Són les 8 del vespre d'un diumenge de qualsevol hivern, tot i que també podrien ser les 8 del vespre d'un diumenge de juliol. La reixa està mig tancada i l'ombra del Joan "el Maño" es pot entreveure entre els barrots de ferro i el vidre de la porta. Com cada diumenge a aquesta hora, jo torno de Cornudella de Montsant, de gaudir del Priorat i la seva gent. El veig amb el seu forro polar i el caliquenyo recolzat; engega la cafetera perquè l'endemà dilluns, a les 7 en punt del matí, ja pugui fer els primers cafès del dia. Així ho ha fet durant anys i anys.
El bar Miami ha estat tot un referent de tertúlies, d'arreglar el món, d'esports i d'altres afers de la ciutat. Un punt de trobada de gent diversa durant dècades, cada dia i a la mateixa hora, que ha esdevingut una família sense cap mena de dubte. I això, que sembla ben fàcil d'aconseguir, realment és molt difícil en els temps que vivim. El Miami ha estat una gran família durant un període de temps molt prolongat. Ell, amb la seva manera de ser, amb el seu posat tranquil i pausat, ha sabut abraçar aquesta família del bar, sempre allà, al raval de Sant Pere, on sembla que de vegades Reus acaba.
Jo recordo el Joan entrenant pels passadissos del pavelló del Reus Deportiu; és quan el vaig conèixer, l'any 86. Un gran de l'handbol a la nostra ciutat, el Joan va arribar a ser professional jugant i com a entrenador a l'estranger, concretament a França, una potència mundial d'aquest esport a Lannemezan. Les seves ulleres de pasta gruixudes el feien un jugador característic, el seu posat seriós i concentrat mentre entrenava despertava la meva admiració, tot i que jo jugava a bàsquet i era molt més jove que ell, almenys en aquella època m'hi veia molt més jove. Amb unes condicions físiques que feien d'ell un atleta de cap a peus, al Reus d'aquella època despertava passions, com passions també ha despertat ara a l'hora del cafè o del vermut.
Molt pare de les seves tres princeses, molt bon pare i enamoradíssim de la seva Pilar, el Joan sempre és un referent, no només per com ha estat darrere de la barra sinó també per com viu la vida i pel que transmet cada dia a dins i a fora del bar.
Amant de les petites coses de la vida petita, la que és important realment, estima a Prades desmesuradament, i de fet sembla que allà s'instal·larà, tot i que ben segur per Reus el trobarem sovint a les festes que aquest mitjà i LANOVA Ràdio de Reus organitzen a la Rosa dels Vents, un altre punt de trobada d'aquesta petita gran família del bar Miami.
Segurament el trobarem gaudint de l'instant, d'aquell precís moment de la llibertat de sentir la vida ben profundament, envoltat de la gent que l'estima, perquè al Joan, el "Maño", només el pots estimar.
No és un final, ell acaba una etapa de la seva vida, ben segur que la més llarga, però al Miami la saga continua i això és un motiu immens d'alegria, sobretot per ell. Allò que van començar els seus pares el 1965 i després van seguir la germana i ell, continua ara de la mà de la seva neboda i del fill d'ella. La saga Díaz tindrà la persiana del bar aixecada força anys més, així ho desitgem les persones que coneixem a la família. Vols estar bé? Posa't al costat d'un Díaz.
A ell li queda un bon regust de boca, li ha de quedar a la força. Ho has fet molt bé Joan, ens has enamorat cada dia, tu i la teva cafetera de braç que just fa poc va dir prou. Ara comença una altra etapa carregada de bons auguris i de nova vida, just ara seràs avi, amic. Gaudiràs de la plaça vermella del teu jardí, del fred, del foc a terra, i des de les teves muntanyes de tant en tant trauràs el cap per saber de nosaltres i nosaltres de tu, mentre compartim una tapa i una cervesa o una copa de vi.
Sé que l'hivern que ve no podré deixar de mirar cap al Miami quan passi per davant els diumenges al vespre. Estaré feliç perquè continua obert, però segurament allò em recordarà que també ens fem grans i una petita guspira de tristesa m'envairà quan empassi saliva i el nus a la gola em recordi el tòpic que qualsevol temps passat fou millor.
Una miqueta de cadascú de nosaltres es jubila amb tu, Joan. És inevitable, has estat un punt de trobada durant molt de temps, un far enmig del port de la quotidianitat, has estat el primer lloc on hem anat cada dia. Hem rigut, hem plorat, hem discutit, hem viscut tant i tantes coses.
Moltes gràcies, Joan. No has estat el nostre cambrer de referència ni el nostre barman, has estat el nostre amic. Quin regal més bonic ens has fet.
Gaudeix molt i molts anys, que encara hem de buidar moltes ampolles més arreglant el món o rient de nosaltres mateixos.
T'estimo molt, "Maño".
