El Joan Díaz 'el Manyo' es jubila: 38 anys de servei al bar Miami

Havia de fer aquesta entrevista. El Joan Díaz, "el Manyo" (Alcaine, Terol, 1959) es jubila, i l'amistat que tenim fa que una entrevista sigui un bon homenatge. A finals de juliol, després de 38 anys, el Joan deixa d'estar al capdavant del popular bar Miami, del raval de Sant Pere de Reus. Durant aquests anys, la seva professionalitat i el seu bon caràcter han contribuït socialment que el Miami fos un espai on relacionar-se fàcilment i poder parlar amb els clients de mil i una coses, però sobretot d'esport. El bar Miami continuarà obert amb l'Emma Pons, una neboda, i el Marc, el fill de l'Emma, com a nous propietaris.

Ja té decidit el pas a la jubilació?

Sí, ja tinc decidit jubilar-me. Costa fer aquest pas; tens moments de satisfacció, d'alegria i de tristor per tot el que s'acaba. Però estic satisfet de fer-lo, de poder gaudir de ser avi i de situacions noves per a mi, però que resultaran agradables.

Com afronta el pas a la jubilació una persona tan activa com vostè?

Cap problema! Sempre m'ha agradat fer coses com ara el senderisme. En aquesta nova etapa de la vida podré gaudir de caminar per la muntanya amb la companyia de la meva dona, la Pilar, que és una gran caminadora.

Dic que és una persona activa perquè, a més del seu treball al bar Miami, se l'identifica plenament amb el món de l'esport. De jove va practicar esports i sempre n'ha parlat.

La meva trajectòria va començar al col·legi Sagrada Família, on teníem un mestre, el pare Roig, que ens implicava molt en l'esport. Allà vaig fer els meus primers passos esportius. Després vaig fer natació al Reus Ploms fins als 12 anys.

Quan proves esports d'equip, t'adones que les ganes i els desitjos que tens són compensats pels companys que t'envolten. Estic satisfet d'haver fet bàsquet i handbol fins a l'etapa juvenil. En acabat, vaig fer el salt al Reus Deportiu d'handbol, que va jugar a Primera Nacional, i més tard a un equip francès, el Lannemezan Handball. A França vaig saber el que és estar fora del teu entorn habitual. Tota aquesta trajectòria em va ajudar molt en el meu dia a dia esportiu i personal.

Les converses d'esport sempre han estat el pal de paller del bar Miami?

Efectivament, hem tingut grans xerrades constructives sobre l'esport local. Hem fet seguiment dels equips locals de futbol i d'hoquei patins. Tinc grans records de les tertúlies que fèiem al bar i del programa "La barra del Miami", que vam fer durant deu anys a Punt 6 Ràdio.

El bar Miami no tanca, oi, tot i jubilar-se vostè?

El bar Miami és una tradició familiar que comença el 1965 amb els meus pares. L'any 1986 es jubilen i llavors el vaig continuar portant jo amb la meva germana. El 2011 ella es va jubilar i ja el vaig passar a portar jo sol. M'amoïnava molt que amb mi s'acabés el Miami, però la meva neboda i el seu fill el portaran, cosa que m'omple de satisfacció, tenint en compte que l'any 2025 serà el 60è aniversari del bar. Un bar familiar que sempre hem intentat que tingui aquest ambient.

Un bar que sempre ha estat alguna cosa més que un bar, no?

És un lloc de trobada de persones molt plurals; tot i això, sempre hi ha hagut una gran harmonia entre ells. N'estic molt content.

El cantautor Fito Luri va compondre la cançó "Mentrestant al bar Miami".

El Fito és un dels clients habituals del bar. La cançó és molt bonica i mostra l'heterogeneïtat de la seva clientela.  

El veurem de nou al Miami, però ara no pas darrere la barra, sinó al davant.

La meva idea ara és fer vacances a Prades, que per a nosaltres és la nostra primera residència.

Abans, parlo de fa anys, el bar funcionava tota la setmana.

Des del 1955 fins al 1965 el bar no va tancar cap dia; totes les festes se celebraven al bar amb els clients i la família. Quan els pares es van jubilar, vam començar a tancar diumenges i festius.

Recorda clients il·lustres?

Diria que el Carles Francino i l'Andreu Buenafuente, que hi acudien quan estaven a Ràdio Popular, l'emissora que hi havia damunt del bar. Després, en etapes més recents, tots dos també han visitat el bar.

La truita de patata ha estat i és l'àpat més característic del bar?

La truita de patata amb ceba és el plat que hem mantingut des dels inicis. N'hem fet variants, però la clàssica és la truita de patata amb ceba.

Vostè es jubila i l'Espanyol jugarà a Primera Divisió. És prou coneguda també la seva afició per l'equip periquito.

Efectivament, soc de l'Espanyol, des dels 5 anys. Va ser arran d'uns embolcalls d'uns caramels amb els quals, si reunies la paraula camiseta, te'n regalaven una d'un equip de futbol. Finalment, només quedava una samarreta de l'Espanyol, que va ser el meu obsequi, i això em va influir per decantar-me per aquest equip. 

Ara hem aconseguit l'ascens, però no soc del tot optimista, perquè en els últims cinc anys hem patit dos descensos. L'economia de l'Espanyol no és bona. El fair-play de la lliga és molt limitat per poder fer reforços. Hem fet una campanya molt dura i no hem d'oblidar que la Segona Divisió espanyola és una lliga molt potent i competitiva on hi ha molts grans equips.

Ara disposarà de més temps per anar al seu estimat poble d'Alcaine, a Terol. Un poble on he estat i que aprecio molt.

Ara no tinc excusa! Alcaine té molts reclams turístics per visitar-lo. És un poble tranquil per a qui vol relacionar-se amb la muntanya i l'àmbit rural. A l'hivern hi viuen unes trenta persones, però fa un canvi molt fort de cara a les festes de Sant Agustí, a l'agost. He aprofitat alguns dies morts per anar-hi, gaudeixo més dels dies de tranquil·litat i no tant de les festes.

Sap que he promocionat el seu poble a molts reusencs i reusenques?

Sí, m'ho imagino per la nostra amistat, i de tant que he parlat del poble he fet venir ganes de conèixer-lo. Alcaine és un poble per desconnectar, depenent de l'època. Hi trobareu gent molt afable i pròxima, que és una de les coses més boniques d'aquests pobles.

Molta sort en la seva nova etapa.