Dilluns, 19 d'Abril de 2021

El testimoni de Iulen de Madariaga: passat, present i futur

Tot just la setmana passada vaig acabar de llegir ‘En honor a la verdad’ (Pol·len Edicions, 2020), les memòries de Iulen de Madariaga, que ha mort aquest dimarts 6 d’abril, a l’edat de 88 anys. L’obra, traduïda a la llengua castellana per Jela Martínez, és un testimoni molt interessant sobre la història d’ETA, des dels seus antecedents, amb la fundació, l’any 1952, del moviment clandestí Ekin, fins a l’anunci de la dissolució de l’organització armada.

Nascut l’11 d’octubre de 1932 al número 5 del carrer Berastegi de Bilbao, en un pis situat al damunt de la històrica cafeteria Iruña, Madariaga afirma en el llibre que ell ja va néixer ‘abertzale’. El seu avi, Ramon de Madariaga, va ser un dels redactors de l’Estatut d’Estella, i el seu pare, Nicolás de Madariaga, va estar vinculat al nacionalisme basc, tot i que discrepava amb els estatuts del PNV, que exigien a la militància ‘jetzale’ ser de confessió catòlica i disposar de vuit cognoms bascos. En aquest context familiar, en què les converses sobre la preocupació pel futur de l’èuscar i del país eren recurrents, l’autor diu que va adquirir consciència política ben d’hora, a partir dels 12 anys.

“Había que hacer algo”. Amb aquesta frase, una de les més repetides al llarg de l’obra, sembla que vulgui posar el lector en situació. Després d’haver perdut una guerra que, Madariaga, amb perspectiva nacional, anomena “del 36-37”, de la repressió de la dictadura franquista i de nou anys d’exili a Xile, estava convençut que calia passar a l’acció, i que calia fer-ho en el llenguatge dels colpistes. Madariaga sentia que la seva generació havia de capgirar el curs dels esdeveniments: “Éramos hijos de la guerra, rebajados, oprimidos, niños de una generación que fue expulsada de su propio país”. En el seu cas, els franquistes li havien destrossat, literalment, la casa natal. Calia, doncs, a parer seu, recuperar l’“audacia” i la “dignidad nacional”. El ‘presentisme’, que tan sovint entela la mirada, es perd, des de la còmoda tribuna alliçonadora, aquests matisos, imprescindibles per comprendre la Història, qualsevol història.

El llibre ensenya, als qui no estem versats en la matèria, que ETA “surgió primeramente como algo cultural”, arran de les desavinences d’Ekin amb el PNV —en especial, amb Juan de Axuriagerra—, i que pretenia bolcar-se en l’ensenyament de l’èuscar. Madariaga també hi conta algunes anècdotes d’allò més curioses, com el fet que, si no hagués estat pel biscaí col·loquial, l’organització s’hauria dit, a proposta de Mikel Barandiaran, ATA (sigles d’Aberri Ta Askatasuna), que en aquest dialecte del basc significa “ànec”. El nyequejar d’aquest animal no els devia semblar gaire apropiat, però, per fer crides a la insurrecció armada.

‘En honor a la verdad’ fa honor a una veritat, la de Iulen de Madariaga, que amb aquestes memòries mostra d’una manera diàfana com es va allunyar progressivament d’ETA i la via armada. L’autor hi confessa, per exemple, que després de la mort de Franco, l’any 1975, els va resultar cada cop més difícil d’intentar justificar, als ulls del món i de la societat basca, l’activitat violenta, i també s’esplaia a l’hora de manifestar les diferències, des de la dècada dels 80, amb la cúpula d’ETA i, en concret, amb Josu Urrutikoetxea. Doctorat en Dret a Cambridge, aquest veterà de l’organització va adonar-se, llavors, de la deriva d’uns dirigents inflexibles, amb poca volada intel·lectual, que no acceptaven cap tipus de divergència, ni tan sols interna.

Amb l’arribada de la tan imperfecta democràcia espanyola, la societat basca va passar dels pastissos de poma amb què Madariaga confirma que molts bascos van celebrar l’assassinat del policia Melitón Manzanas, col·laborador de la Gestapo, i de l’èxit de l’Operación Ogro, que va fer saltar pels aires la continuïtat franquista, al rebuig d’ETA. En aquestes circumstàncies, segons el periodista Antoni Batista, el seu biògraf, Madariaga, l’‘abertzale’ “que va obrir ETA”, va “començar a tancar-la”. ‘De les armes a la paraula’.

En el llibre, de fet, Madariaga critica, entre d’altres, l’ús del cotxe-bomba, l’assassinat de ‘Yoyes’ i l’atemptat d’Hipercor, per al qual assegura no trobar les paraules que qualifiquin una brutalitat d’aquestes característiques. En desacord amb la preponderància de l’aparell militar dins ETA, la manca de reflexió sobre la realitat basca i la submissió d’Herri Batasuna als etarres, Madariaga es va implicar en el naixement d’Aralar, en primer lloc com a corrent intern i posteriorment com a partit polític de l’esquerra ‘abertzale’ que defensava, ja des del 2001, la via pacífica cap a la independència d’Euskal Herria.

Tot i plantejar totes aquestes qüestions, i mirar d’afavorir, des de finals dels 80, el final d’ETA, Madariaga admet que fins a la primavera de 2006, quan va coincidir amb el pare d’un mosso d’esquadra assassinat per ETA, l’agent Santos Santamaría, i Robert Manrique, víctima d'Hipercor, no va ser conscient del dolor causat: “Hasta entonces tenía la visión de una parte. No sabía que podían sentir los que estaban al otro lado del parapeto”. És en aquestes pàgines on Madariaga desenrotlla una reflexió sobre les raons ètiques del camí del diàleg: “Hay que saber escuchar, estar preparado para asimilar o sobrellevar testimonio, para guardar silencio. Mantener la cabeza fría para explicar amplia y profundamente lo nuestro. Debemos pasar por ese ejercicio, no ante las cámaras ni dejándolo en manos de los políticos, sino en la intimidad, con modestia y humildad, para entendernos en la medida de lo posible".

Figura clau de l’independentisme basc d’esquerres, Madariaga dedica la part final de les seves memòries a parlar dels reptes de present i de futur que caldrà superar per completar un alliberament nacional que era conscient, quan les va escriure, en èuscar, el 2014, que ell ja no viuria. Inspirat pel procés català, hi defensa la constitució d’un moviment civil que uneixi els ‘abertzales’ i que eviti que caiguin en les lluites per les quotes de poder autonòmic, un espectacle lamentable de retrets i cops de colze partidistes que els independentistes catalans, per desgràcia, estem revivint, de manera pornogràfica, des del 27 d’octubre de 2017. Sort que, com escriu Madariaga, Espanya continua sent un projecte d’estat-nació fracassat, que és incapaç d’entendre la diversitat cultural i lingüística com un valor i que no ha acabat de reeixir mai en les seves aspiracions assimilatòries. Madariaga fa servir una expressió, a les seves memòries, per parlar de la supervivència d’Euskal Herria, que lliga ambdós pobles al ritme d’una sardana que canta: “Som i serem”. Aprenguem, doncs, dels errors del passat per guanyar, d'una vegada per totes, la llibertat.

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (2)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

Enric Garcia Jardí  08 d'Abril de 2021

En resposta a Cromwell

Moltes gràcies, Cromwell. Tinc el costum de respondre els comentaris dels lectors, fins i tot els dels qui ho fan anònimament, encara que sempre m'hagi semblat que dir les coses públicament també és un acte de responsabilitat.

Certament, la paraula llibertat és d'aquelles que sonen bé, i que tothom fa servir, ben sovint des de l'absoluta buidor intel·lectual. En soc conscient. Avui dia tothom diu que és demòcrata, tothom vol la llibertat, etc. Sembla que ningú no vol renunciar a aquests valors, però poc sovint els acotem, els pensem. Com bé apunta vostè, la gràcia de tot plegat comença quan entrem en les definicions, en mirar d'esbrinar què volem o què ens volen dir, quan parlem o ens parlen de llibertat. En aquest article, m'he pres la llicència d'emprar la paraula llibertat sense la necessitat de fer-ne cap article acadèmic, perquè em semblava que ja s'entenia perfectament a quin tipus de llibertat m'estava referint. Tinc en molt bona consideració els meus lectors, a qui considero persones prou intel·ligents, i no crec que els faci falta una nota al peu per comprendre el sentit del que deia. Li puc assegurar, però, que la tria del mot és ben conscient. Altra cosa, ben diferent, és que vostè no estigui d'acord amb les meves idees, cosa que, d'altra banda, em sembla natural (discrepar), en la vida en societat.

Com vostè sabrà, en el món ens hem dotat de drets individuals i de drets col·lectius, i en aquest cas estava al·ludint a la llibertat nacional, una causa legítima que un gruix de ciutadans de Catalunya, i també del País Basc, han defensat per a allò que ells consideren (jo també ho considero així) el seu país. De lluites per la independència la història moderna i contemporània n'és plena. Jo no estic a favor d'imposar res a ningú, ni molt menys de matar ningú. Si vostè treu conclusions d'aquesta mena, arran de la lectura del meu article, que repassa la trajectòria d'algú que sí que hi va creure (però que també va treballar perquè ETA deixés de matar) i que vol aprofundir en els grisos, potser és que no m'ha llegit prou bé, o potser he estat jo qui no s'ha expressat degudament. 

Sigui com sigui, d'imposició per la força en podríem parlar a bastament. Quan una part tan significada d'una població està demanant, per exemple, un referèndum, des de reivindicacions pacífiques (la mostra,  en el nostre cas, tot el que va passar a Catalunya entre els anys 2010 i 2017, abans del fals referèndum) o vota opcions polítiques en contra de la monarquia, què cal fer? No res? Reprimir aquests anhels, democràticament legítims? És per això mateix que Espanya, a parer meu, fracassa com a país. Per això fracassen, Cromwell, i continuaran fracassant, encara que nosaltres tampoc no siguem capaços d'aconseguir la independència. Em temo que vostè fa una lectura una mica fanàtica de les lleis. Entengui'm bé, no em manipuli, vull dir que les lleis són, o haurien de ser, el resultat d'uns consensos socials, i que en una democràcia madura la legalitat sempre s'acompanya d'una legitimitat forta. Una legalitat sense legitimitat, també s'està imposant, a la pràctica, per la força. Crec que el millor que podrien fer és buscar sortides atractives perquè en el seu projecte de país hi puguem tenir cabuda tots. No ho dic des de la condescendència. Jo si pensés com vostè ho intentaria. En el meu cas, continuaré defensant la independència de Catalunya per vies pacífiques, i perquè tothom hi vegi una oportunitat per construir un país millor i trencar amb l'ombra del franquisme, que també considerava que només importava la llei. I punt, perquè allò sí que era una dictadura.

Cromwell  07 d'Abril de 2021

Libertad: Pasado, presente y futuro...

Hay tantas definiciones del significado de La Libertad, como personas. Desde los tiempos inmemorables, los grandes pensadores griegos y romanos, los padres de la oratoria, de la política, etc. Tenían en la palabra libertad el sumun de su sentido ético, paro nadie ha dado con la piedra del bien y del mal.

La libertad ha sido, es y será siempre la palabra por definir, personalmente me quedo con una definición muy actual, y posiblemente, la más ajustada, pero no la última, porque su significado de por sí es indeterminado. El significado es tal que debemos ser conscientes de su contenido:
“La libertad conlleva un sentido de responsabilidad individual y social. Por lo tanto, existe una relación entre la libertad y la ética, ya que actuar en libertad no es dejarse llevar por los impulsos, sino obrar con conciencia en pro del bien propio y común”.

La libertad no es como la define Sir Robert Filmer: "Una libertad para que todos hagan lo que quieran, vivan como les plazca, y no estar atados por ninguna ley".

La libertad está limitada por las leyes tanto en el estado de la naturaleza como en la sociedad política. La libertad de la naturaleza no debe estar bajo ninguna otra restricción que la ley de la naturaleza. La libertad de las personas bajo el gobierno no debe estar sujeta a restricciones, aparte de las reglas vigentes para vivir que son comunes a todos en la sociedad y creadas por el poder legislativo establecido en ella. Las personas tienen el derecho o la libertad de seguir su propia voluntad en todo lo que la ley no haya prohibido y no estar sujeta a las voluntades inconstantes, inciertas, desconocidas y arbitrarias de los demás.

Los amantes de la patria, por mucho que quieran y defiendan, mientras por medio esté la sangre, las muertes y todo lo demás, no tienen derecho, ni los unos ni los otros, porque no imponen la libertad, IMPONEN la fuerza, su criterio y coartan la libertad, ETA, EL PROCÉS, y todo lo que se impone a la fuerza, no es libertad, es DICTADURA.

Reportatges