L’Arcadi Oliveres, amb el seu adéu compartit, va escoltar moltes ‘veus de gratitud’ el passat 6 de març. “M’estic morint – explica als amics -, sóc al temps de descompte, però molt content per aprofitar al màxim”, i fent gala del seu humor, afegeix: “potser encara podré marcar algun gol”. L’homenatge a la plaça dels Caputxins va ser un gol en favor de la justícia social. La causa de la seva vida
Simplement m’he limitat a llegir molt, pair-ho bé i explicar-ho”. Així és com ho resumeix Arcadi Oliveres, quan se li demana mirar enrere, en una entrevista al diari Ara. No sé com explicar amb quatre línies qui és l’Arcadi Oliveres, ni si sóc jo algú per fer-ho. Em limitaré a escriure qui i què suposa ell per a mi.
Començo amb “Veus de Gratitud”, l’homenatge a l’Arcadi Oliveres, celebrat el dissabte 6 de març, a la Plaça Cirici Pellicer del barri de Sarrià de Barcelona, també anomenada plaça dels Caputxins. La data coincidia amb el 55è aniversari de La Caputxinada (1966-2021).
Vàrem arribar una mica tard i just en aquell moment en Jordi Cuixart baixava les escales-grades de la plaça, on un micròfon i dues cadires feien d’escenari. Agafava el relleu la Marga Gallifa, fins fa dos anys, directora de l’Escola Orlandai, escola on van cursar la primària els quatre fills de l’Arcadi Oliveres i la Janine Künzi, i d’on ve la meva vinculació amb la família Oliveres-Künzi, a través de dos dels seus fills l’Albert i el Marcel, aquest últim, ja desaparegut a l’edat de 27 anys, a causa d’un càncer.
La Marga Gallifa va anar desgranant les idees de l’Arcadi Oliveres, i la seva relació amb l’escola, que es podrien resumir a partir de les mateixes paraules del mateix Arcadi: “La voluntat de canviar les coses em va venir de forma natural per tres factors que t’ajuden a definir-te: la família, l’escola i l’entorn, l’educació entesa com a pilar de canvi fonamental, transferint valors, i mirant de contribuir a fer una societat crítica”.
Carme Trilla, economista com l’Arcadi Oliveres, i experta en polítiques públiques d’habitatge, va parlar de la seva joventut, quan eren universitaris. Recordà com molts cops havien de sentir que la gent parlava amb menys preu d’aquesta disciplina. En aquell moment em va venir a la memòria, una resposta de l’Arcadi a l’entrevista del diari Ara: “no em vaig fer professor ni vaig estudiar econòmiques per fer més rics als quals ja ho són, sinó per treure de la pobresa els més pobres”.
Trilla, va parlar també de la Caputxinada, on ells dos, encara joves universitaris, van coincidir a l’església dels Caputxins entre el 9 i 11 de març de 1966, amb motiu de l’assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona. I es va referir, a modus d’anècdota, “als personatges foscos que aleshores dirigien la Institució Universitària, què es pensaven que Miguel Hernàndez o Rafael Alberti, eren alumnes de la Facultat”.
El professor Joan Subirats, que va agafar el relleu de la Carme Trilla, va anar enumerant les coincidències amb l’Arcadi, al llarg de la vida. Tot i que d’edats diferents, els dos van coincidir en la coneixença del sacerdot, polític i filòsof, Lluís Maria Xirinachs, mestre de primària de l’Arcadi Oliveres, a l’Escola Pia del Carrer Diputació de Barcelona. Més tard, ja adults, compartint càtedra i codirigint tesis a la Universitat Autònoma de Barcelona. I com a pares a l’escola Orlandai,”… Fent el ridícul espantós, però amb molta militància, als espectacles de final de curs.”
Subirats va descriure l’Arcadi com aquella persona que és capaç d’estar impartint classe a la facultat i al mateix temps ser a peu del carrer en la lluita social. Com quan, ara fa vint anys, es va tancar juntament amb diversos migrants a l’església del Pi de Barcelona, en protesta pel canvi de la llei d’estrangeria. La protesta es va anant estenent a diferents esglésies de Barcelona, fins a arribar a guanyar un acord, gràcies al que es va aconseguir que es regularitzessin, milers de persones de diferents nacionalitats.
Una altra veu “de gratitud” que va voler ser present en aquest homenatge, va ser la periodista Mònica Terribas, en aquest cas com a representant d’Òmnium Cultural, i així fins que li va arribar el torn al pallasso Tortell Poltrona, impulsor de Pallassos sense Fronteres. Acordió en mà i un somriure vermell pintat, aquest cop una mica moix, i nas de pallasso, va entonar “L’hora dels adéus”. Va ser impactant. Es va fer un silenci, seguit d’un fort aplaudiment. No van caldre les paraules.
I per acabar, tots els assistents vam tenir l’honor de veure a l’Arcadi Oliveres com s’alçava de la cadira, que ocupava a primera fila, ajudat per la seva esposa Janine i pujava les escales fins a arribar al micròfon, on la Diana Pla responsable de la part tècnica de l’acte, li oferia una cadira, que va rebutjar. De peu, agafat al micròfon, es dirigí al públic assistent. Les seves primeres paraules les dedicà a Joan Botam (la primera veu que es va fer sentir en l’acte) sacerdot caputxí i pacifista, que va tenir un paper destacat en la Caputxinada, i a qui l’Arcadi reivindica com el seu mestre en “el gaudi de la llibertat i el respecte dels drets fonamentals”.
Arcadi Oliveres, nascut a l’Esquerra de l’Eixample, el primer de cinc germans, pacifista des del bressol. Economista que anava per enginyer, però que en realitat li agradava la política, perquè “creia que des del punt de vista polític es podien canviar les coses, tot i que no se’n poden canviar gaires”. I que va acabar estudiant ciències econòmiques, “perquè a la façana de la facultat hi posava, en castellà, Facultad de Ciencias Políticas, Económicas y Sociales i vaig pensar que és la que més s’hi assemblava”. Altermundista, anomenat rebel de l’economia mundial, professor d’economia aplicada a la UAB, activista social i referent de la cultura de la pau. Home lliure, que sempre ha fet el que ha volgut, segons ell mateix comenta que li diuen les seves germanes.
Dissabte, 6 de març de 2021, l’Arcadi Oliveres, present al seu homenatge, mostra una vegada més el seu caràcter revolucionari amb aquesta manera d’encarar la mort, amb aquest adéu compartit i preguntant-se si estarà a l’altura del Marcel, que va afrontar la mort, “amb una autoritat moral de persona gran”.
“M’estic morint…”- comenta a uns amics, en acabar l’acte- sóc al temps de descompte, molt content per aprofitar al màxim -i fent gala del seu humor- afegeix, “… potser encara podré marcar algun gol”. Fa unes setmanes, en un article anterior, alertava que se’ns en va una generació irrepetible i que la memòria del segle XX es va esvaint. Per a mi, l’Arcadi Oliveres n’és un màxim referent. De tot el seu extens llegat, em quedo amb el que li he sentit repetir com un mantra: “Estem obligats a no perdre mai l’esperança”.
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics