A partir d'una intervenció de la CUP al Parlament de Catalunya, s'ha generat un debat sobre la participació de determinades persones d'esquerres en els consells d'administració de les Caixes d'Estalvi. El debat és oportú i penso que també pot contribuir a treure lliçons sobre la participació en els consells d'administració de les empreses municipals de Reus. Però seria un error donar-li una dimensió merament municipal o local. El meu punt de vista és que estem davant d'un tema important que hem d'aclarir plegats si veritablement volem construir una alternativa a l'actual ordre capitalista. No es tracta, en cap cas, ni d'insultar, ni de desautoritzar i menys encara de fer mal a ningú. L'important és aclarir les coses com més aviat millor i rectificar errors, en el cas que s'hagin comès.
En primer lloc, cal dir que un consell d'administració no és una institució imposada als capitalistes. És justament el contrari: una institució d'origen típicament burgès. Això no implica que les classes treballadores siguin indiferents a la forma que tingui l'empresa que aquest consell administra. No és el mateix, per exemple, el consell d'administració d'una empresa creada amb l'única finalitat d'obtenir beneficis que el d'una empresa municipal o el d'una caixa d'estalvis.
Comparada amb les empreses privades, una entitat pública pot prioritzar la satisfacció de necessitats socials en comptes de buscar l'extracció de plus-vàlua per enriquir als capitalistes. Ara bé, això últim no garanteix un model alternatiu i és molt fàcil que aquest tipus d'empreses acabin contaminades pels criteris de gestió propis del sistema capitalista. De fet, com explicaré tot seguit, és justament el que ha passat en les últimes dècades.
Personalment, sóc partidari de l'extensió i consolidació de les empreses de titularitat pública. Però sense oblidar que aquesta opció xoca permanentment amb els interessos dels capitalistes i amb les idees hegemòniques en la societat, molt influenciades avui dia, pel neoliberalisme. Partint d'això, és inevitable un conflicte entre les concepcions capitalistes i socialdemòcrates de gestió d'aquestes empreses i les posicions clarament anticapitalistes.
I aquí és on hi ha la contradicció més flagrant en les conductes que des de l'esquerra majoritària s'ha mantingut (hem mantingut) en les últimes dècades. Mentre per una banda s'ha parlat de l'extensió dels drets democràtics i socials i de la democràcia participativa, per l'altra, es posava aquestes empreses en mans de gestors que cobraven sous astronòmics, es mimava als membres dels consells d'administració i al mateix temps es degradaven -de tant en tant- les condicions laborals dels seus treballadors i treballadores.
Considero un error creure, com s'ha fet, que amb la participació delegada dels plens municipals o de les diputacions a les empreses de titularitat pública o en les caixes, el problema democràtic queda resolt. Aquestes institucions, encara que es triïn per sufragi universal, segueixen sent un prototip d'institució de la democràcia representativa indirecta i solen manifestar una profunda desconfiança respecte a la capacitat de les classes treballadores de gestionar directament els seus propis assumptes.
Vull recordar, un cop més, que porto anys i anys reivindicant la figura d'Antonio Gramsci, encara que més d'un m'ha volgut silenciar. En els seus escrits sobre els Consells de Fàbrica, Gramsci contraposa democràcia obrera i democràcia capitalista i considera que els consells de fàbrica són, precisament una expressió de la primera.
Per això, Antonio Gramsci deia que el sistema de democràcia obrera en les empreses donaria forma i disciplina a les masses, seria una magnífica escola d'experiència política i administrativa, que permetria adonar-se que les classes treballadores poden gestionar elles mateixes el seu destí.
Massa sovint, l'esquerra ha caigut en un parany i ha actuat en la direcció contrària a la que Gramsci suggeria. Proclamar, per una banda, la necessària extensió de la democràcia, i exigir, d'altra banda, l'enfortiment de la gestió corporativa de cada empresa, equival a voler conciliar l'aigua amb el foc. És una tasca impossible i que tard o d'hora ha d'acabar malament com de fet ja ha passat.
Per desgràcia, algunes persones han anat molt lluny en aquesta via i han reclamat plens poders per a elles; després han fet el mateix en relació als gerents d'aquestes empreses. En lloc de promocionar els treballadors de l'empresa i suggerir formes d'autogestió, com Gramsci proposava, s'ha posat tot el poder en mans de persones externes, que a més han resultat ser uns aprofitats. Aquest tipus d'actuacions comporten, evidentment, una restricció i no una extensió de les llibertats democràtiques, i fins i tot perjudiquen la democràcia al si dels respectius partits polítics.
No seré jo qui ara suggereixi quina ha de ser l'alternativa, ja que aquesta és una tasca col·lectiva. En tot cas considero que és important assenyalar que l'actuació dins de les empreses públiques revesteix una certa importància. Es tracta de garantir que aquest sector s'estructuri com un veritable contrapoder, on no regeixin les estructures i les jerarquies pròpies de l'empresa capitalista. Si no és així, no hi haurà cap alternativa.
Només hi haurà la substitució d'una "elit de dretes" per una "elit d'esquerres" Però al capdavall, es tractarà d'una elit que no qüestionarà la cúspide del sistema capitalista i continuarà ignorant a la majoria. Utilitzant un dels clixés del passat, es pot dir que per aquesta via, ni es fa la revolució, ni es guanyen les guerres. Passa justament el contrari: prosperen les pràctiques capitalistes de tot tipus, s'expandeix el virus neoliberal i s'agreuja el patiment dels de baix.
Antoni Puig és licenciat en Administració i Direcció d’Empreses, i tècnic superior en Seguretat
