L’Alba Cartanyà i hom podríem basar aquesta crònica en la gran evolució que ha viscut el duet format per Maria Arnal i Marcel Bagés. El so, els silencis, el protagonisme de les polifonies, la contundència dels baixos, la candidesa d‘algunes guitarres, la capacitat de contenir-se en els punts àlgids o d’explotar-los quan cal. També podríem parlar de la riquesa estètica de la seva posada en escena, aparentment senzilla, però suggeridora i avantguardista pel que fa al joc d’ombres i llums, de blancs i negres.
Sens dubte, podríem analitzar els grans enigmes i les metàfores que proposa Clamor, des de la cançó més íntima fins a la més compassada. Podríem afalagar, honestament, la veu de la Maria Arnal, cada vegada més rica en matisos i nous registres, juganera amb la dinàmica del micròfon tal com fa el Niño de Elche. Podríem intentar plasmar el moment en què la cantant s’arrossegava com una felina mentre cantava Fiera de mí, per després expandir-se entonant A la vida o descobrint la litúrgia medieval i apocalíptica del Cant de la Sibil·la.
Podríem fer-ho així, però mai no seríem competents a l’hora de descriure la potència de l’espectacle que la cantant de Badalona i el guitarrista de Flix van oferir al Teatre Fortuny, on també van brillar col·laboracions tan essencials com les Tarta Relena i el productor David Soler.
Podríem basar aquest text en el magnetisme de les lletres, en l’ambientació de tragèdia grega, en la barreja de tradició i modernitat. Podríem posar èmfasi en l’alegria de la Maria, una artista que transmet passió pel que fa i que gaudeix al màxim cadascun dels seus concerts. També en la destresa i serenitat del Marcel Bagés quan l’acompanya amb el seu arsenal instrumental i electrònic. Podríem, evidentment, esmentar les referències i paisatges que contextualitzen cada tema del disc: Hildegarda von Bingem, Andrei Tarkovksy, Björk, la natura, els ocells, les cascades… Podríem intentar reproduir la poesia, la filosofia i el discurs vital que s’amaga darrere del repertori del duo. Podríem, fins i tot, procurar descriure la màgia que va atrapar-nos des de l’escenari i que va convertir la nit del 10 de desembre en una vetllada inoblidable. Però la veritat és que ens sentim incapaços de trobar paraules que defineixin una experiència tan única i sensorial.
Així que ens limitarem a explicar que va ser un espectacle intens, exigent, diferent. Vam gaudir d’un concert i una posada en escena que desbordaven talent. La dupla ens va fer somriure, ballar i reflexionar, i no vam ser els únics: des de l’inici, Arnal va teixir complicitats amb un públic meravellat, compromès i, en el fons, també ferit com els meteorits que apareixen al disc.
I ara sí: hauríem (no podríem) d’aplaudir que de vegades hi ha justícia còsmica i la gent que s’ho mereix és la que guanya. És el cas (rar però inequívoc) de la innovadora i mística proposta de Maria Arnal i Marcel Bagés, que ha saltat fronteres i fins i tot suposades barreres lingüístiques en poc temps. Un miracle que agermana passat, present i futur, el nostre món i un planetari sencer, en poc més d’una hora d’espectacle.
Sens dubte, podríem analitzar els grans enigmes i les metàfores que proposa Clamor, des de la cançó més íntima fins a la més compassada. Podríem afalagar, honestament, la veu de la Maria Arnal, cada vegada més rica en matisos i nous registres, juganera amb la dinàmica del micròfon tal com fa el Niño de Elche. Podríem intentar plasmar el moment en què la cantant s’arrossegava com una felina mentre cantava Fiera de mí, per després expandir-se entonant A la vida o descobrint la litúrgia medieval i apocalíptica del Cant de la Sibil·la.
Podríem fer-ho així, però mai no seríem competents a l’hora de descriure la potència de l’espectacle que la cantant de Badalona i el guitarrista de Flix van oferir al Teatre Fortuny, on també van brillar col·laboracions tan essencials com les Tarta Relena i el productor David Soler.
Podríem basar aquest text en el magnetisme de les lletres, en l’ambientació de tragèdia grega, en la barreja de tradició i modernitat. Podríem posar èmfasi en l’alegria de la Maria, una artista que transmet passió pel que fa i que gaudeix al màxim cadascun dels seus concerts. També en la destresa i serenitat del Marcel Bagés quan l’acompanya amb el seu arsenal instrumental i electrònic. Podríem, evidentment, esmentar les referències i paisatges que contextualitzen cada tema del disc: Hildegarda von Bingem, Andrei Tarkovksy, Björk, la natura, els ocells, les cascades… Podríem intentar reproduir la poesia, la filosofia i el discurs vital que s’amaga darrere del repertori del duo. Podríem, fins i tot, procurar descriure la màgia que va atrapar-nos des de l’escenari i que va convertir la nit del 10 de desembre en una vetllada inoblidable. Però la veritat és que ens sentim incapaços de trobar paraules que defineixin una experiència tan única i sensorial.
Així que ens limitarem a explicar que va ser un espectacle intens, exigent, diferent. Vam gaudir d’un concert i una posada en escena que desbordaven talent. La dupla ens va fer somriure, ballar i reflexionar, i no vam ser els únics: des de l’inici, Arnal va teixir complicitats amb un públic meravellat, compromès i, en el fons, també ferit com els meteorits que apareixen al disc.
I ara sí: hauríem (no podríem) d’aplaudir que de vegades hi ha justícia còsmica i la gent que s’ho mereix és la que guanya. És el cas (rar però inequívoc) de la innovadora i mística proposta de Maria Arnal i Marcel Bagés, que ha saltat fronteres i fins i tot suposades barreres lingüístiques en poc temps. Un miracle que agermana passat, present i futur, el nostre món i un planetari sencer, en poc més d’una hora d’espectacle.
Etiquetes:
