Cal reconèixer que Pedro Sánchez ho sap fer. Ha tingut a tothom pendent de prendre una decisió per la qual ens va dir que necessitava cinc dies. Llàstima que no tingués la capacitat de reflexos del primer ministre d'Escòcia que ha comunicat la decisió de dimitir en menys temps que el que calia per llegir l'emotiva i personal carta de Sánchez.
Clar que una vegada escoltada la seva declaració, en la qual ens comunicava la voluntat de seguir en el càrrec tot afirmant que actuarà amb fermesa, potser li hi hauria calgut més temps, almenys per poder preparar alguna raó amb una mica de pes, que justifiqués tota la teatralització. No es pot anomenar de cap altra manera vist els pobres, millor dit, la manca d'arguments donats per seguir en el càrrec.
Al marge de les innombrables teories que han circulat durant tot el cap de setmana, ara cal centrar-se en l'escenari actual i que posa en evidència una vegada més la capacitat que té Sánchez per capgirar l'agenda política quan creu que no li va a favor. Aquesta és la percepció que hom té quan s'analitzen les eleccions catalanes, tot i que les enquestes li donaven com a guanyador, ja que sembla que és a ell a qui es vota i no al seu candidat Salvador Illa. El candidat socialista no sortia amb prou marge per poder ser escollit, amb un horitzó complicat de potencials pactes postelectorals, ara s'han vist sacsejades, de moment en els primers dies de campanya, parlant tots els candidats, de la possible decisió de Sánchez i poc o gens del motiu de la convocatòria que és escollir un govern per Catalunya.
Aquesta, si més no, és una de les conseqüències de les seves declaracions, poden dir que no volguda, però costa creure-ho que no hi hagi premeditació en un polític que ha fet de la resistència, com diu al seu llibre, la raó de les seves actuacions. També, però s'ha de remarcar que tot i que ho fa tard i tan sols quan ell a través de la seva família s'ha vist afectat, reconèixer que la democràcia de l'Estat espanyol té mancances, té punts febles i que no acaba d'anar a l'hora. Caldria recordar-li que ja fa anys que aquesta situació la viuen polítics catalans, Trias, Wagensberg, Mas, tan sols per anomenar alguns dels afectats per actuacions d'aquest tipus, de les que ara ell es queixa. Alguna declaració al seu moment i algunes mesures per intentar evitar-ho, haurien anat bé. En lloc d'això va mirar cap a un altre costat, fins i tot va donar el vistiplau a la utilització del programa Pegasus, per espiar als polítics catalans. En qualsevol cas, benvingut sigui, si amb aquesta declaració, ara posa sobre la taula les mancances de la democràcia espanyola, esperem que vagi més enllà d'aquesta "actitud ferma" que ens ha anunciat.
La pregunta que ara sorgeix és, si realment els partits polítics d'àmbit estatal, fan una campanya per a les eleccions catalanes o actuen amb una visió de les repercussions a l'Estat espanyol. No cal dir que el PSC-PSOE està actuant així durant els dies transcorreguts entre els dos comunicats de Sánchez. El missatge d'Illa ha estat que calia que els votessin per salvar Sánchez i cal deduir que salvant a Sánchez, ja consideraven que Catalunya estava salvada?
Per altra banda, PP, Cs, Vox utilitzaven el mateix argument en estil contrari, fent caure a Sánchez tot aniria bé. S'ha arribat a una espanyolització de la política catalana que no cal parlar de la realitat del nostre país, més enllà dels tòpics que treuen a passejar de tant en tant.
No fa gaire comentàvem que la política catalana es desenvolupa a Madrid, és cert. Els pactes per intentar obtenir quelcom sempre s'han de resoldre en l'escenari actual amb els partits polítics d'àmbit estatal i, permetin l'expressió, jugant al seu camp. Però, arribar a la situació que ara s'està vivint entre els polítics catalans, de deixadesa, quasi d'abandonament de la idea de país, comença a generar un escenari, que ja en el segle XVI amb el regnat de Felipe IV es va intentar sense aconseguir-ho, de castellanitzar Catalunya i que el català no es parlés.
Sembla, però, que aquella voluntat que va estar més o menys viva al llarg de la història, ara sembla tenir una revifada. En primer lloc, per les sentències judicials a l'escola, per les bandades de la Generalitat amb les lleis que suposen han de defensar, per la manca de control del compliment de les normes, però també i d'una manera molt important, pels nostres representants polítics.
Costa trobar mítings més enllà dels tres partits anomenats independentistes (JUNTS, ERC i CUP) que siguin fets en català. Hi ha dirigents polítics a banda de Ciutadans, que tenen com a objectiu anar contra el català, o Vox, del que no cal dir res, però el PP, fins a l'aparició de Cs, els seus dirigents parlaven en català a tot arreu, fins i tot al Parlament, sense que això fos deixadesa de les seves idees, o és que ja no són les mateixes?
Però el cas més preocupant és el PSC-PSOE. Durant la nostra història més recent, des de la Mancomunitat fins avui, tots els presidents, han parlat en català, fins i tot Montilla que tenia el castellà com llengua materna, però ara la situació pot canviar. Salvador Illa fa les seves intervencions en castellà intercalant de tant en tant el català. Si arribés a la presidència, com defensaria una llengua que intenta no parlar?
Durant la Segona República, en una trobada a Barcelona entre Manuel Azaña i Pompeu Fabra, el primer es va estranyar que durant una passejada la gent saludava a l'un i l'altre, tot i que molta més gent s'adreçava a Pompeu Fabra, fet que va comportar el comentari de Manuel Azaña estranyat que saludessin més a un gramàtic que al president de la República. La resposta de Fabra va ser: "president vostè representa la República, que és molt important, però jo amb tot el respecte, represento la llengua catalana, que és encara més important i estimada". Tant han canviat les coses perquè ara sigui més valuós rendir compliment als polítics estatals que la defensa de la nostra llengua?
Joan Bermúdez Prieto és advocat i politòleg.
