El món fascinant de Piranesi

Les faixes dels llibres acostumen a ser sovint una bona manera d'exagerar les qualitats de l'obra amb una intenció claríssima d'actuar com a reclam comercial. En aquest cas, la que acompanya el llibre que ens ocupa resa "Mai has llegit res igual" i, ves per on, fa honor a la veritat i té tota la raó del món.

Piranesi, la segona novel·la de Susanna Clarke que acaba de publicar Amsterdam Llibres en traducció de Ferran Ràfols, és realment una peça insòlita, singular, gens habitual, captivadora i corprenedora. Si tenim en compte que Clarke va publicar la primera novel·la, Jonathan Strange i el senyor Norrell l'any 2004 veurem que no ha estat precisament una gestació ràpida però també s'ha de dir que ha valgut molt l pena esperar. La primera va guanyar importants premis, va vendre quatre milions d'exemplars i es va traduir a 34 llengües a més de inspirar una sèrie de televisió.

Aquesta és una autèntica meravella, una història que et va provocant sensacions contraposades a cada moment, que t'enganxa per la raresa del seu missatge, per la particularíssima i original manera de presentar-se i, sobretot, perquè té una pertorbadora capacitat de fascinació que enganxa des de la primera pàgina. I no estem parlant d'una història trepidant d'aquelles carregades d'acció que no et donen treva, no, en absolut, ens trobem davant d'una història que exerceix una acció subtil i implacable sobre el lector que l'obliga a no desenganxar-se, a romandre pendent de cada gir per tal d'anar desvetllant els misteris, la delicada manera d'avançar que Clarke posa en pràctica i que es converteix en una maquinaria absolutament letal d'atrapar lectors. I ho fa combinant la poètica, instants d'una bellesa corprenedora amb d'altres de sorpresa, d'incertesa o de dubte absolut.

Sí, l'autora aconsegueix dibuixar una novel·la singular, força única, que es va bellugant per territoris carregats de tanta bellesa que farien flaquejar al propi Stendhal però que també és capaç de plantar al cor del lector la llavor del dubte des de la primera pàgina i aconseguir un estat constant de de vertigen mentre dura la lectura.

El protagonista, Piranesi (que en realitat no es diu així) viu en un món d'estètica neoclàssica, farcit de sales i d'estàtues grandioses plenes de significats que ell s'ha entretingut a inventariar i a documentar amb la paciència i l'habilitat d'un cartògraf. Està dividit en tres nivells, el més baix, ocupat pel mar, les onades, les marees i els peixos que li serveixen d'aliment; el del mig, on viu i el superior, on hi ha el cel i els núvols. Amb una periodicitat controlada de dos dies per setmana es troba amb L'Altre, un personatge especial que comparteix amb ell aquest món.

També cuida i ret culte als Morts, 14 esquelets més o menys sencers que indiquen les persones que, com a mínim, han viscut en aquest Món. Però un dia troba indicis del Número 16 i tot canvia de manera radical. Giovanni Battista Piranesi, l'arquitecte, escriptor i gravador italià del segle XVIII que dona nom a la història va crear uns universos molt peculiars, uns gravats que representen edificis força insòlits entre els que destaquen Carceri d'Invenzione, on transformava ruïnes romanes en calabossos majestuosos plens d'estranyes galeries, força semblant al Món peculiar que dibuixa Susanna Clarke.

Llegir Piranesi és, sens dubte un exercici de risc, de valor i probablement, de fe. Endinsar-se en un món únic, sense pautes conegudes, sense topalls físics que te'l facin més amable i conciliador és sempre una aventura, una odissea que, en aquest cas, Clarke porta als límits, convertint-la en una porta que no admet la possibilitat de penedir-se i retrocedir. No trobem res que sigui superficial, que hi sobri, tot es belluga amb una precisió de rellotger, tot resulta prou subtil com per entrar amb delicades i quedar-s'hi, edificant les seves pròpies rutes i els seus propis arguments.

Piranesi és una novel·la meravellosa, capaç de mantenir una ambientació onírica que es barreja amb aquesta intriga amagada, amb la necessitat ja no de descobrir sinó més aviat d'entendre, de verificar les percepcions, d'establir les coordenades precises de tot allò que s'intueix o que senzillament es mostra absolutament hermètic. Ens marca una realitat estranya i pertorbadora i, a partir d'aquesta teòrica solidesa, va edificant una altra història que, qui sap, potser acaba sent la autèntica veritat o només una percepció interior.

Sigui com sigui, Susanna Clarke ens regala una novel·la destinada a ser un clàssic, un llibre no de lectura recomanable sinó més aviat de lectura absolutament obligatòria, una peça que, tal i com passa amb les grans arquitectures literàries, permet diferents nivells de lectura a quin més engrescador i que fins i tot demana dues lectures físiques, la primera per anar descobrint què hi passa, per mirar d'apaivagar la set d'intriga i de coneixement que desperta des de la primera frase u i una segona, molt més assossegada per amarar-se de la poesia del text, per anar capturant la bellesa de les paraules, la subtilesa dels escenaris, la delicadesa profunda de la trama. I si encetava aquesta nota amb la frase que obre la faixa i que és totalment certa, just serà tancar-la amb les dues afirmacions que l'acompanyen. La primera, del Times: "frega la perfecció"; i la segona, del Guardian, "Una fita insòlita de creació i reinvenció". Res, un consell, deixeu-vos fascinar per aquest llibre únic.