La setmana passada vam viure la que, probablement, és una de les setmanes més negres de l'any: S'iniciava el judici a França del cas Pelicot contra més de 50 homes acusats de violar a una dona durant gairebé 10 anys mentre es trobava inconscient per la submissió química que el mateix marit de la víctima generava sobre ella. A la vegada, Rebecca Cheptegei, atleta ugandesa que havia participat en els Jocs Olímpics de París 2024, va ser assassinada pel seu marit després que aquest la cremés viva. Paral·lelament, es feia ressò d'una notícia de març d'aquest mateix any en la qual un cuidador violava a dues dones de 100 i 91 anys a la residència on s'allotjaven i aquest treballava. I, per si ens semblés poc, es va detenir al futbolista Rafa Mir, del València CF. C., per una presumpta agressió sexual.
Aquests han estat els casos més sonats, però és evident que no són els únics, perquè potser fa falta recordar que al nostre país solament es denuncien un 8% de les violències sexuals. No obstant això, ràpidament, davant l'ona feminista i indignada que va sortir a denunciar els fets i a exigir una acció immediata perquè es deixi de vessar sang violeta, es va fer trending topic el famós eslògan: #NotAllMen (No tots els homes).
Fa mesos que escolto abstreta –i amb una certa dissociació– el debat que sorgeix en certs espais sobre com les dones, especialment les feministes, hem d'orar i reivindicar les nostres vides. Són moltes les persones, sens dubte expertes i qualificades en l'art de l'oratòria, que diàriament estan corregint la nostra expressió. Es diu que hem de rebaixar el to, que no hem de semblar enfadades –ni molt menys rabioses–, que hem de fer un discurs més amable, calmat i menys radical i que hem de deixar d'assenyalar a tots els homes perquè els allunyem de les nostres idees, com si la lluita de les nostres vides necessités d'una àrdua negociació perquè el gènere masculí decideixi apostar-hi.
El més sorprenent de tot això, és que una part del feminisme compra aquestes correccions amb la intencionalitat de guanyar drets de forma més ràpida, perquè creuen que sent més “amables” aconseguirem més adeptes masculins i, per tant, un canvi social més precipitat. No obstant això, la pregunta que a mi em ronda pel cap és: Podem tenir un to amable quan ens estan assassinant?
D'entrada, soc plenament conscient que llegir o escoltar aquestes afirmacions poden espantar o, fins i tot, ofendre, però potser no és cert?
Al nostre país s'assassinen anualment al voltant de 50 dones per violència de gènere, es denuncien violacions cada 2 – 4 hores i cada setmana succeeixen esdeveniments internacionals que ens deixen sense alè: països com l'Afganistan que pretenen exterminar al gènere femení; polítics com Donald Trump que compten amb total impunitat per a insultar i denigrar a una candidata a la presidència dels Estats Units per exclusivament ser dona –i negra–; o, anant un pas més enllà, països que avui dia continuen prohibint l'avortament, el matrimoni entre el mateix sexe o l'existència lliure de persones LGTBIQ+.
Em continua sorprenent aquest afany per haver de recalcar que no tots els homes són dolents, que no tots són violadors, que no tots són "els que veiem en les notícias", quan la realitat és que el 80% dels agressors són persones conegudes o de l'entorn pròxim de la víctima.
Em continua sorprenent aquest ímpetu que tenen molts homes per mostrar la diferència: "jo no soc així", com si hi hagués algú que els estigués assenyalant a ells directament i personalment i no a un sistema que perpetua la violència masclista.
I em continua sorprenent, encara més, que hàgim de ser nosaltres, les dones, les que hàgim de continuar cuidant el nostre to per a no ofendre a cap home que es creu que la denúncia de la violència masclista és una qüestió personalíssima cap a la seva persona, com si les víctimes fossin ells, com si el subjecte actiu que necessita afecte i suport fos la masculinitat, com si tot girés entorn a ells, als seus sentiments i al seu honor, i no al de totes les dones que diàriament i sistemàticament estan sent assassinades, maltractades, violades o silenciades.
Carla Galeote és comunicadora i activista femenista.
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics