Poetes de tres en tres

Les antologies acostumen a tenir sempre un motiu que les cohesiona, que les uneix amb un fil que l'antòleg decideix, valora i fonamenta amb arguments propis. Quan ens trobem amb una antologia “porque sí”, la qüestió canvia de manera radical. Aquest podria ser el cas de 'Tres de tres. Antología porque sí', que publica Varia Editio i que aplega obra dels poetes Ramón García Mateos (Salamanca, 1960), Alfredo Gavín Agustí (Ribarroja d'Ebre, 1957) i Juan López-Carrillo (L'Ampolla, 1960) amb un pròleg d'Ángel L. Prieto de Paula i la portada obra del mateix Alfredo Gavín, que és també un excel·lent artista plàstic que es belluga entre l'abstracció geomètrica i un cubisme evolucionat.

Es tracta de tres poetes ben diferents per la qual cosa calen algunes notes complementaries que permetin posar una mica de llum en aquesta antologia i que hi aportin un mínim context. El primer que cal saber és que els tres poetes són bons amics, i això ja és una gran pista a l'hora d'entendre la poca o nul·la necessitat de buscar un fil conductor i la poca o nul·la necessitat de trobar una excusa més enllà de la complicitat que els guia. Aquesta mateixa amistat també fa que prescindir de l'antòleg no sigui un sacrilegi literari, ja que tots tres es coneixen prou, personal i literàriament parlant per poder validar l'aventura global sense cap altra excusa que el plaer i les ganes de fer-ho.

I si bé és cert que tots tres comparteixen una certa generació, més personal i cronològica que poètica, això sí, i Reus com un cert epicentre equilibrador, amb fluctuacions i moviments cap a Cambrils i cap a Tarragona, la poesia que practiquen és, en tots tres casos d'alt nivell però sense gaires lligams que els poguessin arribar a englobar en un corrent determinat més enllà de les edats, d'aquesta amistat que s'ha allargat en el temps i que els ha portat a moure's sovint pels mateixos indrets i els mateixos cercles culturals o personals.

Sigui com sigui aquest 'Tres de tres', que no és un llibre estrictament de novetat, però ja sabeu que tinc i defenso la convicció que un bon llibre no té edat (i aquest ho és sense escletxes), és una obra poderosa i eclèctica que presenta tres maneres d'entendre i de practicar la poesia molt diferents però absolutament honestes, rigoroses, potents i, fins i tot, en un exercici d'obertura de mires, podríem dir que complementàries. A més, té un altre avantatge que, per a mi és clau, la no existència d'un antòleg fa que les poesies escollides siguin el reflex del gust personal dels tres autors a l'hora de remenar la seva pròpia obra i això té un valor que l'acosta més directament i sense filtres als batecs de la vida, a l'ànima íntima de cada poeta.

Ramón García Mateos, catedràtic de llengua i literatura, ha aconseguit diversos i importants premis i, en aquest cas, ha escollit poemes que reflecteixen a la perfecció la seva manera d'enfrontar-se a la poesia. El seu esperit és el més clàssic, el més lligat a la tradició, als goliards, a la lírica més profunda. Versos llargs, descriptius, de sòlida base teòrica, que han begut i força dels mestres que l'han precedit, amb un discurs intern personal que s'encavalca amb la narrativa poètica aconseguint moments d'una contundència poderosa. El seus poemes flueixen entre la lírica i la narrativa i construeixen estructures d'alta complexitat i amb un poderós rerefons dramàtic i vital.

Alfredo Gavín, més obert i polièdric, no defuig el sonet com a eina útil, però mostra una poètica oberta, abocada als balcons de l'ànima però també a la contemplació i a l'anàlisi de la vida, de tot allò que l'envolta i que li desperta la curiositat o l'interès. Una poesia expressiva, plena de detalls que mai passen desapercebuts, recreant-se en l'acumulació de sensacions, en la delicada punció de les coses petites, dels sentiments quotidians que, a les seves mans, aconsegueixen potents graus de sensació i de passió. Crea un imaginari sòlid i complex però ho fa d'una manera directa, sense artificis retòric que puguin emmascarar el missatge que vol transmetre, aconseguint així uns versos que capten l'atenció i que sacsegen els sentits més enllà de la lectura plàcida.

Juan López-Carrillo és, amb tota certesa, el poeta que més s'escapa dels cànons en aquest 'Tres de tres'. La seva manera d'afrontar la poesia és qualsevol cosa menys autocomplaent i càlida. Gaudeix jugant amb la crítica, amb l'autocrítica, amb unes grans dosis d'ironia, de sentit de l'humor, sense defugir mai ni el sexe ni els amors entre platònics i patits que mai acaben de manera satisfactòria ni plaent. La seva mirada crítica i sardònica sobre la vida i tot el que l'envolta el converteix en un poeta hedonista, lúcid, emocionant i emocionat que es belluga entre el plaer i la contrició sense vergonya ni filtres de cap mena.

Sigui con sigui, aquesta 'Antologia porque sí' és una meravellosa via que permet descobrir o revisar  la poesia de tres escriptors amics, coetanis i que, malgrat les vivències compartides, es belluguen en universos distants però sempre captivadors. Tres poetes de raça que ens descobreixen mons rics, carregats de racons, de situacions i de mirades personals, poderoses, úniques i singulars i que, tal i com avisa Prieto de Paula, mereixen ser escoltats (o llegits) com si s'hagués aturat el món.