Benvolgut Antonio, des del dia en què des de l'ajuntament em van comunicar que ens havies deixat, que em desperto pensant en tu i lamentant no haver tingut l'ocasió d'acomiadar-me. De manera que he decidit fer-ho en una carta que vull fer pública en honor als anys que vam compartir, des de postures ben diferents, d'il·lusions i projectes a la ciutat de Reus que, a títol personal, ens van deixar un respecte i una estima mutus.
Estem vivint moments convulsos, que ni tu ni jo, entre molts, érem capaços d'imaginar. En primer lloc, tot l'afer entorn del denominat procés, que ens ha deixat descol·locats. Però ara, aquests dies, per acabar-ho d'adobar, aquesta mena de bogeria col·lectiva que està provocant aquest maleït virus desconegut, que està posant a prova la nostra capacitat de resistència individual i col·lectiva.
En veritat fa dies que no et veia per les tertúlies diàries que comparties amb vells coneguts a la plaça de la Llibertat. No freqüentava el lloc com tu, però confesso que quan algun matí passava per la cantonada de la Llibertat amb el carrer Ample, sempre buscava en quin lloc podies estar per enviar-te una salutació, encara que només fos amb un cop de cap.
Tinc molt bon record de tu i dels anys que vàrem compartir presència a l'ajuntament.
Recordo que sovint fèiem la broma que, quan hi havia un esdeveniment, sempre sorties a les fotos que deixaven constància de la celebració. Tu responies que eren les càmeres, les que et seguien a tu. Seguint aquest fil de les fotos, bromes a banda, vull constatar que has estat una persona que has volgut participar en els processos de discussió i presa de decisions, que hi has volgut ser defensant les posicions i, fins i tot, els col·lectius, que tu representaves i així ens ho deies quan creies que calia.
No vas fer l'escàpol en cap dels moments cabdals que tinc ben gravats en el meu record: el pacte de l'aigua; el pacte de l'hospital; el pla general d'urbanisme; i altres. Al contrari, mai vas dubtar de fer un pas endavant i apuntar-te de forma decidida i contundent a l'acord, crec que per convicció pròpia i, m'atreveixo a assegurar, per animar a fer-ho de forma conjunta.
Em permeto, Antonio, compartir una altra anècdota, aquesta més personal, que mostra la teva capacitat de ser lleial a les teves conviccions i al teu compromís. Un cop vaig anar a Madrid a no sé quina qüestió i a la sessió plenària de l'ajuntament que vàrem celebrar pocs dies després, em vas preguntar on havia dinat i amb qui, donant per suposat que havia dinat en algun lloc d'alta categoria, però va resultar que havia dinat sol, en un restaurant xinès i que havia demanat el menú. A la finalització de la sessió ens vam trobar tu i jo en un racó de l'ajuntament mig excusant-nos, però sobretot, rient del ridícul que havíem fet, tu seguint unes instruccions del teu partit i jo explicant aquell dinar en absolut atractiu.
No té gens d'interès l'anècdota, però vull subratllar la teva capacitat d'implicació i de lleialtat, virtuts que un cop superat aquest esdeveniment que estem patint, faran molta falta per a reconstruir els models de relació i convivència perquè, de ben segur, ningú n'hauria de quedar fora ni per decisió pròpia, ni per exclusions messiàniques.
No sé quan podré tornar a passejar per la plaça de la Llibertat, però t'asseguro que sempre que passi per qualsevol de les cafeteries d'aquella cantonada, et recordaré, tot i que procuraré no cercar els tertulians, per evitar el punt de tristor.
Moltes gràcies, Foz. Fins sempre.
