Joan Cavallé i alguns dels contes que ha escrit

La plaça de la Font tot just comença a despertar amb el soroll dels transportistes que descarreguen barrils de cervesa i ampolles de refrescos. A la terrassa d’un dels bars d’aquest emplaçament tarragoní, un periodista pregunta a l’escriptor Joan Cavallé pels detalls de les arquitectures humanes del seu darrer llibre, el recull de relats ‘La ciutat i alguna gent que hi viu’ (Cossetània, 2018). Mentre Cavallé reflexiona sobre els atractius i les dificultats tècniques de narrar, en literatura, escenes corals, un moviment brusc de càmera modifica el ritme marcat per l’alternança de plans entre els rostres de l’entrevistador i l’entrevistat. El focus d’atenció es desplaça, de cop i volta, vers una multitud de personatges desconeguts entre si que protagonitza el nou enquadrament: un pla conjunt que escapa de la conversa, més o menys ordenada, per submergir-se en una situació en la qual governa, d’entrada, el desconcert.

Entre el grup de personatges que s’observa mútuament, un jove amb accent americà decideix prendre la paraula. Assenyala un bar amb un cartell amb franges de colors blau i grana, i assegura: “Fa temps vaig coincidir amb un home aquí, al davant. Ho recordo perfectament. Els seus ulls petits i blaus em miraven amb interès en el moment en què desenes de persones, vestides de manera idèntica, s’enfilaven unes damunt de les altres. De seguida va veure que jo era un turista”. La resta dels presents assenteix, com si acabés de descobrir algun punt en comú amb el relat de l’estranger. “No em va dir res, però va seguir totes les meves passes. Em va cridar l’atenció que somrigués quan vaig demanar una copa d’aquell licor groc verdós a la barra. Aleshores, es va acostar i em va demanar que li expliqués què m’havia semblat Tarragona. Jo li vaig acabar explicant, fins i tot, la meva història familiar, per aquella estranya confiança que de vegades dipositem en els desconeguts. Ell m’escoltava, i també prenia algunes notes. Em va sorprendre la seva capacitat d’empatia. Jo crec que deu ser psicòleg, o potser antropòleg”.

En finalitzar el jove turista l’explicació, una dona amb un cos similar al de les venus paleolítiques, els llavis pintats de vermell i un mocador lligat al cap, manifesta que ella també va coincidir amb l’home en qüestió. En parla amb un menyspreu que es comprén millor quan declara: “Vaig sentir com li deia al personatge misteriós que el seguia, anomenat Narrador, que m’assemblava a una senyora mamelluda que apareix en una pel·lícula d’un italià famós. Una senyora mamelluda, va dir, el malcarat! També vaig caçar com li confessava al seu company que, amb mi, i altres desconeguts, volia ‘crear una sensació plàstica que suggerís l’estètica’ d’un tal Fellini, i també d’una pel·lícula de Buñuel i uns personatges d’Espriu. Quan va citar tots aquestos noms vaig perdre el fil i ja no vaig entendre ni un borrall! Algú sap a què es referia? Vaig suposar que era un director de cinema”.

“No ho sé, senyora, és tot molt estrany. Figureu-vos, a mi em va extirpar el destí quan era un nadó“, afirma una altra veu. Aquell anunci desperta els murmuris escandalitzats de la resta durant uns quants segons. “A veure, a veure, sé que sona estrany, però us juro que no us prenc el pèl”. Davant d’una audiència bocabadada, Hans-Peter Meyer-Gross explica que, després que el metge abandonés l’habitació, va entrar aquell desconegut, amb una mena de bisturí de tinta a la mà, i li va dir a la seva mare que ell havia promogut la intervenció quirúrgica per tal de “reflexionar sobre la diferència entre creure en l’atzar o el destí, que depèn de la quantitat d’informació de què es disposa”, i sobre la no contradicció entre ambdós conceptes. A banda dels efectes psicològics devastadors de la decisió de deixar sense destí en Hans-Peter, la mare, que era una dona llegida, va manifestar-li, anys a venir, que semblava que l'haguessin convertit en un personatge de Calders. “M’hi jugo un pèsol que aquest home ha de tenir alguna cosa a veure amb la cirurgia”, sentencia l’operat.

Com en el procés creatiu d’un conte, en el qual es poden escollir múltiples camins a cada frase, els concurrents continuen especulant, després de cada intervenció espontània, sobre quina deu ser la identitat concreta de l’home que s’ha immiscit en les seves vides. Els més agosarats plantegen l’opció que sigui un espia que, per algun motiu o altre, ha assumit l’encàrrec de controlar, durant un temps determinat, les seves vides.

Veient que aquell intercanvi improvisat de sensacions corre el risc de perdre's en viaranys conspiradors, un home, vestit amb pantalons blancs, faixa negra i camisa, que ha seguit els torns de paraula en silenci, amb un somriure confiat, alça el dit índex i anuncia, en to profètic: “Jo sé qui és, i us en puc donar més informació”. El rebombori que esclata s’allarga fins que el casteller decideix posar fi a la pausa dramàtica. “Vinga va, que sembla que baixeu de la figuera. És nascut a Alcover, però fa molts anys que viu a Tarragona, i és escriptor. Heu estat el seu material literari en alguns dels contes que ha escrit al llarg dels darrers 30 anys, i que ha publicat fa poc en forma de recull”. De fet, el casteller explica que allò que tenen en comú, tots plegats, és que són personatges de ficció que s’ubiquen en un entorn urbà, que els lectors que coneguin la ciutat podran identificar en diversos dels relats.

Motivat per les cares intranquil·les dels presents, el casteller prossegueix amb les explicacions: “Jo també formo part d’un d’aquests contes. Després d’una temporada sospitant, al final vaig aconseguir que en Joan em confessés que jo formava part d’una ficció que pretén reflectir la fragilitat humana per mitjà d’un castell, ja que es tracta d’una estructura humana que depèn de la suma de moltíssims factors, i en la qual s’entrecreuen les històries i els estats d’ànim de tots els que hi participen, que no són pas pocs”.

Els personatges no se’n saben avenir. Es palpen, miren a una banda i l’altra de la plaça, es freguen els ulls amb força. “Ara potser us sentiu perduts. No patiu en excés. A en Joan ja li agrada, això de situar-nos en boscos, tal com va fer en les novel·les 'Els arbres no es podien moure' i 'Eva i el bosc', ambientades en indrets boscans, i en l’obra de teatre 'El concurs', que té lloc en un bosc urbà. Ho veieu, com heu de llegir més? Com a escriptor que sol condensar molta informació en els seus textos, li plau que el lector també entri en el bosc i s'esmerci a trobar-ne la sortida. Ara vosaltres també necessiteu realitzar aquest exercici interpretatiu, digerir la situació i agafar la brúixola. En Joan, que reescriu i revisa molt sovint els seus relats abans de considerar-los textos definitius, diu que la seva tasca com a escriptor consisteix a traure tot el suc possible del llenguatge, i això, al capdavall, també requereix esforços, i un aprenentatge continu, que es cultiva llegint i escrivint, però també reflexionant”. Abans de marxar, el casteller els dedica unes últimes paraules, inspirades en una cançó dels anys 70, amb el propòsit d’animar-los: “Dit això, no us espanteu. D’homes dibuixats, que no tenen carn ni ossos, en trobareu ple aquest món”.

Com si ja n’hi hagués hagut prou, de ficcions, la càmera retorna, amb un gest ràpid, sense cap mena d’efecte de transició, a la taula metàl·lica i rodona en què s’estava desenvolupant l’entrevista amb l’escriptor Joan Cavallé, un divendres pel matí d’allò més tranquil, a Tarragona. S’instaura de nou l’intercanvi de plans curts, mentre un i altre assumeixen els seus rols respectius d’entrevistador i entrevistat. Acabada la conversa, durant la qual l’autor ha parlat, entre altres coses, de la metaficció i els límits de la convenció entre autor i lector, del caire coral d’alguns dels seus contes, de la responsabilitat de l’escriptor a l’hora de fer avançar el llenguatge i de la importància de posar-se en la pell dels personatges per tal de fer-los creïbles, Cavallé s’aixeca de la cadira i, seguint les instruccions barroeres del periodista, mostra la coberta del llibre, ‘La ciutat i alguna gent que hi viu’, i riu.