Els excepcionals Los Hermanos Cubero porten el folk de l'Alcàrria als reusencs

La presentació d'Enrique i Roberto Cubero, finalment celebrada el passat dilluns, va venir marcada per les mesures anticovid. Les restriccions a la mobilitat havien obligat a posposar-la. El públic va acudir a la sala Santa Llúciai amb mascareta i no se la va treure durant tota la sessió. Les salutacions entre els coneguts que van coincidir en el replà s'efectuaven amb un lleuger contacte amb els colzes, i una vegada allotjats en els seients es va mantenir la distància social.

Tant en la presentació que va fer l'”alma Mater” del Festival Accents, Isaac Albesa, com en la introducció de les cançons van abundar els esments a l'excepcionalitat de les circumstàncies, sobretot cap al final de l’actuació; tot i que es van concedir tres bisos calia estar pendent del rellotge per a no saltar-se el toc de queda, especialment els músics, que havien de tornar a Barcelona. Si bé tot això constituïa un conjunt de condicionants atípics, no van ser les úniques raons per les quals diem que l'actuació dels germans Cubero va ser excepcional.

La seva proposta té la indubtable originalitat de mantenir-se fidel a la tradició musical de la terra on van néixer però amb moltes excepcions, buscant si convé l'afinitat amb altres gèneres per sortir en peregrinació cap a les noves perspectives que aquests maridatges ofereixen.  La sensació que produeix és la d'haver viatjat per la que els reusencs de tota la vida coneixem com "la carretera d'Alcolea del Pinar" que no és un poblet de rodalíes sinó una localitat de la província de Guadalajara. A principis del segle XIX esdevingué un topònim molt habitual arran dels primers viatges en diligència en direcció a Madrid. Encara que el concert va registrar forçosament mitja entrada, perquè calia deixar lliure una cadira sí i una altra no, molts ens vam apropar a escoltar-los, uns per tenir allí les seves arrels familiars, uns altres perquè els agrada la música folk i jo per la simpatia que Camilo José Cela ens va transmetre per aquest “país al qual la gent no li dóna la gana d'anar” tot i que està adornat d'edificis històrics d'immens valor escultòric i arquitectònic. Com que l'Alcarria pels nostres anfitrions queda a tir de pedra de tan a prop que està de la seva Guadalajara natal, va ser dels primers temes que varen dedicar i per al meu gust, el millor de la nit pel solo de mandolina que va interpretar Roberto, tan dolç que semblava la versió acústica de la mel de l'Alcarria. Es va confirmar que assistiríem a un concert amb paisatges i sentiments autèntics, convidats per uns músics amb denominació d'origen.

El format de duo, amb un cantant solista que s'acompanyava a la guitarra acústica i un mandolinista que podia fer veus, semblava que condicionaria molt el repertori, quedant confinat a una franja d'estil molt concreta. Però la sensació era més aviat d'una gran diversitat de decorats diferents i els canvis d'època eren continus. Si interpretaven romanços, els germans Cubero quedaven pràcticament convertits en joglars medievals, semblava un concert de càmera especialitzat en música antiga, amb una mica més de frescor per no haver de seguir una vella partitura. Si interpretaven cançons de ronda, només faltava una pandereta per a semblar una estudiantina de dos membres amb temes propis i lletres divertides, ja que l'objectiu dels “tunos” no era festejar a la núvia sinó protestar perquè altres ho fessin. Si s'interpretava una jota recordava un recital de cant d'estil valencià, gènere amb el qual està molt emparentat evidentment. Si era un ball, l'ambient adquiria l'animació d'una festa major de poble i el fantasma de Berlanga ens somreia des del més enllà. Es podria pensar que de petits havien estat integrants d'alguna companyia de ball regional, on van aprendre un repertori ancestral amb la seva canya i la seva ampolla d'anís. Però no,  ans al contrari. El patrimoni musical havia caigut en desús i són més aviat deixebles del recuperador de la dolçaina, Agapito Marazuela, i pertanyen a una generació que va comprendre el valor d'aquell llegat que va estar a punt desaparèixer; això és el que els manté fidels als seus origens tot i que estan establerts a Barcelona des de fa 20 anys. No és inèrcia sinó el compromís adquirit amb un patrimoni musical que conreen perquè no es perdi; dedicació que es veu recompensada pels saborosos fruïts que es tornen a produir sobre una base tradicional.

Si interpreten seguidilles, són del tipus manxegues, però la professionalització fa que la seva execució ens traslladi més aviat a Madrid, al Teatro de la Zarzuela en dates pròximes a la seva fundació i fins i tot als entreactes de la sarsuela barroca on les seguidilles eren tan habituals. Hi ha ressons de l'escola bolera en alguns dels seus instrumentals que recorden a les orquestres anomenades de “pulso y púa”, fins i tot -comentant el concert a la sortida- va haver-hi qui va dir que li sonava a música mediterrània, referint-se a la sonoritat de la Maria de la Mar Bonet quan es fa acompanyar per encordats de diferents països de la Mediterrània. Potser Rafael Alberti els trobaria mariners de terra endins, però les influències més llunyanes arriben per les cadències “blue-grass” que suggereixen el so de banjo. També va haver-hi viatges cap a dins, plens de nostàlgia; la pena, que sempre fa madurar a les persones, permet als músics mantenir viu el record de qui no deixa de ser font d'inspiració ni tan sols amb la seva absència.

Ha estat un dels concerts excepcionals del Festival Accents que, a causa del corriment de dates, s'ha celebrat en una que estava reservada per a un altre dels concerts excepcionals anunciats, el de Rocío Márquez. Són excepcionals perquè la premissa del festival és donar cabuda als diferents accents del català i tant Rocío com Hermanos Cubero canten en castellà. És evident que si s'han fet excepcions és precisament perquè són artistes excepcionals, la presència dels quals aporta qualitat al Festival i no deixen de ser accents molt habituals a casa nostra. Quedeu citats amb Rocío Márquez el 23 de desembre en el Teatre Fortuny, us la recomano perquè hi ha moltes possibilitats que es produeixi una sorpresa agradable per al públic de Reus... encara que no la puc avançar perquè deixaria de ser una sorpresa.