Des de la llamborda número 84 del Mercadal

M’aturo al mig de la plaça, no exactament al centre però pel mig, perdut en mig de la fredor d’un dilluns inventat per la pluja dèbil i matinera. Mirant totes les cases que l’envolten encapçalades per la “bonita”, així és com li deien a la Casa Navàs quan Domènech i Montaner l’estava edificant. Contemplo aquest migdia d’hivern rúfol que griseja les llambordes, la humitat reflecteix la llum apagada del dia en elles i m'adono que he trepitjat aquestes llambordes milers i milers de vegades entrant per qualsevol carrer dels que van a parar a la plaça. Tanco els ulls i mostro la meva cara a la poca llum del sol amagat darrere de tants núvols que arriba de dalt, com buscant escalfor tot i el poc fred que fa, com esperant la gran notícia de terres llunyanes o una diligència carregada de cartres o fardells d’objectes estranys d’arreu del món.

Espero i espero que arribi quelcom de sobte com caigut del cel que ens alegri la vida, que ens la capgiri i ens la faci més bonica de sobte i sense esperar-ho, com qui espera que li toqui la grossa de Nadal o la milionada de cada cap de setmana dels diferents sortejos que fan. Recullo les espatlles per tornar-les a obrir fent un cercle amb elles cap enrere per agafar més aire, dissimulant l’angoixa del moment i la necessitat per la qual m’he aturat al mig del Mercadal a recollir restes d’oxigen després d’un matí complicat i ple d’estrès i treball.

Sense adonar-me'n, m’he plantat damunt del número 84 i penso que potser allò té una connotació important per als creients de la numerologia, intrigat per allò que m’acabo de preguntar busco respostes tot fent un cafè a un dels bars de la plaça, per cert, un cafè imbevible, un autèntic atemptat digne de franquícia barata tot i no ser-ho, penso que ni cafè bo podem fer ja a la plaça emblema de Reus, i això, ja resulta ser indicador de moltes coses.

Obro el telèfon per buscar a Internet el significat del número 84 amb l’esperança que hagi estat l’escollit per alguna cosa bona que ofereix l’univers i mentre carrega la primera pàgina que em mostra la xarxa, miro als coloms envaint les taules del voltant, fins i tot llençant els gots de vidre taula avall, sense espantar-se per l’escampall de vidres i l’escàndol dels plats petant. Com furgonetes i camions escampant fum impregnat de dièsel travessen la plaça sense fronteres i també i no podria ser menys, la quantitat de persones desfavorides que busquen una engruna d’amor càlid tot i el seu posat de persona interrompi-ble, sense deixar que se m’escapi cap detall veig que la ciutat està agafant els tics de les ciutats grans, però sense ser-ho, les mancances de la fredor més tallant i la buidor de la soledat de veure que cada cop som més ciutat gran i menys poble gran i aquest entremig, ens ha dedicat un rèquiem de flauta dolça bufat amb tanta força que els aguts malparideixen la identitat de la nostra ciutat, ni gran, ni petita.

No he tingut temps de llegir que em proporciona el número 84 amb tanta desolació, almenys aquest matí de dilluns gris sense vermut al sol o cafè amb regust de la Brasília d’abans, no he tingut temps de veure que el número en qüestió de moment m’arregli res.

Quan veig que ella entra a la plaça amb el seu abric de llana blanca i el seu jersei blau cel, amb les botes de trepitjar amb cura, les ulleres entelades i el rímel dibuixant la bellesa d’una actriu francesa dels anys seixanta, ella, poca cosa, però forta com la Petra Clàudia, ferma i amb el to profund i gairebé infinit de les ones que el ferro forjat escampa per l’aire.

De sobte no sé quina hora deu ser que ja no queden furgonetes al mig de la plaça i el cafè potser no era tan dolent, deu ser la humitat que fa que avui tingui aquest sabor, perquè he tingut la imperiosa necessitat de fer un altre cafè malgrat tot. 

S'acosta mirant-me i regalant-me un somriure que agraeixo 84 vegades seguides abans d'apartar la cadira del meu costat per tal que s'hi assegui avui i cada dia del món, per molt que aquest s’obstini a ser pitjor segons el dia. 

Sabem que a sota de les llambordes continua existint un refugi i en part no tot està perdut si ens hi podem amagar, refugiar. No he perdut el poema de fer un cafè al seu costat a la plaça més bonica del món en la censura del dia a dia més estressant i ja sé sap que després de l’un va el dos i així, fins al 84.