Llibres per entendre aquells dies d’octubre

La literatura de no ficció sobre Catalunya ha augmentat considerablement arran dels fets ocorreguts abans, durant i després de l’1 d’octubre de l’any passat. Un mes que va desembocar en una tímida DUI, l'aplicació de l'article 155, el posterior empresonament i exili de polítics, i la celebració d'unes eleccions. No és d'estranyar que en tots aquests mesos hagi sortit una biblioteca per entendre Catalunya. A la seva manera, així van ser aquells dies d’octubre.

“Perdona, perdoneu, no ho he aconseguit aturar”. Aquestes van ser les paraules de Miquel Iceta a Carles Puigdemont la nit del 26 d’octubre de 2017 al Palau de la Generalitat, després de negociar amb els màxims responsables del Govern espanyol el fre d’última hora de l’article 155 a Catalunya. Aquest és un dels molts secrets, converses, pressions, xantatges i fins i tot llàgrimes que s’han produït al llarg de tot aquest temps. Especialment el mes d’octubre de 2017 passarà a la història com el de les intrigues, moltes d’elles relatades per un dels testimonis que més a prop ha estat i millor coneix els detalls del ‘procés’, el periodista Oriol March.

La frase del líder del PSC expressava el neguit que es va viure a Catalunya aquell dijous, el dia més impredictible des que va començar el procés al 2012. Així, el llibre Los entresijos del “procés” (Catarata) és una crònica des de dins del que va passar en les reunions de l’Estat Major del procés, de la sortida de part del Govern cap a Brussel·les, de les tensions entre els partidaris de la República. Un relat sobre les diferències entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, les pressions de la CUP, sobre les pressions empresarials, sobre els moviments de Marta Pascal i alts dirigents del PDeCAT perquè el president retirés les urnes l’1 d’Octubre davant la contundent actuació policial. Durant el procés, no tot va ser predictible, com il·lustra aquest fragment del llibre.

“Els recels en l’independentisme van augmentar en el moment en què Puigdemont va conversar de manera amable i visible amb Mas després de la sessió parlamentària. Sectors d’ERC i de la CUP van sostenir que l’expresident estava “frenant” la declaració d’independència i que pressionava per a la convocatòria d’eleccions. El ja exlíder del PDeCAT, les sigles que van sorgir de la refundació de Convergència, era a la Generalitat la nit anterior dels fets, i els màxims dirigents del partit -inclosa la seva coordinadora general, Marta Pascal- també va formar part de les converses. Se’ls atribuïa, amb raó, la voluntat de forçar al president perquè posés les urnes en clau autonòmica, encara que ho negaven en públic. Mas, Pascal i Santi Vila van ser els tres principals dirigents de la formació nacionalista que va pressionar a Puigdemont perquè convoqués eleccions”.

Efectivament, un dels protagonistes destacats d’aquests dies va ser Santi Vila, autor d’un dels llibres que ha caigut com una galleda d’aigua freda entre molts dels seus excompanys de govern, ara a la presó o a l’exili, que interpreten el document com una prova de deslleialtat. D’herois i traïdors (Grup 62) ofereix la visió personal i personalista que té Vila sobre el procés. Pel que va ser conseller de Cultura i posteriorment d’Empresa i Coneixement de la Generalitat, aquest llibre ha estat un exercici “terapèutic” en què revela que es va oferir a Carles Puigdemont per ser el seu cap de gabinet i on reconeix com de malament ho va passar durant el ple del 6 i el 7 de setembre, quan al Parlament es va aprovar l’anomenada llei de desconnexió en la sessió més tensa de totes les que s’han celebrat a la Cambra catalana. Un sentiment que comparteix també més d’un en el seu partit. Potser l’explicació al malestar que ha provocat l’exdirigent del PDeCAT s’explica per fragments com aquest en el qual dóna la seva versió del que va passar al Palau de la Generalitat quan Puigdemont va plantejar convocar les eleccions.

“El que va passar a la reunió de l’Executiu d’aquell dimarts 24 d’octubre i en la següent de dimecres 25 a la nit ha estat més o menys relatat i està a les hemeroteques. Al meu entendre, potser la diferència més notable entre les dues reunions va ser que, així com en la primera els consellers d’ERC (amb l’excepció d’Oriol Junqueras, sempre caut) van donar a conèixer les seves opinions i els seus dubtes sobre si la millor opció era la DUI o la convocatòria d’eleccions, en la segona, en canvi, aquests dubtes i matisos van desaparèixer i la veu cantant dels republicans va quedar en mans de Marta Rovira, que, com li va retreure Robert Redford a Barbra Streisand a ‘Tal com érem’, és també una dona intensa, irascible i fanatitzada, com s’ha pogut comprovar més tard a través de les seves contundents declaracions públiques, poc donada als dubtes i matisos, i menys encara a l’ús de la moderació com a guia”.

Un altre dels llibres que repassa el procés a partir d’una mirada crítica és Empantanados (Peninsula) de Joan Coscubiela. “Estic disposat a partir-me la cara perquè vostès votin sobre la independència de Catalunya, però no si trepitgen els drets dels diputats!”. El 7 de setembre de 2017 la veu de Coscubiela va ressonar amb força al Parlament de Catalunya. Denunciava els procediments emprats per les forces independentistes per aprovar el marc legal del referèndum de l’1 d’octubre. Diputats del PP i de Ciutadans es van aixecar per aplaudir-lo. Alguns dels membres del seu propi partit, Catalunya Sí Que Es Pot, en canvi, no. La intervenció de Coscubiela encoratja aquest llibre, en el qual l’ex diputat reivindica el valor de dubtar.

És un intent d’explicar què està passant a Catalunya i a Espanya. Si el que passa és un procés únic a Europa i al món o té elements comuns en altres llocs. És també un intent de donar veu a moltes persones silenciades, d’animar-les a sortir de l’armari i sentir-se orgulloses de ser equidistants i, sobretot, que se sentin representades, menys orfes de la política. El subtítol del llibre, Una alternativa federal al soviet carlista ja dóna pistes que Coscubiela dedica una part important de les 316 pàgines a denunciar la “irresponsabilitat” dels partits independentistes. La intensa i deslleial competència entre els partits independentistes, l’enorme suflé d’il·lusió social generat per unes expectatives finalment frustrades i l’esgotament d’una estratègia que no va valorar en la seva justa mesura el poder de l’Estat han portat a Catalunya, segons el parer de Coscubiela, a una situació en el que l’únic que cal pactar és el “desacord”. Per això diu:

“Quan no és possible l’acord, gestionar el desacord, comprant temps, pot ser una bona opció”

Aquest moment de ruptura, de gran participació popular, que irònicament diu “democràcia dels soviets” és el que, segons Coscubiela, en el fons, ni accepta ni comprèn l’esquerra escarxofada a les butaques del parlamentarisme.

“El predomini del conflicte nacional és i pot seguir sent un impediment insalvable per construir una alternativa d’esquerres a Catalunya”

Del sobiranisme com a miratge, situant el conflicte en termes de Catalunya contra l’Estat, també parla Josep Martí Blanch, secretari de Comunicació del Govern d’Artur Mas, al llibre Cómo ganamos el proceso y perdimos la República (ED Llibres). Martí, atorga als errors de l’independentisme institucional de l’últim tram del procés la gran responsabilitat de l’atzucac actual. Per què matar el procés si encara no ha arribat l’hora de fer la República? És una de les preguntes que es fa per a descriure les equivocacions que ha comès l’independentisme. La principal, l’origen, el situa en la carrera fratricida entre Convergència i ERC per veure qui es converteix en el referent polític d’aquest espai amb el qual s’identifiquen més de dos milions de catalans.

Sap del que parla perquè va estar a la cuina del Govern que va aconseguir fer realitat el 9-N. Parla del 27-O com un error majúscul, l’última baula d’una cadena d’errors que comença el 2015, amb la negativa a llegir bé el resultat de les eleccions. El llibre revela, entre altres coses, com Pedro J. Ramírez va proposar ajudar Mas per aconseguir el pacte fiscal a canvi que la Generalitat s’oblidés de la immersió lingüística. O reprodueix una frase del director de l’ABC, Bieito Rubido, que donaria gairebé per a un llibre sencer: “Per sobre de la veritat hi ha la unitat d’Espanya”. Però aquest periodista no només descriu els errors de la majoria de mitjans i partits amb seu a Madrid per entendre què estava passant a Catalunya. Diu l’autor:

“No pot derivar-se cap estratègia encertada de qui, alhora que es sobrevalora, menysté el seu adversari”.

Tampoc falten les crítiques a l’unionisme espanyolista.

“No ha sabut entendre que la seva estratègia de judicialització i repressió no és vàlida quan el que es planteja està avalat per més de dos milions de persones pacífiques i amb voluntat de persistir. Catalunya no és el País Basc”.

Entre l’onada de llibres sobre la secessió catalana sobresurt El naufragio. La deconstrucción del sueño independentista (Planeta). Una crònica periodística que es limita a narrar i a valorar fredament els fets i deixa al lector que tregui les seves pròpies conclusions. Cap a on va Catalunya i d’on ve? Amb aquesta premissa arrenca aquesta crònica “desapassionada” dels esdeveniments que han definit la política catalana. Lola García, directora adjunta de La Vanguardia i autora d’aquest llibre, planteja al lector les claus necessàries per analitzar el transcurs del moviment secessionista en els últims anys.

El títol fa al·lusió a un naufragi compartit entre els líders sobiranistes i el Govern de Rajoy: “El vaixell s’enfonsa perquè tothom fa massa forats. Jo crec que hi ha bots salvavides, sempre n’hi ha en política, però serà complicat reconstruir ponts, explicar a tothom en quina situació ens trobem, quina és l’estratègia a seguir a partir d’ara, recompondre els partits”. Lola García, aborda l’evolució del procés sobiranista des de 2012 i assegura que l’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont ja contemplava el gener de 2017 marxar a viure a l’estranger per no sotmetre’s al Tribunal Constitucional.

El llibre també aborda el paper del llavors vicepresident del Govern, Oriol Junqueras, de qui assegura que íntimament era partidari de convocar eleccions i evitar la declaració d’independència, però mai va arribar a transmetre-ho en públic en les reunions prèvies al 27-O. Artur Mas té un paper clau en el seu relat. Suggereix que aquell polític moderat, centrat, és qui en realitat atorga la naturalesa a l’independentisme.

“Tres dirigents polítics han tingut en les seves mans la capacitat de prendre un camí o un altre en diferents moments dels anys que van des del 2012 al 2017, el període àlgid de l’anomenat ‘procés’ sobiranista català. Són Artur Mas, Carles Puigdemont i Mariano Rajoy. Hi ha hagut molts més actors, però ells són els tres que van poder marcar el rumb. Les metàfores marineres, precisament, són molt del gust de Mas, que només arribar al seu despatx del Palau de la Generalitat va penjar un timó amb el lema “cap fred, cor calent, puny ferm, peus a terra”, procedent del Sebastiana, una corbeta que va comandar el seu avi. La determinació de Mas de virar la nau des d’aquest equilibri entre reivindicació permanent i el pacte amb l’Estat que va ser el pujolisme cap a l’independentisme unilateral és un element essencial en aquesta història”.

Amb timó o sense timó, si hi ha un llibre que ajuda a entendre com s’ha arribat fins aquí és el del filòleg i escriptor Jordi Amat. La confabulació dels irresponsables (Anagrama) assenyala les successives mines que la política va anar col·locant durant anys sense que ningú les desactivés. L’autor de títols com El llarg Procés, qüestiona el relat establert sobre el fracàs de la reforma de l’Estatut i l’actual crisi política a Catalunya. Plantejat en forma de pamflet, l’autor discrepa i discrepava del procés que va portar a l’1 d’Octubre, i encara que va seguir discrepant després, aquell matí plujós va anar a votar.

Amat, subratlla que uns han estat més irresponsables que altres. El president Rajoy, per començar: “Dels polítics és el més irresponsable. I ja sigui per ganduleria o incapacitat, ja sigui per falta d’audàcia o incomprensió del desafiament plantejat, en lloc de donar una resposta política va deixar podrir el problema”. Però Rajoy no és l’únic. També carrega contra les elits -a Catalunya polítiques i mediàtiques per activa, les econòmiques per passiva- per no haver estat a l’altura i validar un relat que ha allunyat la ciutadania de la realitat. Les primeres pàgines de La confabulació dels irresponsables ens mostren quina és la tesi principal del pamflet d’Amat i com és el seu estil:

“L’objectiu principal d’aquest pamflet és repensar un tòpic. D’una manera acrítica s’ha assumit que la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia va ser el punt d’inflexió que va fer mutar políticament el corrent central de la ciutadania de Catalunya. Una mutació que ha posat en crisi el sistema polític català i l’estabilitat institucional espanyola. Més que una veritat, és un tòpic. O és una veritat parcial i, com així ho és, cal afirmar que és una veritat interessada. L’honestedat obliga a repensar-la”.

Enmig del clima d’alta tensió que hi ha entre Catalunya i la resta d’Espanya són molts els que es pregunten: el Parlament va declarar la República catalana el 27-O? Aquesta qüestió no té una resposta fàcil. Aquests relats posen llum a uns esdeveniments que formen ja part de la història d’aquest país i que segueixen molt oberts en les nostres pròpies vides quotidianes. Totes les societats necessiten fabricar la seva pròpia versió de la història. No només aquesta, totes.