L'any 1952, amb la seva mare van visitar Aracatana i el va impressionar tant el que hi va veure que el seu cap en va fer el lloc on passaria tot. Per tal que tot allò s'hi esdevingués li posà el nom de Macondo, però li calia una febrada gran per començar a escriure i aquesta arribà 12 anys després en un altre viatge amb una altra gent. El 1962, Gabriel García Márquez anava amb la seva esposa i els seus dos fills en direcció a Acapulco a passar-hi uns dies i no hi van arribar, ell va tornar a casa i s'hi va tancar durant 18 mesos per escriure la novel·la de Macondo, una de les obres més importants de la literatura espanyola de tots els temps, 'Cent anys de solitud'.
Intentar explicar l'argument d'aquesta novel·la a algú que no l'hagi llegit és una mica impossible, per no dir del tot. Impossible no perquè no es pugui explicar de forma convincent alguna de les coses que hi passa, inclús la línia argumental central, sinó perquè una explicació de l'obra mai no podrà apropar-se al munt de sensacions que produeix la seva lectura, una lectura que sempre és nova i renovada quan es fa, polièdrica i oberta. Recordar com comença ens ajuda a donar-nos pas: "Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su madre lo llevó a conocer el hielo".
Més o menys, podríem dir que 'Cent anys de solitud' és la història dels Buendía, l'àmplia història de set generacions d'aquesta família estranya i desconcertant. Com a conseqüència d'una mort que fa José Aurelio Buendía, la seva família ha de fugir d'on vivien, Riohacha, i abans d'emprendre el viatge, Arcadio somia Macondo, el lloc que aixecaran del no res. Després de dos dies de viatge enmig de la selva, ell, la seva dona i diversos grups de seguidors arriben al costat d'un llac on intentaran crear, i crearan, la seva particular utopia on res no va ni funciona com a la resta del món, o sí. Macondo és fundat per diverses famílies amb José Arcadio Buendía i Úrsula Iguarán al capdavant, que tenen tres fills a qui anomenen José Arcadio, Aureliano i Amaranta, tres noms que es van repetint generació rere generació.
Allí, es desenvolupen multitud d'esdeveniments extraordinaris que són vistos per la majoria dels que hi viuen com a completament normals. El poblat creix fins a convertir-se en una ciutat que manté el seu aïllament de la resta del món si no fos perquè una colla de gitanos, guiats per Melquiades, el seu cap que mor diverses vegades però sempre torna a estar viu, fan una visita cada any a Macondo per mostrar els avenços tecnològics a la gent que hi viu. Amb el temps, es construirà una línia de ferrocarril, s'enfrontaran al govern de Colòmbia i s'hi faran fins i tot revolucions, guerres, ampliacions i eleccions, fins que la ciutat s'anirà afonant en una decrepitud creixent que fa que es vagi despoblant i desapareixent. Les restes de la família Buendía acaben tenint un fill amb cua de porc, tal com havia presagiat la matriarca de la família, Úrsula, i la ciutat acaba arrasada, per acabar el cicle, per un huracà que s'ho emporta tot. Quan Macondo es construeix, una de les múltiples històries que hi passen és l'arribada de Rebeca i de la pesta de l'insomni i de l'oblit.
És un dels moments irreals però alhora terriblement verídics de la novel·la, una exageració absoluta que permet a García Márquez construir aquest món irreal que és alhora meravellós i fantàstic, aquest món que serà bàsic i central a l'hora de constituir el corrent de l'anomenat 'realisme màgic'. Aquesta pesta de 'Cent anys de solitud' és una pesta basada en la ferma voluntat de García Márquez de narrar i construir a partir de la seva narració un món on tot funciona de forma tan diferent al nostre que acaba sent pràcticament igual o ben semblant. És, doncs, una pesta literària que arriba a partir d'un personatge que crea l'autor i se'n va amb un antídot que ve, també perquè l'autor ho decideix, del món dels morts, un món dels morts que res té a veure amb el de la pesta europea de l'Edat Mitjana.
No és un món de terror i de por sinó més aviat un món vist com a eixamplament i continuació del món dels vius. Així, un diumenge, a Macondo arriba Rebeca, una nena d'onze anys que havia fet el viatge fins a allà amb uns traficants de pells que reben l'encàrrec de lliurar-la amb una carta a casa de José Arcadio Buendía, tot i que els traficants no saben ben bé qui els havia fet l'encàrrec. L'equipatge de la noia és un petit bagul de fusta decorat amb floretes pintades a mà i un saquet amb els ossos dels seus pares que en picar un amb l'altre fan un permanent soroll de 'clac, clac, clac'. La carta que porta Rebeca, escrita en un to molt carinyós, explica que la noia és òrfena, cosina d'Úrsula en segon grau i, per tant, parenta també de José Arcadio Buendía. La xiqueta tenia el vici de menjar terra i la van portar a dormir a l'habitació dels altres nens. La posaren al llit però, a mitja nit, l'índia que dormia amb ells es va despertar i va sentir soroll en un racó on Rebca, en un gronxador, s'estava xupant-se el dit amb els ulls il·luminats.
En els seus ulls, l'índia Visitación hi va veure els símtomes d'una malaltia que ja coneixia i que havia obligat, a ella i al seu germà, al desterrament per sempre d'un regne mil·lenari del qual n'eren prínceps. Rebeca tenia la pesta de l'insomni. Visitación decideix quedar-se a Macondo, mentre el seu germà fuig, perquè creu que vagi on vagi la pesta la perseguirà. Mentrestant, adverteix a José Arcadio Buendía que si un cop desperts no tornaven a dormir, ja estava bé, perquè el més terrible de la malaltia de l'insomni no era la impossibilitat de dormir, ja que el cos no tenia cap mena de cansament, sinó la seva inexorable evolució cap a un altre estat centrat en l'oblid. Així era. Quan el malalt no dormia perquè la malaltia li ho impedia començava a perdre memòria, se li esborraven els records de la infantesa, el nom i la noció de les coses, la identitat de les persones i, per acabar, la consciència del propi ésser fins a enfonsar-se en una espècie d'idiotesa sense passat.
En sentir-la, José Arcadio Buendía es posa a riure i atribueix totes les seves paraules a la superstició dels indígenes, tot i que Úrsula pren la precaució de separar la nena dels altres infants. La pesta s'estén i obliga els habitants de Macondo a crear un mètode per recordar les coses que van oblidant. Així, José Arcadio Buendía comença a etiquetar tots els objectes amb els seus noms, un mètode que els serveix fins que també s'obliden de llegir. Per sort, un dia Melquíades torna de la mort amb una beguda que retorna la memòria i per agrair-li l'inviten a quedar-se a la casa. En aquell moment, el gitano escriu uns pergamins que només es podran desxifrar cent anys després en els quals explica que Aureliano és el destinatari tant de la fortuna com de les desgràcies de la família Buendía. La seva lectura, anys després, va acompanyada d'un huracà que arrasa Macondo i n'esborra qualsevol rastre. La pesta de l'insomni i de l'oblit és, a la novel·la i segons alguna de les interpretacions possibles, una paràbola sobre la llengua com a creadora del lloc en el món, de la ciutat, de la nació en definitiva.
Així, Macondo és, abans que un lloc geogràfic en el món, un nom que diu José Arcadio Buendía que es converteix en realitat uns dies després quan decideixen fundar-la al costat d'un llac. La pèrdua de les paraules, malgrat les formes desesperades de recordar que inventen a Macondo, esdevé irreversible quan s'obliden incús dels significats de les lletres. Melquíades haurà de tornar de la mort per tornar a donar la paraula a la gent i tornar a construir, així, la cohesió col·lectiva que Macondo havia tingut fins just abans de quedar-se sense parla. I la pesta, literària en aquest cas, un cop més, després de fer els seus estralls, és vençuda.
