Dimecres, 27 de Gener de 2021

Com les produccions culturals perpetuen la violència de gènere

25 de Novembre de 2020, per Alba Cartanyà
  • El quadre "Susana i els vells" de Paolo Veronese exposat al Museo del Prado

    Museo del Prado

"Don Fe-de-ri-co, Don Federico mató a su mujer, la hizo picadillo y la puso a vender, la gente que pasaba olía que apestaba, era la mujer de Don Federico". Una cantarella molt habitual d'escoltar a qualsevol pati d'una escola, entre xocs de mans i rialles. Nens i nenes entonant felices una clara al·lusió al feminicidi, sense ni tan sols adonar-se'n.

Quantes vegades, quanta gent, ha cantat amb la Trinca: "El senyor Ramon enganya les criades, el senyor Ramon enganya tot el món. Les pobres criades, quan se'n van al llit, tururut tururut, qui gemega ja ha rebut". Altra vegada, persones entonant felices una clara al·lusió a la violació, també sense saber-ho.

I està clar que això és part del problema. Tot el que hem anat aprenent quan no preteníem aprendre res, tot el que se'ns ha quedat a dins. Un bagatge social i cultural que ens ha fet qui som, però que hem d'aprendre a remirar de forma crítica. Per arribar al punt que hi hagi més d'una vuitantena de dones assassinades a Catalunya des del 2012 (dades de la Generalitat) i la vida continuï com si res, cal tot un sistema que normalitzi altres formes més subtils de violència.

Sigui cantant, o llegint, o mirant una pel·lícula o un quadre, anem assimilant unes dinàmiques, uns discursos, i uns comportaments que després configuren la nostra realitat. El 25 de novembre, Dia mundial per a l'eliminació de la violència de gènere, és un bon moment (com qualsevol altre) per recordar el paper que han tingut les produccions culturals a l'hora de perpetuar la violència contra les dones, en qualsevol de les seves formes.

Música

Més enllà de les dues cançons populars ja esmentades, hi ha altres melodies icòniques que segurament totes hem cantat i que sostenen la violència cap a les dones. No cal fer un salt cap a l'actualitat i criticar el masclisme del reggaeton, només aturar-nos a pensar en el missatge de cançons que ens han acompanyat al llarg de la vida.

Comencem per un grup de casa nostra, els Lax'n Busto, i el seu 'Tinc fam de tu', que arrenca dient: "Vaig trobar-me una destral a dins l'armari. Em vaig excitar, desitjava veure sang, i l'hi vaig clavar en mig del cor, no va poder ni cridar, per sorpresa la vaig agafar". A partir d'aquí, bromeja amb la situació perquè fa croquetes i canelons de la seva carn.

També trobem 'La mataré' de Loquillo, que acaba dient "Sólo quiero que una vez algo la haga conmover, que no la encuentre jamás o sé que la mataré. Por favor, solo quiero matarla, a punta de navaja, besándola una vez más". I què dir de la famosa frase: "Porque el amor cuando no muere mata, porque amores que matan nunca mueren", de la tornada de 'Contigo' del cantautor Joaquín Sabina.

Pel que fa a alguns clàssics en anglès, 'Every breath you take' de The Police és un intent de romantitzar la possessió, l'assetjament i el control cap a l'altra persona. Podríem continuar, però acabem amb 'I used to love her' de Guns N' Roses en què canta sense cap mena de problema: 'Jo solia estimar-la, però vaig haver de matar-la'. Això si, la lletra s'encarrega de procurar una justificació: que ella es queixava molt i això el va tornar boig.

Literatura

Un clàssic conte infantil com 'La Caputxeta Vermella' de Charles Perrault (s. XVII), potser tindria una altra lectura si ens el miréssim ara. Mentre la nena va cap a casa de la seva àvia, un llop s'interposa en el seu camí, la intimida i l'enganya (tots sabem com continua la història). La Caputxeta acaba dient que no tornarà a refiar-se de desconeguts i que anirà més amb compte; en canvi, en cap cas es trasllada la idea de la mala acció del llop abusant del seu poder.

Les impulsores de la campanya 'Canvia el conte' (2018), expliquen que aquest relat és "un cas evident de violència masclista, naturalitzada a través d'un conte universal i pretesament innocent, amb el qual es perpetua un abús que es normalitza i s'interioritza".

Un altra evidència de com el patriarcat manipula la cultura és 'Lolita' (1955) de Vladímir Nabókov, que explica la relació d'un pedòfil amb una menor. Una obra considerada un clàssic universal, que està plena de violències de l'home cap a la nena, però que "està escrita de tal manera que aconsegueix fer-nos oblidar que està malament violar nenes" (Freixas, 2018).

En l'obra autobiogràfica 'Confieso que he vivido' (1974), Pablo Neruda també confessa una altra cosa: que va violar una dona durant la seva estada a Ceilán (Sri Lanka) el 1929. El Premi Nobel de Literatura narra amb tota mena de detalls aquella trobada "d'un home amb una estàtua". I, tanmateix, és considerat un dels grans poetes del segle XX.

De creació més recent, trobem la famosa relació excitant i eròtica de Cristian Grey i Anastasia Steele a '50 ombres de Grey', de E.L James (2011), que més tard es va portar a la gran pantalla. Aquella passió va despertar en moltes persones el desig de tenir un Cristian Grey a la seva vida, sense tenir en compte la toxicitat de la relació: li regala un mòbil per tenir-la localitzada, l'obliga a prendre les pastilles anticonceptives i li posa un entrenador personal perquè estigui en forma.

Pintura

En el món de la pintura trobem nombrosos quadres considerats autèntiques obres d'art que representen escenes de violències cap a les dones. A més a més, la professió ha estat històricament patrimonitzada pels homes: ells artistes; elles muses.
Per evidenciar aquesta mirada masclista, podem fixar-nos en 'Susana i els vells', una de les escenes bíbliques més representades durant els segles XV, XVI i XVII. El relat és que dos homes grans entren al lavabo on hi ha una dona perquè han quedat encisats per la seva bellesa i hi volen tenir relacions sexuals, però ella els rebutja.

El museu del Prado té exposada l'obra de Paolo Veronés (1580), que mostra Susana tocant-se un pit i amb una actitud d'entre curiositat i seducció xerrant amb els dos senyors. Més o menys d'aquest estil són altres obres d'artistes homes que retraten la mateixa escena.

Com seria des de la mirada d'una dona? Artemisia Gentileschi, la primera a entrar a l'acadèmia de Belles Arts de Florència, va pintar-la l'any 1610. A diferència de la majoria de les versions realitzades per homes, ella immortalitza una Susana vulnerable, espantada, intentant fugir mentre els dos homes s'abraonen sobre ella.

Un altre exemple paradigmàtic és l'obra de Balthus, 'Teresa somiant' per mencionar-ne alguna concreta. Es veu una nena asseguda en una cadira mig oberta de cames i amb un gat bevent llet al costat. L'obra va generar polèmica, i es van recollir fins a 9.000 firmes perquè el Museu de Nova York (MET) la retirés. En el repertori d'aquest artista és recurrent l'aparició de nenes en posicions estranyes, sempre series o distretes i mostrant alguna peça de roba interior.

L'artista i comissària Concha Mayordomo explica, en un article a 'El País', com "segrestos, violacions, humiliacions i tota classe de vexacions cap a les dones estan àmpliament representades en quadres, dibuixos i escultures". Tot i la bellesa visual que poden suscitar aquestes obres, és important no oblidar que "som testimonis també de la representació de delictes infames".

Cinema

Més enllà dels clàssics de Hollywood, on és normal trobar escenes on l'home pega a la dona si aquesta no compleix amb el seu rol (o per qualsevol altre motiu), hi ha altres propostes cinematogràfiques més actuals que se sostenen sobre la dominació masculina.

El clàssic 'Átame' (1990) de Pedro Almodóvar, on un jove segresta una dona que ha fet d'actriu porno perquè ha quedat fascinat i vol enamorar-la. Tot i el rebuig inicial d'ella, s'acaba teixint un vincle de complicitat entre els dos. Un clar síndrome d'Estocolm convertit en història d'amor que normalitza l'abús de poder d'ell i la submissió d'ella. Com sol passar, les actituds del protagonista es justifiquen amb una infància i adolescència difícil.

'El Lobo de Wall Street' (2013), basada en el llibre homònim, dirigida per Martin Scorsese i protagonitzada per Leonardo DiCaprio, és una bogeria des de principi a final, que reprodueix tots els estereotips vers les dones i que inclou algunes escenes de clara violència.

'La naranja mecànica' d'Stanley Kubrick (1971), adaptació de la novel·la homònima, desborda violència durant els 136 minuts que dura. L'escena en què el grup de joves viola una dona davant del seu marit és excessivament dura.

El paradigma de la misogínia al servei de l'estètica és el director Alfred Hitchcock. Escenes icòniques com la de la dutxa de 'Psicosi' (1960) "eleven la violència explícita contra les dones a categoria d'art" (Blanc, 2017).

I la llibertat artística?

Hi ha molts tipus de violència contra les dones. Més enllà de la física també hi ha la psicològica, la sexual o la institucional, i totes elles es materialitzen de diferents maneres: agressions, abusos, xantatges, amenaces, insults, coaccions... És important destacar que el concepte "violència de gènere" traspassa els límits tradicionalment emmarcats en la parella, ja que designa tota aquella violència exercida cap a la dona per la seva condició de dona, o que l'afecta, com a dona, de manera desproporcionada (Conveni d'Estambul, 2011).

Totes les produccions culturals esmentades contenen algun tipus de violència cap a les dones. I el problema recau en el fet que l'art té la capacitat inherent de convertir qualsevol cosa en admirable. De fer-nos oblidar del contingut d'allò que veiem, perdudes en la seva bellesa artística. Per tant, més enllà de la voluntat dels diferents autors a l'hora de plantejar la seva obra -si es tracta de l'exhibició d'un masclisme arrelat o és més aviat una denúncia en forma de visibilització-, cal tenir present que conformen tot un llegat històric que prové d'una visió totalment androcentrista del món. El seu contingut no és subjectiu, fruit d'idees pròpies de cada artista, sinó que és el reflex d'unes conductes que s'entenien (i algunes s'entenen encara) com a normals. 

En un article a 'El País', Laura Freixas (2018) exposa: "Que curiós: qui defensa la legitimitat de representar artísticament el mal, mai s'adona que el mal en qüestió sol ser el dels poderosos contra els subalterns. Potser si aquests intel·lectuals tan preocupats per la llibertat de l'art de mostrar la violència, no formessin part del grup dels potencials artistes sinó al de les potencials víctimes, ho veurien d'una altra manera".

La qüestió doncs, no és limitar la llibertat artística, sinó qüestionar des de quina posició sorgeix aquest art, quina part de la realitat representa i quines violències perpetua. 

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Reportatges