Em diverteix el fet que en tota la vida laboral com a professora i coreògrafa, ningú m'hagi demanat un títol. Nosaltres els ballarins joves de fa quatre dècades tampoc la hi demanàvem als coreògrafs —cobrant per aprendre treballant— que ens van ensenyar tot el que som capaços de transmetre. Ara, el títol va per davant de l'experiència, les recomanacions d'empresa certificant les competències i el servei prestat. I aquí amics, arriba el terreny pantanós de la dansa.
A Espanya hi ha unes titulacions oficials.
No obstant això, el gremi s'omple d'ofertes de títols RAD (Royal Academy of Dancing) d'Anglaterra que no estan homologats i que pràcticament aprova qualsevol amb poques aptituds, previ pagament a part per la preparació als exàmens.
Segueixo amb els diplomes d'acadèmies i centres d'examen privats, el mateix, passi per caixa.
Títols de dansa jazz que no tenen cap reconeixement acadèmic en aquest país, en cursets de tres mesos expedits per gimnasos o entitats de formació expressament lúdica.
Certificats simbòlics de qualsevol assignatura del 'Consell Internacional de la Dansa' de la UNESCO on, per cert, he estat convidada dues vegades personalment, pel president doctor Alkis Raftis a formar part i he declinat.
I després està el famós eslògan "Escola autoritzada per la Generalitat" que solament significa que a l'interior hi ha un títol oficial de Conservatori Superior (encara que sigui llogat a tercers, que ho sé i les conec) i unes instal·lacions amb mesures i facilitats adequades per a l'ensenyament.
Alguns centres sense el distintiu de la Generalitat, compten amb grans professionals amb titulació, però no tenen les mesures idònies ni el sòl de tarima flotant.
Alguns llocs on es practica dansa arreu el món no són escoles, ni hi ha títols a les parets i contribueixen a la formació d'una manera absolutament digna i abnegada. Ningú pot discutir o infravalorar la capacitat de treball, la rectitud moral, l'entrega docent i el coneixement dels qui imparteixen classes. Ningú.
La titulitis afecta a tots els sectors, valguin les declaracions del senyor Juan Manuel de Prada, persona culta i carregada de certificats on n'hi hagi: "Un títol té el mateix valor que una etiqueta de Anís del Mono".
Anteposar el títol o el premi competitiu a la persona en la dansa, que és un bé universal amb moltíssims matisos des de l'amateur fins al professional consolidat, és conduir-la a deixar de ser art viu.
Passats els meus seixanta anys, m'estic acreditant per la Generalitat amb l'única professió que he exercit i amenaço de continuar exercint. No necessito un títol oficial, ho faig per l'amor propi i també per amor a qualsevol que em respecti, ja que ningú me'l demanarà.
Continuo aprenent dels bons a qui no els demano un certificat, si sé que allò que m'aporten és fonamental.
Cap dels meus col·legues coreògrafs de musicals i de TV, i també professors, té un títol.
L'endoll no funciona, ja que una feina mal feta no es pot aguantar gaire temps, és pura evidència.
En l'art escènic és més important el qui que l'on.
Carilina Figueras és creadora d'espectacles, coreògrafa i directora artística.
