ diu que el sostre són els nostres somnis i que hi hem d’arribar. Quan els assolim en buscarem de més alts i sempre així. Aquest disc és el nostre camí, i no sabem on ens portarà. L’important és què estem fem, què volem i què farem. Volem que aquest fer actuï com un detonant, que s’expandeixi i ens porti conseqüències inesperades.