Des del bar Matías i amb amor pel Reus frenètic

Quan no recordi aquella nit que ha durat sempre segurament serà perquè la teva olor me la farà oblidar una altra olor, que ves a saber on la trobaré i en quines circumstàncies. Quan no recordi cap paraula que ens vam dir hauré perdut la partida, i la vida, per alguna barra de bar de tapes de salmonel·la i papers a terra. Ja no serà vida ni de bon tros la vida que he imaginat fins ara, perquè des de llavors la vida sempre ha estat imaginada, i, que, per cert, mai he viscut com la vaig imaginar amb tu al costat.

Sé que no llegiràs aquest relat i que ni tan sols recordes tot allò que ens vam dir en la taula farcida d’ampolles buides de cervesa com a país. Teníem al davant la ionqui  quotidiana de llavors que ens cridava mentre ens vam fer el petó, perquè va ser aquell petó que em vas escriure a un tros de paper ple de frases el que em va fer quedar allà per sempre. Això és amor, si senyor! cridava la ionqui com una boja. I jo, distret amb el tacte dels teus llavis volia tornar-te per escrit també, un altre petó farcit de faltes d’ortografia. I si ara me’n fas un tu, de petó? Vaig escriure amb els pols tremolant a dins d’un terratrèmol d’emocions i és clar, jo vaig apropar-me a tu lentament un altre cop mentre les mitjanes de cervesa s’anaven buidant a la barra per la fauna reusenca de principi dels 90 i la cridòria, s’enfonsava al silenci dels nostres petons enganxats per les llengües.

I entre petó i petó vivíem aquell Reus de bar Matías i de terrassa de bar Tobogan, amb cap al·licient més que una matinada al Lion’s o bé una tarda a la Palma de l’època de l’Ateneu llibertari. Un laberint d’indrets inversemblants que eren sense cap mena de dubte una escletxa fins a la 1 de la matinada, sense comptar el Lion’s, és clar, això ja eren faves d’un altre paner, sortir del Lion’s i veure que s’havia fet de dia era esport olímpic al Reus dels noranta, això, si no havies d’immigrar a la costa més acartonada de pantalons blancs i gomina de cola, de Lacoste rosa i Opel Corsa negre amb ambientador d’aromes tirolesos.

Realment eren temps estranys i alhora trepidants, amb poca cosa en aquell Reus teníem una festassa muntada, una tertúlia infinita o un paquet de tabac compartit a la taula del bar Iris al carrer del Vent tot degustant l’ensalada russa o els pops amb allioli més bons d’aquell Reus. Ara la cosa ha canviat molt, l’oferta gastronòmica i nocturna del Reus actual és una altra, un altre món. Ara la dimensió de tot plegat supera qualsevol expectativa pensada i fins i tot somniada d’aquella època, on uns pocs escoltàvem Ràdio Músic Club i dos il·luminats creaven una televisió local que portava per nom Mare Nostrum TV ubicada a la plaça de Prim i a on el primer presentador del TN va ser ni més ni menys que l’Ariel Santamaria. No hi ha dubte que aquell Reus va cuinar a foc molt lent moltes de les coses que després han esdevingut a la ciutat.

Tornant al tema que m’interessa exposar, sembla que ara  amb tanta oferta aquell neguit reusenc ha anat baixant, aquell nerviosisme de pàtria pobre ha sucumbit a l’empatia més autoritària tot i la quantitat d’indrets que hi ha a la ciutat per sopar, dinar, fer una copa o dues o tres.

Tot ben mastegat i amb llacet, ara només clar sortir al carrer i la feinada és decidir a on acabarem prenent quelcom. Reus, ara és una mica una ciutat de “puretes” que no la van poder gaudir fa trenta anys i la barreja generacional és encantadora. Ens trobem els sense filtre amb els que tot ho fan amb filtre, els que no amaguen res, amb els que només ensenyen la part bonica i com no, amb els que d’una manera o altra encara fan bandera d’aquell reusenquisme tapat per paraules anglosaxones i locals de brunch amb pa congelat i alvocat madur de supermercat.

M’agrada recordar aquell Reus a mi, aquell Reus més pobre de gent al carrer, però  tant ric de vida, molt més feliç, molt més creatiu i molt més valent tot i les circumstàncies. M’agrada pensar en aquell Reus de pedaços als pantalons i colzeres, de discoteques amb got de tub. El Reus amb el Viena al carrer de Llovera i Carnestoltes sense pijames i biberons de cervesa calenta.

I així passa el temps i la ciutat canvia, tot i que sempre cap a millor, ho fa deixant-se detalls importants i petits gestos pel camí. La meva pregunta és, i ara què tenim una ciutat tan rica de locals de tota mena? Què hem de fer per recuperar aquell neguit que ara es veu que s’ha perdut? On està aquella manera de fer un pèl barroera i alhora tant innocent?

No tenim remei, ara que no ho tenim tot sense haver d’agafar el cotxe i sortir de la ciutat per cercar el que abans no teníem, ara, ara no ens tenim a nosaltres.