Soc pas poeta, jo

L’escriptor i pintor Joaquim Pijoan s’ha estrenat com a poeta a l’editorial Stonberg amb un llibre que, com tot el que fa, es mou pels extrems i s’aferra amb força a la sorpresa. Declarant-se no poeta al títol, Pijoan aconsegueix que la seva poesia sigui una brillant prolongació de les seves activitats literàries i artístiques.

Per situar-lo, va debutar l’any 1982, guanyant el Premi Documenta amb 'Somni'. Molts anys més tard, el 2006, i trencant totes les apostes del moment, guanya el Sant Jordi amb una arriscada i singular 'Sayonara Barcelona'. Després ha anat publicant algun dels dietaris que, dia a dia, amb una constància envejable, escriu cada sense pauses.

El llibre que ens presenta el Joaquim és, com sempre, una exploració dels límits, una delicada, poètica, sempre descarnada i de vegades àcida exploració de la realitat que ens envolta però també dels propis interiors personals. El conjunt és una col·lecció de poemes intensos, vius, arriscats que es mouen per indrets que Pijoan sap explorar i/o descobrir amb una habilitat que bascula entre la fragilitat i la duresa, entre la sensibilitat i la ironia, entre la valentia i la resignació, entre l’humor i l’abaltiment.

'Soc pas poeta, jo!' podria ser una declaració d’intencions feta amb la millor de les voluntats de sincerar-se, podria ser també un dietari que repassa els dies que més convenen, els més lluïts, els que fan més goig; podria ser una confessió feta en veu baixa i, probablement sense gaire ànim de contrició; podria ser una gran mentida, abocada  a l‘aire com un parany; podria ser un joc, una mena de diversió infantil, innocent i sense males intencions i, fins i tot podria ser un llibre de poemes. Qui sap, potser és millor que cadascú l’agafi per on vulgui, per on pugui o per on li vagi bé i acaba descobrint que pot ser una suma (o una multiplicació) de tot això o, ves a saber, que no tingui res a veure amb res.

Pijoan té moltes virtuts, però una d’elles, probablement la més directa i fascinant, és l’encant verge dels franctiradors, d’aquells que s’arrisquen a anar per lliure, a obrir els seus propis camins entre la brosta i això el fa a la vegada totalment imprevisible i immensament atractiu. Pot sortir per qualsevol lloc però el que és segur és la sortida serà poderosa, diferent, solemne, sonora i que, d’una manera o altra, cridarà l’atenció. Podria ser que no fos la que la majoria (i fins i tot la minoria) de gent esperés, però del que no hi ha dubte és que serà original i singular. Si el que busques com a lector és la comoditat i la seguretat de les autopistes asfaltades, regulades i dirigides, millor que ho oblidis i no t’hi posis, el resultat final poc acabar sent decebedor o massa enrevessat. Si, per contra, estàs disposat a assumir el risc d’enfrontar-te a realitats i a sensacions incòmodes o, com a mínim, originals i gens convencionals, hi pots pujar de peus, el Joaquim no et decebrà mai.

Jordi Cervera