Torturadors, tortures i torturats

Carlos Salem és un argentí que porta molts anys vivint a Espanya. Escriu novel·les, poesia, fa de periodista i té un estil d'escriure tan personal i inconfusible que va portar a Fernando Marías a afirmar públicament que Salem és un gènere literari en ell mateix.

Té un peculiar sentit de l'humor que s'ha mostrat en llibres com 'Matar y guardar la ropa', 'Pero sigo siendo el rey' o 'Un jamón calibre 45' entre molts d'altres que l'han portat a tenir una gran col·lecció de lectors fidels i a guanyar premis com el Silverio Cañada, el Novelpol, el París Noir o el Valencia Negra. 

Ara celebra el llibre número 50 amb dues novetats, publicant a Alrevés Editorial i fent-ho amb una història que trenca amb la seva habitual manera d'escriure i que s'endinsa en els territoris foscos de l'ànima d'una manera descarnada, crua i ferotge. 

La trama li toca de ben a la vora i si capbussa sense protecció ni trampes. Un jove que ha patit tortures durant la dictadura, anys més tard, quan fins i tot ha canviat de nom, es troba de manera casual amb el seu antic torturador a Madrid. Se li remouen tots els fantasmes del passat, comptes pendents, terrors, neguits i, sobretot unes ganes irrefrenables de venjança que el porten a encetar un perillós joc d'aproximació i assetjament que, com no podia ser d'altra manera, provoca una pregunta que resulta clau en tot el desenvolupament de la història, torturar a la persona que t'ha torturat en converteix també en torturador?

Carlos Salem aconsegueix traçar amb precisió els topalls d'un seguit de sentiments extrems, l'angoixa, la por, l'esperança, el sadisme, la violència, la necessitat de venjança, les ferides obertes que mai s'han curat i convertir-los en una història de es mou sempre pels límits, per les fronteres de les decisions ètiques i morals, sabent que moure's uns centímetres implica traspassar la línia i convertir-se en pols oposats.

Una narració que atrapa, que es belluga sempre sota dos paràmetres fonamentals, el mestratge literari de Salem i aquesta dicotomia eterna entre el bé i el mal, entre quedar-se al costat lluminós de la vida o deixar-se arrossegar a la part fosca. De fet, la novel·la actua d'una manera bidireccional, tenint en compte aquesta doble presència de torturador i de torturat i, a més, interroga de manera constant sobre els grans temes universals, la dictadura, el terrorisme d'estat, la impunitat que dona el poder cec, però també el fet molt més humà de conviure amb els efectes dels propis actes, ja siguin patits, en el cas del torturat, o provocats, en el cas del torturador. Els remordiments, una altra forma de ferida no curada, són també un element fonamental en aquesta narrativa, tot i que Salem entra sense embuts en temes molt més globals, com la necessitat que tenen els països que han patit dictadures d'arribar a establir alguna mena de justícia reparadora, d'evitar l'oblit al preu que sigui i de lluitar amb totes les forces per aconseguir que l'horror no es repeteixi.