Des de la Confiteria Padreny i fent el cor fort

Segurament molts cops ha de ser així, ho fem per sobreviure, per no mostrar feblesa a altres persones, també perquè no volem fer patir a persones que ens estimen. No hi ha dubte que és una manera de sobreviure a tot plegat. Una pilotada endavant carrer amunt, com quan jugàvem de petits per tal d'arribar un altre cop a un estat més o menys agradable amb un mateix, observant que el batec estigui ben protegit fent el cor fort.

M'assec al tamboret de sempre i demano el de sempre, un cafè amb gel faci el fred que faci, sempre amb glaçó, sempre aigualint el millor moment del dia i despertant-me de qualsevol somni de cop, sense deixar-me alè per recuperar-me de l'ensurt d'allò que he somniat i que era un miratge meravellós, no fos cas que realment em passes alguna cosa bona quan menys m'ho espero. La realitat un cop més ha deixat caure davant dels meus ulls perduts en la immensitat d'un cafè matiner, que el meu desig i jo vivim a anys lluny, tinc la seva olor entre els meus dits i, alhora, el seu record, perquè un cop més ja no està al meu costat, ella, una llum cegadora que m'encega. Sobretot quan passa això, quan torna a ser record.

Intento refer-me de tot plegat perquè avui m'ha dit que no ens veurem mai més, però les notícies que arriben d'arreu del món són com per canviar el cafè per una ampolla de vi i aixecar-la ben amunt mentre cantem la cançó del final, amb un Tití del celler Nogerals em conformo, amb una copa partida en dos com un país en guerra civil en tinc prou i de totes, només em quedo amb una cicatriu, segurament la que em va provocar menys dolor, però em va fer més mal.

Ara que la tardor demana pista i assajo cada matí davant del mirall de l'ascensor quin ha de ser el meu posat davant la vida abans de sortir al carrer, rescato d'entre els meus records aquells moments que m'han fet feliç per poder posar-me el cinturó taronja i pujar d'esgraó en aquest tatami que és el dia a dia més frenètic dels petons perduts i els gemecs callats.

A sobre d'una estanteria de la confiteria veig una mena de guardó ben nou, un reconeixement del govern del país, la Generalitat de Catalunya ha reconegut els docents nou anys d'història de la confiteria Padreny i aquell fet, banal si voleu, em distreu de tota atenció cap als meus problemes d'home madur amb la dona dels meus somnis. Observo el meu voltant i respiro tantes històries que han degut passar entre aquelles quatre parets, quanta xocolata i quants dolços han fet felices a tantes persones generacions rere generacions, també quantes llàgrimes han degut relliscar per sobre d'aquell taulell o per l'obrador amb olor de cacau.

Veig que la història és salvatge i agraïda alhora, que les èpoques i les temporades poden ser de tota mena, que no s'acaba el temps, ja que el temps és in aeternum, som nosaltres els que ens acabem i aquella sensació m'alleuja el neguit i em reconforta l'esperit fent el darrer glop del glaçat cafè. No som el que diem, som el que fem i el que fem sentir als altres, i veient que insignificant soc, recupero la meva millor versió tot i el mal de genolls pel canvi de temps i miro de redreçar aquell neguit per no tenir-la a ella cada nit entre els meus braços i sí entre els meus somnis. Quan de sobte el meu telèfon vibra i a la pantalla posa "No puc, no puc marxar, t'estimo." I jo, amb el pes a la gola de la por i el risc li contesto. "Fa docents nou anys que t'espero amb una xocolata calenta." Mentre li envio la meva ubicació en directe, la meva ubicació real, allà a on estic i allà on vull estar.