-
Façana del Centre de Lectura de Reus
Joel Medina
És un dels eixos vertebradors de la història reusenca. És una de les entitats més antigues i influents de Reus. És una part inconfusible de la idiosincràsia del reusenquisme i un dels majors dinamitzadors socials de la ciutat. Com bé va apuntar el gran Pere Anguera, és una institució ciutadana. El Centre de Lectura és això i molt més. “Probablement, és l’ateneu que més influència té en el seu àmbit, juntament amb l’Ateneu Barcelonès”, explica l’actual president de l’entitat i exalcalde de Reus, Lluís Miquel Pérez.
El Centre compleix una funció referencial, no només en l’àmbit cultural. Cal destacar que, quan es va fundar, molts dels seus membres formaven part del consistori i d’altres òrgans municipals. Va ser l’any 1859 quan un grup de progressistes capitanejat pel periodista Josep Güell i Mercader van crear l’entitat amb Ciril Freixa com a primer president. Va succeir al Cafè de la Música, situat en aquell temps al raval de Santa Anna.
“La primera voluntat va ser la d’alfabetitzar la població i dur a terme l’emancipació de les classes treballadores”, comenta Pérez. Això es va concretar en el fet que la classe popular visitava el Centre per llegir la premsa o aprendre a llegir-la. En paraules de Pérez, “tot plegat va representar una finestra oberta al món”.
La primera idea de nom va ser “Centro Popular de Instrucción”, però el risc que es confongués amb una entitat política era latent. Per tant, com explica Pere Anguera al llibre El Centre de Lectura de Reus, es va eliminar la paraula “popular” i va quedar “Centro de Instrucción”. Com que encara hi havia connotacions polítiques, es va optar pel nom actual, “Centre de Lectura”: “Un nom totalment innocu”, apunta el president.
Si bé és cert que el Centre de Lectura s’ha associat a espais més progressistes, El Círcol de Reus sempre s’ha relacionat amb el conservadorisme. “Alguns dels qui van impulsar el Centre també van participar en El Círcol”, destaca Pérez.
És cert que l’objectiu del Círcol era més recreatiu i hi havia més personatges relacionats amb els cercles de propietat, però en aquells temps, molts dels prohoms de la ciutat tenien relacions amb ambdues associacions.
De fet, la primera seu de l’entitat que ara viu a la plaça de Prim va ser el palau dels marquesos de Tamarit, al carrer Major, l’actual casa del Centre de Lectura. Un Centre que primer va tenir la seva seu al costat del Cafè dels Amics, a uns baixos del carrer de Vallroquetes, després d’haver fet algunes reunions a una casa del carreró de la Misericòrdia.
A finals del 1859, el Centre es va traslladar a la casa del comerciant Antoni d’Aixemús, al carrer de la Presó, tot i que aviat es va necessitar més espai. L’any 1862, es van crear els Jardins de l’Euterpe, un local promogut per la Secció Coral del Centre. Però un altre cop va haver-hi el mateix problema. L’increment de socis va fer que l’entitat hagués de buscar un nou local: l’Hospital Vell de la plaça de la Sang. Ja el 1869, el Centre va anar a parar al Palau de Miró, posteriorment conegut com la Fonda de Londres.
L’any 1879, l’entitat va abandonar el palau i es va ubicar un altre cop al carrer de Vallroquetes. Onze anys més tard i després d’alguns entrebancs, el Centre va tornar a marxar a un pis del carrer de la Font. No va ser fins al 1896 quan es va traslladar al número 15 del carrer Major, en qualitat de lloguer. Finalment, el 1916, Evarist Fàbregas i Pàmies va comprar el local i el va cedir a l’entitat: “Era una persona amb una visió transformadora de la ciutat i de la societat”, argumenta Pérez. Afegeix que “aquestes cases, si no fos pels burgesos que hi van invertir, no serien possibles”. L’any 1921 es va inaugurar la seu de forma definitiva, després de les obres.
Ocupat durant el franquisme per la Confederación Nacional de Sindicatos i per la Falange, el Centre va reobrir l’any 1948 sota la presidència d’Enric Aguadé: “Gràcies a ell, es va restaurar part del patrimoni”, expressa l’actual president.
És una de les joies de l’entitat. Actualment gestionat mitjançant un consorci entre l’Ajuntament de Reus i el Centre de Lectura, el Bartrina ha passat èpoques feixugues. Va ser també Evarist Fàbregas qui, després de comprar la seu, va finançar la reforma i ampliació del teatre a principis del segle XX.
Entre el 1988 i el 1997, el Bartrina va ser reformat novament. El Centre de Lectura i el Col·lectiu de Teatre La Vitxeta van treballar-hi de manera conjunta. El 21 de maig de 1997, després de dos anys tancat per dur a terme les obres, es va reobrir.
“El teatre és una icona per a nosaltres”, expressa Pérez. Recorda un dels episodis més famosos quan, l’any 1977, s’hi va representar La Torna, una peça de teatre independent de la companyia Els Joglars. Ja havia estat estrenada a Osca, però dos dies després de fer-se al Bartrina, l’autoritat militar la va prohibir i va empresonar el director, Albert Boadella.
L’obra tracta sobre l'execució de Heinz Chez, el nom real del qual era Georg Michael Welzel. Era un alemany que havia matat un guàrdia civil a l'Hospitalet de l'Infant i a qui es va executar a la presó de Tarragona el mateix dia que també es va aplicar la pena capital sobre Salvador Puig Antich, militant anarquista. L’estat franquista va situar les dues execucions el mateix dia, el 2 de març de 1974, amb l’objectiu que la de Puig Antich quedés amagada.
Al llarg de la seva història, l’entitat ha disposat de múltiples revistes. La primera va ser El Eco del Centro de Lectura, que des del 1859 fins al 1898 va tenir fins a cinc etapes on es va deixar de publicar.
Després, n’hi ha hagut d’altres, com El Porvenir (1860), El Álbum de Euterpe (1862-1864), Ars: revista del Centro de Lectura (1906), Atheneum: revista del Centro de Lectura (1910-1911). La més representativa ha estat, i continua essent, la Revista del Centre de Lectura. Nascuda l’any 1883 i després de nou etapes diferents, es continua editant, tot i que, des del 2013, en format digital.
“La intermitència de les publicacions relacionades amb el Centre té diversos motius, hi ha hagut èpoques en què ha estat difícil orientar la revista”, exposa Pérez. Hi ha etapes, especialment durant el noucentisme, en què la revista publicava gairebé les actes municipals, ja que moltes persones del Centre també estaven presents a l’ajuntament i a la Cambra de Comerç. En l’actualitat, la revista té un objectiu més aviat literari.
El Centre de Lectura s’organitza en diferents seccions: Ciències de la Comunicació; Ciències de l’Educació; Música; Ciències Socials, Polítiques i Econòmiques; Excursionista; Ciències Exactes, Físiques i Naturals; Tecnologia; Art; Llengua i literatura, i Geografia i història. Totes aquestes seccions organitzen diferents activitats que nodreixen el Centre d’un aire cultural únic i especial. Per això, centenars de milers de persones visiten l’entitat cada any. “És una estructura federada, i a cada secció hi ha una junta de cinc persones: un president o presidenta, un secretari o secretària i tres vocals”, comenta Pérez.
En l’actualitat, el Centre compta amb 1.700 socis. “A causa de la pandèmia, hi ha hagut una davallada d’un 20%, però això no és només d’aquesta entitat, sinó que és un efecte global”, comenta Pérez. A més, explica que la decisió de retransmetre les activitats via streaming ha provocat que molta gent ja no es faci sòcia.
La docència és també un dels punts clau de l’entitat, que compta amb estudis de dansa, teatre, lletres, música, idiomes i art. En total, més de 500 alumnes passen cada any per aquestes classes. Ara, els cursos estan en període de preinscripció per a l’etapa 2022-2023.
I, a més, una tradició corona les activitats que es realitzen al Centre. L’Exposició Nacional de Roses, que enguany ha celebrat la seva 75a edició després dels dos anys de pandèmia. És el certamen roserista degà de Catalunya. Segons Pérez, “la rosa és símbol del Centre i de la Ciutat i, a banda, a Reus hi ha molts i molts rosers; per això, aquesta celebració és una festa”.
Crida especialment l’estació meteorològica que hi ha al Centre. Va ser inaugurada l’any 1924, i des de llavors, ha anat funcionant cada dia, tot i que les dades més concretes es conserven des del 1948. En l’actualitat, el secretari de la secció de Ciències Exactes, Físiques i Naturals, Jordi Bruno, s’encarrega de la gestió dels instruments meteorològics del Centre. “Són dades útils i, de vegades, les companyies d’assegurances les demanen per a algunes incidències”, segons Pérez.
I un 4 de desembre de 1969 va néixer el Cineclub del Centre de Lectura, amb una projecció de la pel·lícula Los olvidados (1950), de Luis Buñuel. El director del Cineclub, Venanci Bonet, “és l’ànima d’aquest projecte i una extraordinària persona”, indica el president. S’hi projecten pel·lícules de qualitat no comercial, en especial, cinema d’autor.
La del Centre de Lectura va ser la primera biblioteca patrimonial de Catalunya. Amb més de 300.000 volums, compta també amb un servei de biblioteca digital i premsa històrica. Donacions fetes per personatges com Joaquim Maria Bartrina, Eduard Toda i Miquel Ventura han contribuït a construir un espai emblemàtic: “És el nostre cor i la nostra ànima; sense la biblioteca, el Centre de Lectura no seria el que és”, destaca Pérez. La joia de la corona són els vint incunables de què disposa el fons de l’entitat.
Cal afegir l’editorial, Edicions del Centre, on s’han publicat gairebé 150 volums que tracten temes diversos, encara que allò que és reusenc té prioritat. “Hem editat també llibres d’història, de Pierre Vilar, per exemple”, explica Pérez. També s’editen actes de diferents jornades que s’organitzen.
A aquest fons contribueixen també altres obres d’art. Durant uns anys, el preu a pagar per fer una exposició al Centre era la cessió d’una obra. Algunes de Miró, Rebull, Brossa, Subirats o Rusiñol complementen els espais de la seu de l’entitat. El vestíbul de la planta noble el presideix la Dona nua de Pau Gargallo.
Com a curiositat, el Nadal de l’any 1934, Gargallo havia d’inaugurar una exposició seva al Centre. Lamentablement, va morir i no va poder presidir-la. Els socis van adquirir aquesta obra amb uns diners que van servir per pagar l’enterrament.
L’entitat es finança a partir de tres vies: les quotes dels socis, l’explotació del patrimoni i algunes donacions, i les subvencions de les administracions. “La salut econòmica del Centre és justeta”, apunta Pérez.
De cara al mes de setembre, la junta celebrarà una assemblea per estudiar si se sol·licita un crèdit per pal·liar les conseqüències negatives de la Covid-19, i per executar certes tasques de manteniment a la seu. També s’arreglarà el refugi Musté Recasens, gestionat pel Centre i ubicat al poble de Mont-ral.
Mirant al futur, un dels propòsits del Centre, com gairebé de totes les associacions de la ciutat, és rejovenir-se. “Hi ha una tendència; abans, a Reus, la gent era del Reus, de l’Orfeó… Ara, aquest sentiment de pertinença s’ha perdut, la gent busca serveis”, argumenta Pérez.
El Centre de Lectura és un símbol de la vida de la ciutat i a la ciutat, i ajuda a entendre la importància que Reus té, ha tingut i tindrà en la cultura del país. Amb més de 160 anys de vida, les ha vistes de tots els colors, però ha continuat allà, impassible, essent un dels principals altaveus de la nostra ciutat.
El Centre compleix una funció referencial, no només en l’àmbit cultural. Cal destacar que, quan es va fundar, molts dels seus membres formaven part del consistori i d’altres òrgans municipals. Va ser l’any 1859 quan un grup de progressistes capitanejat pel periodista Josep Güell i Mercader van crear l’entitat amb Ciril Freixa com a primer president. Va succeir al Cafè de la Música, situat en aquell temps al raval de Santa Anna.
“La primera voluntat va ser la d’alfabetitzar la població i dur a terme l’emancipació de les classes treballadores”, comenta Pérez. Això es va concretar en el fet que la classe popular visitava el Centre per llegir la premsa o aprendre a llegir-la. En paraules de Pérez, “tot plegat va representar una finestra oberta al món”.
La primera idea de nom va ser “Centro Popular de Instrucción”, però el risc que es confongués amb una entitat política era latent. Per tant, com explica Pere Anguera al llibre El Centre de Lectura de Reus, es va eliminar la paraula “popular” i va quedar “Centro de Instrucción”. Com que encara hi havia connotacions polítiques, es va optar pel nom actual, “Centre de Lectura”: “Un nom totalment innocu”, apunta el president.
Centre de Lectura i Círcol, què hi ha de cert en el tòpic?
Si bé és cert que el Centre de Lectura s’ha associat a espais més progressistes, El Círcol de Reus sempre s’ha relacionat amb el conservadorisme. “Alguns dels qui van impulsar el Centre també van participar en El Círcol”, destaca Pérez.
És cert que l’objectiu del Círcol era més recreatiu i hi havia més personatges relacionats amb els cercles de propietat, però en aquells temps, molts dels prohoms de la ciutat tenien relacions amb ambdues associacions.
La casa del Centre
De fet, la primera seu de l’entitat que ara viu a la plaça de Prim va ser el palau dels marquesos de Tamarit, al carrer Major, l’actual casa del Centre de Lectura. Un Centre que primer va tenir la seva seu al costat del Cafè dels Amics, a uns baixos del carrer de Vallroquetes, després d’haver fet algunes reunions a una casa del carreró de la Misericòrdia.
A finals del 1859, el Centre es va traslladar a la casa del comerciant Antoni d’Aixemús, al carrer de la Presó, tot i que aviat es va necessitar més espai. L’any 1862, es van crear els Jardins de l’Euterpe, un local promogut per la Secció Coral del Centre. Però un altre cop va haver-hi el mateix problema. L’increment de socis va fer que l’entitat hagués de buscar un nou local: l’Hospital Vell de la plaça de la Sang. Ja el 1869, el Centre va anar a parar al Palau de Miró, posteriorment conegut com la Fonda de Londres.
L’any 1879, l’entitat va abandonar el palau i es va ubicar un altre cop al carrer de Vallroquetes. Onze anys més tard i després d’alguns entrebancs, el Centre va tornar a marxar a un pis del carrer de la Font. No va ser fins al 1896 quan es va traslladar al número 15 del carrer Major, en qualitat de lloguer. Finalment, el 1916, Evarist Fàbregas i Pàmies va comprar el local i el va cedir a l’entitat: “Era una persona amb una visió transformadora de la ciutat i de la societat”, argumenta Pérez. Afegeix que “aquestes cases, si no fos pels burgesos que hi van invertir, no serien possibles”. L’any 1921 es va inaugurar la seu de forma definitiva, després de les obres.
Ocupat durant el franquisme per la Confederación Nacional de Sindicatos i per la Falange, el Centre va reobrir l’any 1948 sota la presidència d’Enric Aguadé: “Gràcies a ell, es va restaurar part del patrimoni”, expressa l’actual president.
Escales principals del Centre de Lectura Foto: Joel Medina
El Teatre Bartrina
És una de les joies de l’entitat. Actualment gestionat mitjançant un consorci entre l’Ajuntament de Reus i el Centre de Lectura, el Bartrina ha passat èpoques feixugues. Va ser també Evarist Fàbregas qui, després de comprar la seu, va finançar la reforma i ampliació del teatre a principis del segle XX.
Entre el 1988 i el 1997, el Bartrina va ser reformat novament. El Centre de Lectura i el Col·lectiu de Teatre La Vitxeta van treballar-hi de manera conjunta. El 21 de maig de 1997, després de dos anys tancat per dur a terme les obres, es va reobrir.
“El teatre és una icona per a nosaltres”, expressa Pérez. Recorda un dels episodis més famosos quan, l’any 1977, s’hi va representar La Torna, una peça de teatre independent de la companyia Els Joglars. Ja havia estat estrenada a Osca, però dos dies després de fer-se al Bartrina, l’autoritat militar la va prohibir i va empresonar el director, Albert Boadella.
L’obra tracta sobre l'execució de Heinz Chez, el nom real del qual era Georg Michael Welzel. Era un alemany que havia matat un guàrdia civil a l'Hospitalet de l'Infant i a qui es va executar a la presó de Tarragona el mateix dia que també es va aplicar la pena capital sobre Salvador Puig Antich, militant anarquista. L’estat franquista va situar les dues execucions el mateix dia, el 2 de març de 1974, amb l’objectiu que la de Puig Antich quedés amagada.
Entrada al Centre de Lectura pel carrer Major Foto: Joel Medina
Les revistes i el Centre
Al llarg de la seva història, l’entitat ha disposat de múltiples revistes. La primera va ser El Eco del Centro de Lectura, que des del 1859 fins al 1898 va tenir fins a cinc etapes on es va deixar de publicar.
Després, n’hi ha hagut d’altres, com El Porvenir (1860), El Álbum de Euterpe (1862-1864), Ars: revista del Centro de Lectura (1906), Atheneum: revista del Centro de Lectura (1910-1911). La més representativa ha estat, i continua essent, la Revista del Centre de Lectura. Nascuda l’any 1883 i després de nou etapes diferents, es continua editant, tot i que, des del 2013, en format digital.
“La intermitència de les publicacions relacionades amb el Centre té diversos motius, hi ha hagut èpoques en què ha estat difícil orientar la revista”, exposa Pérez. Hi ha etapes, especialment durant el noucentisme, en què la revista publicava gairebé les actes municipals, ja que moltes persones del Centre també estaven presents a l’ajuntament i a la Cambra de Comerç. En l’actualitat, la revista té un objectiu més aviat literari.
Mil i una activitats
El Centre de Lectura s’organitza en diferents seccions: Ciències de la Comunicació; Ciències de l’Educació; Música; Ciències Socials, Polítiques i Econòmiques; Excursionista; Ciències Exactes, Físiques i Naturals; Tecnologia; Art; Llengua i literatura, i Geografia i història. Totes aquestes seccions organitzen diferents activitats que nodreixen el Centre d’un aire cultural únic i especial. Per això, centenars de milers de persones visiten l’entitat cada any. “És una estructura federada, i a cada secció hi ha una junta de cinc persones: un president o presidenta, un secretari o secretària i tres vocals”, comenta Pérez.
En l’actualitat, el Centre compta amb 1.700 socis. “A causa de la pandèmia, hi ha hagut una davallada d’un 20%, però això no és només d’aquesta entitat, sinó que és un efecte global”, comenta Pérez. A més, explica que la decisió de retransmetre les activitats via streaming ha provocat que molta gent ja no es faci sòcia.
La docència és també un dels punts clau de l’entitat, que compta amb estudis de dansa, teatre, lletres, música, idiomes i art. En total, més de 500 alumnes passen cada any per aquestes classes. Ara, els cursos estan en període de preinscripció per a l’etapa 2022-2023.
I, a més, una tradició corona les activitats que es realitzen al Centre. L’Exposició Nacional de Roses, que enguany ha celebrat la seva 75a edició després dels dos anys de pandèmia. És el certamen roserista degà de Catalunya. Segons Pérez, “la rosa és símbol del Centre i de la Ciutat i, a banda, a Reus hi ha molts i molts rosers; per això, aquesta celebració és una festa”.
L’estació meteorològica i el Cineclub
Crida especialment l’estació meteorològica que hi ha al Centre. Va ser inaugurada l’any 1924, i des de llavors, ha anat funcionant cada dia, tot i que les dades més concretes es conserven des del 1948. En l’actualitat, el secretari de la secció de Ciències Exactes, Físiques i Naturals, Jordi Bruno, s’encarrega de la gestió dels instruments meteorològics del Centre. “Són dades útils i, de vegades, les companyies d’assegurances les demanen per a algunes incidències”, segons Pérez.
I un 4 de desembre de 1969 va néixer el Cineclub del Centre de Lectura, amb una projecció de la pel·lícula Los olvidados (1950), de Luis Buñuel. El director del Cineclub, Venanci Bonet, “és l’ànima d’aquest projecte i una extraordinària persona”, indica el president. S’hi projecten pel·lícules de qualitat no comercial, en especial, cinema d’autor.
Un reguitzell d’obres d’art
La del Centre de Lectura va ser la primera biblioteca patrimonial de Catalunya. Amb més de 300.000 volums, compta també amb un servei de biblioteca digital i premsa històrica. Donacions fetes per personatges com Joaquim Maria Bartrina, Eduard Toda i Miquel Ventura han contribuït a construir un espai emblemàtic: “És el nostre cor i la nostra ànima; sense la biblioteca, el Centre de Lectura no seria el que és”, destaca Pérez. La joia de la corona són els vint incunables de què disposa el fons de l’entitat.
Cal afegir l’editorial, Edicions del Centre, on s’han publicat gairebé 150 volums que tracten temes diversos, encara que allò que és reusenc té prioritat. “Hem editat també llibres d’història, de Pierre Vilar, per exemple”, explica Pérez. També s’editen actes de diferents jornades que s’organitzen.
A aquest fons contribueixen també altres obres d’art. Durant uns anys, el preu a pagar per fer una exposició al Centre era la cessió d’una obra. Algunes de Miró, Rebull, Brossa, Subirats o Rusiñol complementen els espais de la seu de l’entitat. El vestíbul de la planta noble el presideix la Dona nua de Pau Gargallo.
Com a curiositat, el Nadal de l’any 1934, Gargallo havia d’inaugurar una exposició seva al Centre. Lamentablement, va morir i no va poder presidir-la. Els socis van adquirir aquesta obra amb uns diners que van servir per pagar l’enterrament.
L'escultura Foto: Joel Medina
La salut econòmica i el futur
L’entitat es finança a partir de tres vies: les quotes dels socis, l’explotació del patrimoni i algunes donacions, i les subvencions de les administracions. “La salut econòmica del Centre és justeta”, apunta Pérez.
De cara al mes de setembre, la junta celebrarà una assemblea per estudiar si se sol·licita un crèdit per pal·liar les conseqüències negatives de la Covid-19, i per executar certes tasques de manteniment a la seu. També s’arreglarà el refugi Musté Recasens, gestionat pel Centre i ubicat al poble de Mont-ral.
Mirant al futur, un dels propòsits del Centre, com gairebé de totes les associacions de la ciutat, és rejovenir-se. “Hi ha una tendència; abans, a Reus, la gent era del Reus, de l’Orfeó… Ara, aquest sentiment de pertinença s’ha perdut, la gent busca serveis”, argumenta Pérez.
El Centre de Lectura és un símbol de la vida de la ciutat i a la ciutat, i ajuda a entendre la importància que Reus té, ha tingut i tindrà en la cultura del país. Amb més de 160 anys de vida, les ha vistes de tots els colors, però ha continuat allà, impassible, essent un dels principals altaveus de la nostra ciutat.
