En resposta a Cromwell
Moltes gràcies, Cromwell. Tinc el costum de respondre els comentaris dels lectors, fins i tot els dels qui ho fan anònimament, encara que sempre m'hagi semblat que dir les coses públicament també és un acte de responsabilitat.
Certament, la paraula llibertat és d'aquelles que sonen bé, i que tothom fa servir, ben sovint des de l'absoluta buidor intel·lectual. En soc conscient. Avui dia tothom diu que és demòcrata, tothom vol la llibertat, etc. Sembla que ningú no vol renunciar a aquests valors, però poc sovint els acotem, els pensem. Com bé apunta vostè, la gràcia de tot plegat comença quan entrem en les definicions, en mirar d'esbrinar què volem o què ens volen dir, quan parlem o ens parlen de llibertat. En aquest article, m'he pres la llicència d'emprar la paraula llibertat sense la necessitat de fer-ne cap article acadèmic, perquè em semblava que ja s'entenia perfectament a quin tipus de llibertat m'estava referint. Tinc en molt bona consideració els meus lectors, a qui considero persones prou intel·ligents, i no crec que els faci falta una nota al peu per comprendre el sentit del que deia. Li puc assegurar, però, que la tria del mot és ben conscient. Altra cosa, ben diferent, és que vostè no estigui d'acord amb les meves idees, cosa que, d'altra banda, em sembla natural (discrepar), en la vida en societat.
Com vostè sabrà, en el món ens hem dotat de drets individuals i de drets col·lectius, i en aquest cas estava al·ludint a la llibertat nacional, una causa legítima que un gruix de ciutadans de Catalunya, i també del País Basc, han defensat per a allò que ells consideren (jo també ho considero així) el seu país. De lluites per la independència la història moderna i contemporània n'és plena. Jo no estic a favor d'imposar res a ningú, ni molt menys de matar ningú. Si vostè treu conclusions d'aquesta mena, arran de la lectura del meu article, que repassa la trajectòria d'algú que sí que hi va creure (però que també va treballar perquè ETA deixés de matar) i que vol aprofundir en els grisos, potser és que no m'ha llegit prou bé, o potser he estat jo qui no s'ha expressat degudament.
Sigui com sigui, d'imposició per la força en podríem parlar a bastament. Quan una part tan significada d'una població està demanant, per exemple, un referèndum, des de reivindicacions pacífiques (la mostra, en el nostre cas, tot el que va passar a Catalunya entre els anys 2010 i 2017, abans del fals referèndum) o vota opcions polítiques en contra de la monarquia, què cal fer? No res? Reprimir aquests anhels, democràticament legítims? És per això mateix que Espanya, a parer meu, fracassa com a país. Per això fracassen, Cromwell, i continuaran fracassant, encara que nosaltres tampoc no siguem capaços d'aconseguir la independència. Em temo que vostè fa una lectura una mica fanàtica de les lleis. Entengui'm bé, no em manipuli, vull dir que les lleis són, o haurien de ser, el resultat d'uns consensos socials, i que en una democràcia madura la legalitat sempre s'acompanya d'una legitimitat forta. Una legalitat sense legitimitat, també s'està imposant, a la pràctica, per la força. Crec que el millor que podrien fer és buscar sortides atractives perquè en el seu projecte de país hi puguem tenir cabuda tots. No ho dic des de la condescendència. Jo si pensés com vostè ho intentaria. En el meu cas, continuaré defensant la independència de Catalunya per vies pacífiques, i perquè tothom hi vegi una oportunitat per construir un país millor i trencar amb l'ombra del franquisme, que també considerava que només importava la llei. I punt, perquè allò sí que era una dictadura.
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics