Diuen que quan una parella 'fa aigües' abans de trencar la relació seria bo que cadascú fes una llista de pros i contres per superar el moment o per engegar a fer punyetes tot el fet fins llavors. En moments complicats de relació política, com els que estem vivint entre Espanya i Catalunya, no seria millor recapacitar i ambdues parts fer el mateix i, si un cas, argumentar, ressaltar i recalcar els avantatges de seguir units per un nou projecte millor en comú ? No convenceria més i millor?
La gent que pensa que ja n'hi ha prou d'aquest color i la que, cada dia en més nombre, s'hi va afegint. Aquells moviments que han passat del catalanisme burgés al sobiranisme popular i els que estan passant, directament, a l'independentisme transversal, segurament encara estan deixant pel camí a molts i molts indecisos que estan esperant aquests gestos que, si no es produeixen -com sembla ser la intenció- aniran desinflant-los. És cert i és el que volen aconseguir, però també pot passar exactament l'efecte contrari al que volen, que es vagin carregant de més raons per donar el pas.
La realitat que es respira als hospitals, a les escoles, als serveis socials, esta abocant a una sensació de resignació pel que se sap que està passant arreu però, a la vegada, està obrint l'horitzó a cada dia més gent per mirar més enllà. Qui vol saber els motius del que passa aquí en pot tenir tota la informació sense massa dificultats i, amb una mica de sentit comú, en treurà l'entrellat que, generalment, no coincidirà amb el que li 'venen' oficialment que, a temps d'ara, ja no es pot blindar com temps enrere.
O sigui que, amenaçant i boicotejant... O escanyant fins l'ofec, fiscal, econòmica i culturalment és la pitjor mesura per refer llaços, atenuar tibantors, i afluixar les cotilles que s'han fet ja massa ajustades per respirar com a país. I això s'hauria de fer pel bé de tots plegats.
Però per això, cal despullar-se de l'armadura d'èpoques de llança i espasa en que tot s'aconseguia o es perdia per la força, o dels estris més actuals per prohibir i torpedinar qualsevol cosa que soni diferent de l'única cançó que s'ha de sentir i que pot emocionar, encara que no tingui lletra.
S'ha de tenir la intel·ligència, habilitat i sentit comú -i en major mesura qui gaudeix de més poder- d'asseure's a una taula i argumentar i convèncer de que tothom pot prendre mal i pactar la sortida menys perjudicial per totes les parts enfrontades. Perquè, a hores d'ara, hi pot haver algú que no tingui clar que estan enfrontades?
Caldrà escriure i llegir moltes pàgines més? Caldrà seguir parlant sempre del mateix? És possible que a ningú se li obri l'enteniment i reaccioni? És possible tanta arrogància, basada en una xuleria gratuïta que només pot conduir al desastre? És que uns no sabem on faríem cap, és cert, però és que els altres no veuen com quedarien?
