El poètic 'llum que crema' de Jordi Llavina

Aquest divendres a les 7 de la tarda ens visita Jordi Llavina, un dels més notables poetes catalans actuals, en ocasió de la presentació al Centre de Lectura de Reus del seu recull de versos Un llum que crema, premiat amb el darrer Carles Riba, al qual no anomenaré poemari atesa l’aversió de l’autor a aquest mot. Sovint se’ns ofereix la presentació de publicacions amb pretensió poètica, però són escasses les oportunitats de poder gaudir d’una obra tan madura i contrastada, de manera que he pensat, doncs, d’aprofitar l’estada de Llavina entre nosaltres per dir quatre coses, apressadament i del meu pobre parer estant, sobre aquest llibre, amb la pretensió d’encoratjar l’eventual persona lectora no només a assaborir la referida menja lírica sinó també a assistir a l’acte comentat.

Jordi Llavina pertany al grup renovat dels poetes que gaudeixen de les formes clàssiques de l’art de fer versos ben escandits, traslladant al paper el ritme que d’ençà dels trobadors explota la fonètica de les paraules. Crec, però, que erraríem de posar-lo al costat dels qui ho aboquen tot a aquest recurs en una mena d’efectista foc d’artifici verbal, decantats a l’efecte sonor i declamatiu, on podríem situar Cassasses, Pedrals o Rabassa.

Igualment em sembla que defuig el to planyívol, de vegades entintat de messianisme líric i evanescent, igualment efectiu a buscar la complicitat en l’oferta d’un despullament de vegades poc pudorós, certament reeixit pel que fa a la relativa abundància de públic lector, del qual són exemples paradigmàtics els difunts Martí i Pol o Margarit. Tampoc, de cap manera no gosaria d’alinear-lo amb la de vegades anomenada poètica del cos pel fet de donar bel·ligerància dins els versos a la personal identitat orgànica del procés vital, sovint al voltant de la desinhibició sexoafectiva, la modernitat ambiental o l’actualització del llenguatge, atribuïble a Miquel, Calafell o Pietrelli.

El nostre autor defuig el trencament discursiu, en la forma i també en el fons, i s’arrecera a una dicció reposada, vagament elegíaca, rica i poderosa en les imatges utilitzades i en tota mena de recursos al·lusivometafòrics i prosòdics, resultat d’un ofici de llarg recorregut i de ressonàncies cultes i encertades, que en tornen d’allò més suggerent la lectura, en part perquè Llavina ens fa, en aquest senti, constantment l’ullet.

És comunament acceptada la proximitat de la seva ars poetica a la de Carner, Riba, Vinyoli o Garriga, i la podríem acceptar amb la part d’engany que els tòpics tenen.

Comptat i debatut, què ens diuen les poesies d’Un llum que crema? Són una mena de dietari en vers sobre les reflexions fetes i el paisatge observat pel poeta caminant pels defores de la seva Vilafranca; salvant la distància, com allò que suggerien a Machado (admirat per Llavina) les passejades tocant el Duero al voltant de Sòria. Llavina dibuixa un paisatge a l’abast de tothom, compartit pels altres caminants amb què topa de tant en tant però transformat per ell en poesia per mor de la màgia verbal, on conflueix la tradició literària i la manera diferent, evocadora i elegant amb què l’autor basteix els seus constructes.

Els records d’una “torre en venda” es transformen en un reguitzell de 15 tankes. El paisatge és fet de llum, ho sabem, i la claror és l’ardor que “fa trémer el cor”, assevera el poeta. La llum, al capdavall, insisteix, és la flama que “crema, amb sort, alguns cops a la vida”. Llavina es declara, amarat de lectures i envoltat dels alumnes engrescats de l’institut que té la sort d’enriquir-se amb la seva docència, gelós del silenci i tocat d’un cert asceticisme. Al capdavall, el que l’aclapara de tot plegat és el pas del temps.

Declara: “Per tant, la consciència aguda del temps sempre té una part de càrrega, perquè ens recorda la nostra finitud. És com una arma de doble tall. Et fa carregar un pes de consciència. Jo em llevo cada dia a tres quarts de 5 i camino una hora i 20 minuts. Soc molt obsessiu amb les rutines. Tot això és per aquesta vivència del temps. La consciència aguda fa que tinguis sempre el rosec, el corcó que s’acaba i et burxa d’una manera una mica desagradable, però a la vegada és el que t’empeny a treure’t la son de les orelles i a aprofitar el que tenim.” De ben segur que la celístia d’aquestes albades i el ressò lleu de les petjades llavinesques conformen bona part de la claror d’Un llum que crema.