-
Imatge de Josep Maria Pena
Cedida
És dissabte 17 d'agost, i amb la ressaca encara de les festes de Sant Roc, me'n vaig al vespre a l'Auditori del Camp de Mart de Tarragona, on hi ha festa grossa: l'Associació de Músics de Tarragona celebra els 25 anys del seu festival anual amb motiu de Sant Magí, és el Capsa Música Festival.
Arribo a temps d'escoltar encara a l'Eloi Duran i després em quedo a gaudir una estona de la música de la banda del Norte. No puc estar gaire més, el diumenge m'he d'aixecar sobre quarts de sis del matí. Així que em retiro prudentment i mentre enfilo les Voltes del Pallol, a quarts de dotze de la nit, sento sirenes d'ambulància, sembla que també van els bombers... Què haurà passat? Quanta emergència, reflexiono, però segueixo cap a casa.
La meva pregunta va rebre una horrible resposta diumenge quan després de dinar vaig mirar el WhatsApp: "Hola Cinta. S'ha mort el Josep Maria en un incendi a casa seva. Ja et trucaré. Estem molt afectats ara mateix".
M'ho comentava la seva germana Montse, amb qui m'uneix una molt bona amistat des de fa molts anys. Era una molt trista notícia que rebia lluny de Tarragona i quan la ciutat enfilava el punt més àlgid de les Festes de Sant Magí.
Amb el Josep Maria Pena, en un ple de la Diputació de Tarragona, a finals dels anys vuitanta del segle passat.
Intentes assumir la situació i busques la millor manera d'ajudar a la família mentre lamentes profundament el tràgic succés. Poc després vaig començar a recordar moments viscuts amb el Josep Maria Pena, a qui vaig conèixer de seguida que vaig arribar a Tarragona l'any 1986 i, tot i que en els darrers temps pràcticament no ens veiem, sí que ens enviàvem missatges i ens anàvem seguint la pista.
La Festa dels 25 anys de la Capsa de Música al Camp de Mart em fa rememorar una actuació de El Último de la Fila, a les acaballes dels anys vuitanta, a la qual hi vam anar plegats i ho vam passar molt bé. Sonaven cançons com Insurrección, Cuando el mar te tenga... Èxits d'aquells moments.
La primera trobada
Però vull recuperar com va ser la primera vegada que vaig veure al Josep Maria. Seria a finals de setembre o principis d'octubre del 1986. Jo havia decidit quedar-me a viure a Tarragona perquè tenia feina -encara que no em va durar gaire-, havia llogat un pis, però em faltava el que sempre havia somniat: tenir un gat o una gata. Vaig començar a donar veus i un dia es va presentar a casa meva amb una amiga comuna; del seu abric sortia un caparró, era el d'una gateta preciosa que només tenia un parell de mesos. Entre tots, mentre aquella nit ens cruspíem uns macarrons a casa, vam decidir posar-li Tecleta. Aquella dia, doncs, em va propiciar el naixement d'una doble amistat: la de la petita felina, que m'acompanyaria durant divuit anys, i la del Josep Maria.
De la seva mà també vaig anar descobrint espais de la ciutat de Tarragona on podies anar a prendre una copa en un ambient tranquil. A més del Cafè Poetes, anàvem a la Lluna, al Zaida, a la Lloca, al Kursal, al Tucán, als Polvets, a la Canela... Acompanyats per bona música, a vegades també per les partides de billar, ens explicàvem la vida, analitzàvem el món, parlàvem de cultura, de fets esfereïdors com les guerres, de la caiguda del mur de Berlín... El Josep Maria sempre en sabia molt i una conversa amb ell era una classe magistral narrada de forma didàctica i amena.
A la dreta de peu, el Josep Maria Pena en una foto de grup de la redacció del Nou Diari als anys noranta.
Ell també em va presentar al col·lectiu L'Espiadimonis, un grup de gent que es trobaven a casa de l'escriptora Olga Xirinacs per crear literatura catalana. L'havia acompanyat en alguna ocasió i, fins i tot, molt generosament m'animaven a escriure alguna poesia.
En ser tots dos periodistes, encara que només vam treballar junts al Nou Diari, sí que coincidíem molt en alguns períodes seguint l'actualitat de les comarques tarragonines i sempre ens ajudàvem. Recordo, i li agraeixo especialment, que en ple conflicte per la circulació de camions amb mercaderies perilloses pel mig dels barris de Ponent, un dia em fes, podríem dir-ne, d'escorta, per por a que em passes alguna cosa.
Fent d'escorta
Jo tenia una cita amb un senyor molt rar que em volia portar a donar un tomb per veure com aparcaven aquests vehicles, en llocs que suposaven un alt risc per a la població, però ell no ho considerava així. Li havia de dir que el mitjà pel qual treballava a darrere hora ho havien desestimat, més que res per garantir-ne la meva seguretat, ja que ell assegurava que aquells camions cisterna eren segurs.
El Josep Maria em va acompanyar fins a prop de la cita i de lluny em vigilava mentre jo parlava amb el senyor. Quan vaig acabar vam tornar junts cap al centre de la ciutat. Així que treballàvem en mitjans diferents, i en ocasions entràvem en competència, però per damunt de tot sempre vam ser solidaris i amics.
Vivències professionals
Ara bé, de la seva faceta de periodista vull que en parli ell mateix.
Quan jo preparava el llibre 'Darrera el micro. 69 anys de ràdio a Tarragona', va ser una de les persones que molt amablement em va compartir algunes vivències professionals per tal d'humanitzar el llibre amb diferents testimonis. Quan parlo del malaurat atemptat al rack de Repsol esdevingut la nit del 12 de juny del 1987, en aquells moments Enpetrol, el Josep Maria, que ho va viure com a periodista de la COPE, remarcava la fugida desesperada de la població amb aquestes paraules:
"La cosa més impressionant va ser l'evacuació espontània de la ciutat. Veure, de matinada, les carreteres plenes de cotxes marxant en totes direccions, i les fileres de la gent que baixava caminant des dels barris de Ponent fins al centre, és una cosa que surt del que puguis esperar. L'ambient, entre els ciutadans, era de tragèdia, com si hagués esclat una guerra. Hi havia por. Semblava increïble, però tenien por de morir-se allí, aquella nit. I marxaven per salvar la pell. No sé si jo era del tot conscient del que podia passar, però mai no em vaig imaginar que estiguéssim a punt d'esclatar".
Josep Maria Pena.
Encara que els fets hagin estat molt diferents, no he trobat millor relat per expressar alguns sentiments, de por i d'angoixa, que es devia viure a l'edifici on vivia el Josep Maria i on va perdre la vida.
Relacionat encara amb l'atemptat a Enpetrol, molt convençut m'apuntava que aquell succés "va marcar la pauta de com s'havia de cobrir una notícia relacionada amb la indústria química. Necessitaves algú al lloc dels fets, i algú altre a Govern Civil, des d'on teòricament es dirigia tot. Passats els primers moments i estabilitzada la situació, calia preguntar sempre pel funcionament del PLASEQTA, el Pla de Seguretat exterior per a la indústria química. Segur que havia fallat alguna cosa relacionada amb la coordinació, els avisos a la població..., i amb aquest repertori, a més d'esbrinar les causes del sinistre, en teníem per dies i dies".
La guerra de l'avellana
També li donaven molt de joc les notícies que es generaven a l'entorn de la lluita veïnal als anys vuitanta del segle passat, amb la qual es reclamava una millor qualitat de vida per a la zona de Ponent de Tarragona. Ell mateix ho reconeixia:
"El desenvolupament dels barris de Ponent i les reivindicacions que han comportat van ser un tema constant durant anys i anys. En algunes èpoques, potser fins i tot eren la font principal d'informacions locals. De fet, era típic que quan faltaven temes es truqués a algun dirigent veïnal, perquè ells, de temes, sempre en tenien".
Als anys noranta va viure en primera línia la guerra de l'avellana, que va ser dura, contundent i llarga. Em va destacar aquesta anècdota:
"Una vegada em va tocar cobrir una visita de Jordi Pujol al mausoleu de Centcelles. Els pagesos l'estaven esperant, i els Mossos d'Esquadra van carregar. Jo estava al mig, amb el micro a la mà, perquè tenia una entrada en directe a la SER. Al voltant meu, els antiavalots pegaven sense miraments, i jo allí, com un ximple, improvisant una crònica. Vaig tenir por, perquè disparaven les pilotes de goma rasants, i te'n podia tocar una en un tres i no res".
Campanyes electorals
En aquest bloc temàtic em referiré finalment a les campanyes electorals. Em contava:
"M'ha tocat seguir totes les campanyes electorals entre el 1983 i el 1996, primer per a la COPE i després per a la SER, normalment des de la seu d'un partit, majoritàriament des del PSC. El problema més típic en un cas així és que la unitat mòbil falli, de manera que, quan et toca entrar amb alguna dada o declaracions d'algú, mai no saps si te'n sortiràs".
Informaves bàsicament, dius, sobre el PSC, però, ves per on, anys més tard acabaries treballant amb els teus amics i amigues d'Iniciativa per Catalunya a l'Ajuntament de Tarragona.
Una de les coses que vaig fer passades unes hores, des que vaig saber de la teva mort, va ser mirar el whatsapp, a veure quins missatges ens havíem enviat darrerament.
A banda de bromes i informacions diverses, en vaig trobar un on tu mateix em recordaves que em devies una convidada. M'ho havies dit a l'abril, quan et vaig felicitar per l'aniversari del teu fill, el Jaume, del qual tan orgullosament em parlaves sempre que ens veiem.
Has marxat i no hem pogut brindar, però t'asseguro que quan acabi el teu comiat, la primera copa que em prengui serà en el teu record i a manera d'agraïment de les persones que, com el Jaume, d'una forma o altra, hem pogut gaudir de la teva humanitat i amistat.
Una abraçada molt forta
