Carlos Taibo (Madrid, 1956) és escriptor i professor de ciència política de la Universitat Autònoma de Madrid. Malgrat que a Twitter es presenti com un “’pensador’ manifiestamente sobrevalorado, en visible decadencia intelectual”, és un dels principals estudiosos de la teoria del decreixement, i ha publicat una quarantena de llibres al voltant de temes tan diversos com l’anarquisme, la globalització, el moviment 15-M, el nacionalisme espanyol, la Unió Europea i la història contemporània de l’Europa oriental. Conversem amb ell una estona breu, a la recerca d’horitzons.
Autogestió, democràcia directa, suport mutu. Taibo considera que seria interessant fer reeixir “els valors clàssics de l’anarquisme” en les nostres pràctiques polítiques. Del moviment del 15-M, sorgit el maig del 2011, en destaca, precisament, l’enfortiment de la perspectiva crítica dels ciutadans i l’obertura d’espais autònoms autogestionats.
Taibo, que ha analitzat el paper dels anarquistes durant la Revolució russa, recorda que “en tots els processos revolucionaris ha existit un corrent llibertari que defensa la democràcia de base, i a Rússia va ser molt important”. I recorda que a Catalunya, fins a l’any 1936, també va ser així: “Era un moviment molt poderós. El que passa és que en relació al món llibertari hi ha hagut tres grans posicions: l’oblit, la demonització i l’exercici de subsumir-lo entre els republicans”.
Anticapitalista, antifeixista, antipatriarcal, antiglobalització. Taibo no troba negatiu que les esquerres es fonamentin en tot allò que les uneix des de la crítica. “Les fórmules ‘anti‘ també són saludables. De fet, a l’esquerra hi trobo en falta sovint posicions clares d’allò que es rebutja”, afirma. Amb tot, admet que, per exemple, en el món llibertari, falten “perspectives verbals ‘propositives’”. “És molt més interessant desenvolupar l’autogestió a la pràctica que assumir, per exemple, una crítica de les eleccions, i el moviment llibertari, amb alguna excepció, s’ha concentrat més en la difusió de les idees pròpies que no pas en el designi de portar-les a la pràctica”, conclou Taibo.
Davant d’un context com l’actual, en el qual molts joves es veuen forçats a emigrar per treballar en unes condicions mínimament dignes o bé a sotmetre’s a unes condicions laborals pèssimes, Taibo creu que “molts dels elements del sindicalisme de combat d’abans haurien, per lògica, de reaparèixer”. Entre altres coses, perquè “el fenomen del precariat no tenia, aleshores, ni de lluny, el pes que té ara”. No obstant això, a parer de Taibo, bona part de la població “està capturada per la societat de consum, i escapar-ne és difícil”. A més a més, segons l’escriptor i professor madrileny, en les darreres dècades, en general, el capitalisme “ha experimentat mutacions brutals, amb l’especulació i l’allunyament de l’economia productiva”, i el ressò dels mitjans de comunicació i el poder dels processos de control social s’han reforçat i sofisticat.
La independència política, per a ell, té poc o res a veure amb la creació d’estats i de fronteres. Malgrat tot, Taibo es considera “autodeterminista”, i l’any 2014 va decidir publicar l’assaig ‘En defensa de la consulta sobiranista en Cataluña’ (Catarata, 2014). “Em sembla curiós que un estat que presumeix de democràtic no pugui organitzar un referèndum”, assegura, rememorant la intencionalitat de l’obra. Taibo reconeix que en el denominat ‘procés independentista’ la majoria “hem estat una mica ingenus”. “Jo tampoc no m’imaginava que arribarien tan lluny, amb la repressió”, admet.
Pel que fa al suport de grups llibertaris al referèndum del Primer d’octubre, Taibo defensa que “la repressió exercida per l’estat espanyol va obrir els ulls de molts catalans, i també de molts no catalans. Aquell referèndum va ser l’intent més eficient de posar en qüestió la lògica de l’estat de les darreres quatre dècades”.
Per acabar, li preguntem si les esquerres s’han quedat sense miralls des dels quals creure en un futur millor. Té molt clar de “la lògica de la jerarquia, de l’estatalització i el productivisme”, que segons ell ha estat al darrere dels canvis polítics que es van produir a Nicaragua, a finals dels setanta, i a Veneçuela, als noranta, no se’n podia esperar una alternativa. I confessa que ell prefereix interessar-se per altres moviments polítics, com els apareguts a Chiapas i Rojava.
