La voluntat d'ERC de donar suport a la investidura de Salvador Illa, candidat del PSC-PSOE a la presidència de la Generalitat, mitjançant una consulta entre els seus militants va comportar tensions entre els seus membres. El vot favorable a canvi d'obtenir-ne compromisos ―tot i que cada dia es veuen més llunyans, fins i tot quimèrics― està comportant que el congrés extraordinari previst per al 30 de novembre faci sortir a la llum tots els draps bruts de les diverses faccions. I no per millorar la pròpia imatge, sinó per perjudicar la del contrari.
La lluita que s'ha destapat entre el sector anomenat "rovirista" i els partidaris de Junqueras està portant el partit a una situació que, segons com acabi el congrés, pot provocar una escissió de militants, com ja ha passat en altres ocasions. Al marge de les quatre candidatures anunciades ―de les quals encara no s'han presentat tots els noms―, es preveu un enfrontament entre la línia continuista de l'expresident Junqueras i els que volen un canvi per recuperar la posició perduda.
Sentir Junqueras tornant a repetir el seu missatge d'ampliar la base, que "és impossible fer la independència de Catalunya si no som capaços d'implicar molta gent en aquesta lluita", després d'haver estat el president del partit durant tretze anys i haver perdut bous i esquelles en les tres darreres eleccions, fa pensar que no ha entès el missatge de les urnes. És clar que quan les coses van mal dades és prou hàbil per deixar-ho tot i evitar prendre decisions, com va fer en dimitir el 10 de juny després de veure el resultat de les eleccions al Parlament.
La conclusió que sembla extreure's de l'actuació d'ERC en relació tant amb el suport a Salvador Illa com amb les lluites que mantenen els diferents sectors del partit, que havia fet la sensació de monolític sota la tutela ―sembla que omnipresent― de Junqueras, és que actualment la seva influència en la política és ben escassa. Illa, amb tan sols 42 diputats, pot governar ben tranquil els quatre anys de la legislatura, poca falta fa ERC al PSC-PSOE. Certament, poden dificultar l'aprovació dels pressupostos, però Illa ja ha dit que aquest any renuncia a presentar-los, així que no poden fer ni això. La possibilitat de fer caure el govern, l'única eina real que pot fer servir l'oposició, en aquest parlament no existeix, atesa la impossibilitat pràcticament total de tirar endavant una moció de censura efectiva.
De fet, no se sap qui controla el partit. Tot i que ERC pressiona perquè els més de 200 alts càrrecs que encara ocupen llocs de govern ho deixin per poder dir que no tenen res a veure amb el govern actual, aquests sembla que no hi estan disposats. Resulta difícil ―sembla― renunciar a sous i càrrecs que saben que no veuran en molt de temps. A banda, fa tot l'efecte que al president Illa ja li va bé mantenir aquest grup en l'anomenat "sottogoverno", perquè també és una manera de tenir una mica més controlats els republicans.
Podran posar sobre la taula l'acord amb el PSC-PSOE per a un finançament singular. ERC el definia com a concert econòmic per tenir "la clau de la caixa", si bé a hores d'ara ja és prou evident que el màxim que es podrà obtenir ―si arriba― és una millora general per a totes les comunitats autònomes, i sempre que tant el PP com els mateixos membres del PSOE no s'hi oposin gaire. El president Sánchez resulta sempre sorprenent, afirmant que ofereix un finançament singular però per a tothom. Caldrà revisar que significa "singular", si l'obtenen tots.
Mentrestant, a Madrid Pedro Sánchez convoca un congrés del PSOE per poder refermar la seva posició una vegada més i intentar obtenir el suport dels dirigents del seu partit que s'oposen al sistema de finançament "singular" de Catalunya. Així és com el defineix la ministra Montoro, alhora que el fa extensiu a la resta de les comunitats ―això sí, sempre que s'aprovin els pressupostos―, però sense entrar en xifres, més enllà de l'augment de 432 milions d'euros per al fons de compensació interterritorial.
Així, doncs, la tardor ve carregada de congressos de partits polítics. ERC necessitarà, guanyi qui guanyi, una reflexió i una recomposició; Junts, previsiblement, confirmarà el lideratge de Puigdemont i potser marcarà estratègies de futur; la CUP continuarà amb la seva refundació, i el PSOE tindrà l'objectiu d'obtenir els suports necessaris per poder mantenir el govern tota la legislatura. En el fons, la sensació que fa l'horitzó proper és que tot es mou perquè no canviï res, tret que el president Illa assumeixi el paper de defensa de Catalunya que li pertoca, cosa que el faria enfrontar al PSOE. La pregunta és: ho veurem?
Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg.
